VEF Blog

EL GENI DE LES EMBOSCADES

Joan Daniel Bezsonoff torna a la guerra d’Algèria a La melancolia dels oficials.

Dit a la manera de Bezsonoff, el Daniel Valls de La melancolia dels oficials és un homo gallicus. S’expressa en català, però la seva religió és França. I Déu, que ha volgut que l’apòstol Pere es digués Charles de Gaulle i que ha deixat que les pedres de la seva església fossin el Vaticà de la Quarta República, no sembla trobar cap inconvenient en el fet que l’Hexagone arribi a Algèria tal com, en temps del coronel Alfons Valls, pare de Daniel, arribava a l’Indoxina. Tampoc no hi té cap inconvenient, el Daniel Valls d’entre el 1957 i el 1959, l’època de La melancolia dels oficials, tot i les prevencions del comandant Bronstein sobre De Gaulle i tot i que a La presonera d’Alger –Joan Daniel Bezsonoff també va ambientar a Orà Les lletres d’amor no serveixen de res- va enamorar-se d’Assià, una terrorista algeriana que havia de custodiar i que va acabar morint. Ara, Daniel Valls només sua malencolia, compleix les ordres sense preguntar-se gaire res. Però no té ni la bona fe ingènua de l’alferes Quéro, ni la crueltat repugnant del tinent Lécuyer. A part de l’atracció que sent per Cathy, una meuca de París, quasi el seu únic desig és «entrar a la guerra secreta». El romanticisme més desbocat va a càrrec de Martina Strobinski i del cors Maurice Leccia, que és el seu millor amic i que els lectors de Bezsonoff recordem de Les amnèsies de Déu. La melancolia dels oficials és un llibre on l’horror es combina amb històries d’amor i de desamor, reblert de frases punyents com obusos, divertit en més d’un moment i en què el més innoble de tots, el gran geni de la pitjor emboscada de la guerra d’Algèria, mou els fils des de París. No és casual, doncs, que, com que no sap parlar d’amor i com que vol amagar la seva emoció, Maurice Leccia s’estimi més imitar De Gaulle.

XAVIER CORTADELLAS, Presència, 30/10/2011

0

     E-notícies, 29/10/2011

Avui, 29 d'octubre, farà trenta anys que Georges Brassens ens va deixar per anar-se'n a un país ple de dones boniques, sense policies ni jutges, on les vacances duren tot l'any. Esperi que molts lectors d'aquest diari coneixen les cançons de Georges Brassens. Miquel Pujadós va adaptar-les molt bé en català. Pel que fa a les versions castellanes de Paco Ibáñez assoleixen l'excel·lència. ' En mi pueblo sin pretensión / tengo mala reputación / haga lo que haga es igual / todo lo consideran mal /yo pienso pues hacer ningun daño / queriendo vivir fuera del rebaño ' Al meu parer, aquestes adaptacions espanyoles són una reeixida absoluta perquè, com tots els grans artistes, Paco Ibáñez va saber apropiar-se les cançons d'un altre, fer-les seues incorporant-les al seu propi univers tot conservant la qualitat i les pecularitats de l'original.

Aquesta setmana, he vist un telefilm sobre els primers anys de Georges Brassens. En aquests temps de mediocritat no em sorprendria que passés el Pirineu. Si mai el veieu anunciat, fugiu...L'actor principal retira més a Sacha Distel que no a Brassens. He trobat els personatges inconsistents, artificials.

Si mai teniu un dia o dos de vacances, us aconselli una visita a Sète. La ciutat natal de Paul Valéry i Brassens, travessada per canals, brilla sota el sol com un himne a la vida. Passejar pels seus carrers en l'olor de les sabonetes, la ferum del port i el salobre constitueix una experiència inoblidable. La visita de l'espai Georges Brassens, situat al davant del cementiri del Py on reposa el cantautor, m'ha encantat. Han concebut el museu de tal manera que et sembla que en Brassens passeja amb tu, t'ensenya la seua casa i les belleses de la ciutat. Com m'hauria agradat compartir un aniset amb ell pels bars del port!

