Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Se non è vero...
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/comment/id/207261
Enric Balaguer (de València)
El context: la guerra d’Alger; els personatges: oficials de l’exèrcit francés; els escenaris: Alger, París, Tànger, Frankfurt... El protagonista: un oficial rossellonés, fill d’un militar mort durant la Segona Gran Guerra. El que en novel·les anteriors és una epopeia de sexe i passió, en aquesta esdevé una escampada de cossos mutilats, morts, degollats, assassinats, torturats... en el conjunt de les operacions de guerra, sobretot a la primera part de l’obra. Però hom podria dir que així va ser —que així és— la guerra.
També, com dubtar-ho? El novel·lista deixa que els personatges, per molt criminals que siguen, visquen dues passions igualment arravatades: l’amor i la literatura. L’amor fa que un dels oficials encarregat d’acabar amb la vida d’un traficant d’armes, no puga fer-ho, impulsat pel que sent envers la seua filla. És més, algunes escenes, descrites amb economia expressiva i un llenguatge críptic, són d’una lubricitat antològica.
Se l’endugué a la cambra. La va acariciar temps. L’explorava amb minúcia, tendresa. Tot el cos de la noia tremolava com si hagués caigut en un ortigar. Va passar sota les portes màgiques, el passatge secret. En Maurice Leccia es creia al paradís. Ara, ella l’acariciava amb dits de cotó.
—És el paradís...—va dir Leccia—. El paradís prohibit...
—Sí! El paradís terrenal...—somrigué la Martina—, t’iniciaré a l’erotisme i no m’oblidaràs mai...
Els gats, espantats pel vent, miolaven d’amor.
L’amor s’acompanya —i s’alimenta— de cançons sentimentals, de comentaris sobre textos literaris. I té com al·licient, en aquest obra, el context hedonista del nord d’Àfrica, terra de sensualitats diverses.
L’ ingredient literari xoca amb les expectatives a què estem habituats: qualsevol personatge de Bezsonoff pot dur una vida de lector apassionat i, en un moment, llençar una citació cèlebre, com qui es grata la coroneta en un acte reflex. És el que ocorre a Maurice Leccia, un oficial francés de Còrsega, que sent devoció per Pascal i és capaç de debatre sobre el valor literari de l’obra de Jean Paul Sartre amb la seua amant durant tota una vesprada. Leccia que es fa passar per proxeneta —per tal d’amagar la seua faena d’espia— i compta amb un historial llarguíssim de bordells pot posar fi a la vida d’una persona sense tenir-ne mala consciència. Tanmateix, gaudeix dels llibres, dels autors, de les idees com un fervorós humanista. Aquesta barreja, d’entrada, sembla inversemblant ¿Hi pot haver agents secrets capaços d’assassinar persones amb una normalitat tediosa i després recitar els principals poetes de la lírica francesa?
Gràcies a un peculiar to, a una mescla d’ingredients, a un humor que s’escampa per tot arreu, sembla, no obstant això, possible. Esdevé, inequívocament, signe d’una peculiar bogeria. I per què no? Com diuen els italians se non è vero è ben trovato.