                                    E-notícies, 25/10/2011

Vaig sentir ahir una entrevista amb la Mazarine Pingeot, filla del president François Mitterrand. Aquesta dona, molt simpàtica i intel·ligent, interrogada sobre els resultats de les eleccions a Tunísia, mirava, amb malabarismes intel·lectuals, de relativitzar els bons resultats del partit islamista Ennahda (renaixement, en àrab). Què voleu que us digui? Estic fart d'aquests optimistes professionals com el Pangloss de Voltaire. ' Qu'est-ce que l'optimisme? disait Cacambo, Hélas dit Candide, c'est de soutenir que tout est bien quand on est mal. ' (Què és l'optimisme? deia Cacambo. Ai las digué Càndid, és afirmar que tot està bé quan estem malament. ')

S'ha parlat molt enguany de l'anomenada ' primavera àrab.' Ningú no plorarà per la caiguda de Ben Ali, Mubàrak i Gaddafi, però com és possible que Bashar al-Assad pugui continuar matant el seu poble amb una impunitat total? El tirà de Damasc és més eixerit que el boig de Trioli i s'ha aliat amb Rússia quan tocava. Després de la mort de Gaddafi, assassinat en circumstàncies gaire democràtiques, el govern provisional de Líbia ha anunciat l'adopció de la 'xaria', la llei islàmica, com a base de la legislació. Acaben de suprimir els pocs avenços legals del règim de Gaddafi sobre el lloc de les dones en la vida social.

A Tunísia, el partit islamista ha arribat primer i és el partit més votat entre tots els tunisians de la diàspora? Dels 18 llocs destinats als tunisians de l'estranger, 8 seran per Ennahda.

Quan els algerians van poder votar lliurement pel desembre del 1991, van triar els candidats del Front Islamique du Salut abans que l'exèrcit s'aixequés. On és l'islamisme moderat? A quin país s'aplica? Al Marroc, per exemple, qualsevol cristià o ateu que es vol casar amb una musulmana ha d'adoptar la religió de la seua dona.

El Front National de Marine Le Pen és neo-feixisme moderat? Islamista moderat no lliga. Ets musulmà o integrista islamista! Catòlic o integrista! On s'ha vist que hi hagi integristes moderats? Cal riure o plorar?

Si no volem que els nostres països europeus renunciïn a la llarga a la igualtat entre homes i dones que ha costat tant d'obtenir, hem de mostrar clarament els límits a la gent que vol imposar la religió a l'esfera pública. Hem d'exigir un aggornamiento de l'islam que ha d'adoptar els valors laics i democràtics tal com va passar amb el catolicisme.

 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/comment/id/207261

 Enric Balaguer (de València)

El context: la guerra d’Alger; els personatges: oficials de l’exèrcit francés; els escenaris: Alger, París, Tànger, Frankfurt... El protagonista: un oficial rossellonés, fill d’un militar mort durant la Segona Gran Guerra. El que en novel·les anteriors és una epopeia de sexe i passió, en aquesta esdevé una escampada de cossos mutilats, morts, degollats, assassinats, torturats... en el conjunt de les operacions de guerra, sobretot a la primera part de l’obra. Però hom podria dir que així va ser —que així és— la guerra.
També, com dubtar-ho? El novel·lista deixa que els personatges, per molt criminals que siguen, visquen dues passions igualment arravatades: l’amor i la literatura. L’amor fa que un dels oficials encarregat d’acabar amb la vida d’un traficant d’armes, no puga fer-ho, impulsat pel que sent envers la seua filla. És més, algunes escenes, descrites amb economia expressiva i un llenguatge críptic, són d’una lubricitat antològica.

E-notícies, 20/10/2011 

foto La Clau

Com ho sabeu, baixi cada setmana a Barcelona per cobrar el dineral que m'atorguen els serveis secrets de la Generalitat de Catalunya. M'imaginava que, d'ençà dels acords de Shenghen, s'havien suprimit les fronteres físiques entre els diferents estats que han signat aquesta convenció. Naturalment, Espanya i França van fer l'estira i arronsa abans que desaparegués la frontera catalano-catalana...De fet, malgrat la destrucció dels barracots dels duaners i de la policia, la ratlla existeix realment. En tornar de Barcelona, cansat pel tràfic i les incongruències de les obres interminables de l'autopista, quasi cada cop uns militars de la Guàrdia Civil em demanen en un castellà mesetari que obri el maletí del cotxe. Quan aquesta bona gent no hi és per culpa d'un partit del Real o de la Roja, els duaners francesos del Voló et recorden que això de Catalunya és encara una entelèquia i l'eix mediterrani un somni. Sé que fan llur feina però m'empipa que els nostres polítics vagin pel món explicant que ja no hi ha fronteres. Quina una!

Per cert, la relació entre Perpinyà i Barcelona constitueix un acte de fe. No parlaré pas per caritat del tren. L'autopista és un caos indigne d'un país civilitzat. A cada moment, has d'alentir i seguir un rodeo rocambolesc puntuat de curves perlilloses que t'envien a l'altre carril abans de donar-te un tiquet cap a l'altre barri. De tant en tant, la tramuntana fa caure els plots i has de fer ziga-zaga com un esquiador...Naturalment, l'autopista continua igual de cara...Ara, esperi el retorn dels gangs peruans per animar el panorama.

Jaume Queralt, 17/10/2011

http://metbarran.canalblog.com/

Encara no t'hi has posat a llegir "La melancolia dels Oficials" de Joan Daniel Bezsonoff. Apa, no triguis més...vés en compte la pila de la "Llibreria catalana" es fa de més en més baixeta. Corre, que potser hi faltarà el teu exemplar, si et perds encara un minutet. Es, segurament, el llibre més ben cardat de l'autor. Bona llana, i bon vestit. Novel.la de guerra i d'espionatge. Amor, solitud i cultura barroca.  Llegeix:

[...] A l'esplanada davant la gendaremria s'instal.lava el mercat on els pagesos venien, cada dijous, el blat i l'ordi. Sota tendals de tela blanca, alguns mercaders d'espècies et volien extorquir tresors en escanvi de polsims, a tot color, que pesaven amb trabuquets. Dins del clamoreig dels captaires més bruts del món, marxants de teixits venien a colzades cotonades blanques i florides. Els menuders estossinaven, metòdics, les fedes i els xais abans d'escorxar-los. Les mosques vermeneres, hipnotitzades pel festí, s'inscrustaven pertot. Galopaven les olors de sal, cebes, pastanagues, naps, síndries, manglanes, raïms, figues i dàtils, de la mel i dels pastissos orientals.[...] (p.23)

xxx

[...] Havent sopat, vam prendre una copa de Cointreau a la biblioteca. Tret d'estudis sobre el cinema i novel.les negres en anglès i francès, no hi havia gaires llibres. El pis d'en Patroncinii era la terra dels discos. Per les lleixes desfilaven totes les etapes de la història del jazz. El meu hoste mostrava una predileccció per Duke Ellington. No recordi el títol dels aires,però la música blava es fonia harmoniosament amb el fum del tabac. Ell fumava, pausadament, amanyagant el seu gat. Les parets encalcinades, amb frisos blavencs, evocaven els vells palaus àrabs d'Alger. Malgrat les nostres promeses, vam tornar a parlar de política.[...] (p 46/47)

xxx

[...] La Martina tenia els cabells negres, la pell molt clara, una bellesa a mig camí entre Germània i la Mediterrània, com aquests províncies frontereres que anuncien el país veí sense gosar passar la ratlla. I sempre aquests ulls verds o blaus segons l'hora, aquestes dents perfectes./Els ulls blaus, d'un blau fràgil a vegades verd, com lamar, d'un blau filtrat quasi artificial, com en les velles postals. Per més que s'hi esforcés per trobar un camí cap a la salavació, en Leccia no li veia cap defecte. [...] (p 106)

xxx

[...] Com? Que no tinc il.lusions, jo? No tenir il.lusions és una il.lusió...Per més que besis, continuaré sent sempre un galàpet i no seré mai un príncep blau..

-Dius mots, cenara aquests mots, sempre els mateixos...Ets un comediant. Sempre parles com en Louis Jouvet. Tens el cor buit, buit com l'Antàrtida...Un desert de gel

En Leccia, aclaparat, no deia res. Es concentrava en la paret de maons al davant, mirant-lo com un condemnat fita el pati de la presó. [...]

xxx

[...]  Em va rodar el cap en un vals infernal. Sentia els crits de tots els meus companys morts, com al quadre de Munch. Veia en Stobinski, sa mare...Totes aquelles morts per res. Sous i nogues! El general De Gaulle, el francès més il.lustre, el mite nacional, es disposava a cedir Algèria a l'enemic que havíem derrotat Quina raó d'estat obligava un país victoriós a capitular? Per lluny que jo hagi arribat en el menyspreu dels homes mai no m'ho hauria cregut si no l'hagués sentit. Vaig demanar una altra ampolla de vi de l'Hermitage i em vaig emborratxar a consciència. L'endemà, ja em vagaria reflexionar...[...] (p. 137)

xxx

"La melancolia dels oficials, Joan Daniel Bezsonoff, Empúries.

      E-notícies, 17/10/2011

Luis Mariano, el famós cantant natural d'Irun, tot i que va fer tota la seua carrera a França, sempre va conservar la nacionalitat espanyola. Un periodista li va demanar un dia per què no volia ser ciutadà francès. Mariano li respongué senzillament: ' un paper mai no podrà canviar allò que sóc...'

Un dels versos més estúpids i arrogants que conec és d'Henri de Bornier, un dramàturg oblidat del segle XIX que va escriure a ' La fille de Roland ' ' Tout homme a deux patries: la sienne et la France. ' Els francesos atribueixen sovint aquesta frase afalagadora a Benjamin Franklin.

Fa una setmana que tots els diaris i les televisions occidentals parlen de l'alliberament futur del soldat Gilad Shalit. A França, diuen a cada moment ' el soldat franco-israelià. ' No senyors! Com un soldat podria tenir dues pàtries? Si mai es produís una guerra entre les seues due pàtries, quin bàndol triaria? Siguem seriosos. Un home que ha acceptat de fer el servei militar en un país estima aquest país, se'l sent com a seu. Fa 10 anys que el servei militar ha desaparegut a França i aquest noi, si és tan francès com ho diuen, hauria pogur fer prevaldre la seua ciutadania francesa...

Tenim també el cas de Íngrid Betancourt política franco-colombiana. Si aquesta senyora se sentia tan francesa per què es va presentar a la magistratura suprema d'un país estranger?

La senyora Eva Joly nascuda conserva la seua nacionalitat noregua tot presentant-se a l'elecció presidencial francesa? Com s'entén?

Molts francesos, amb arrels ibèriques, descendents d'espanyols refugiats a França després de la caiguda de la república han volgut recuperar la nacionalitat dels pares. Si bé entenc que sentimentalment vulguin conservar l'enllaç amb la pàtria perduda, me demani com és possible que puguin votar tan a França com a Espanya. En canvi, un espanyol d'Espanya només podrà votar al seu país igual que un francès. Per què la llei tolera que hi hagi ciutadans amb un doble dret de vot i ciutadans amb un senzill dret?

Jaume Queralt, 

 http://metbarran.canalblog.com/

  Aux côtés d'un chanteur et d'un libraire transfuge, il y a ceux qui ne démordent pas de leur choix, "clar i català" (comme on disait dans un ancien temps). Et Joan Daniel Bezsonoff poursuit sa carrière de romancier avec "La melancolia dels oficials", roman historique avec en toile de fond les guerres d'Indochine et d'Algérie et la bande son et image (chanson, film, musique et et cinéma) de l'époque. Une traversée d'histoire où l'art du flashback et du montage sont parfaitement maîtrisés. L'auteur, qui se révèle bon paysagiste et incisif portraitiste, ne s'attarde pas cependant dans la digression contemplative, il doit conduire sa progression dramatique à bond port. Ce à quoi il parvient, comme un chauffeur de taxi qui, à l'ancienne, sans GPS, parvenait au point exact de l'adresse que vous lui aviez indiquée de quartier, de la région, du pays dont il ignorait tout de la géographie et de la trame des rues. Voies libres, passages encombrés, détours, retours, contournements, ralentissements, accélérations, passages à l'orangé, arrêts volontaires, reprises. Militaires, agents secrets, meurtres, femmes fatales. Avec Joan Daniel Bezsonoff, on voyage beaucoup, on apprend et on prend plaisir. Ah! Quelle merveilleuse langue que le catalan! s'écria Corneille

http://luissoravilla.blogspot.com/2011/10/la-melancolia-dels-oficials.html

Editorial Empúries publica la última obra en catalán de Joan Daniel Bezsonoff, La melancolia dels oficials. El señor Bezsonoff es francés, pero escritor en catalán. A decir de su editora, escribe muy bien, pero vende poco. ¡Qué van a decir las editoras, si no! Si vende mucho o poco, no lo sé, pero doy fe que escribir, lo que es escribir, no lo hace nada mal.