VEF Blog

No perdem el Nord

Ressenya de Marc Colell i Teixidó, publicada a la revista Lluc,

Els qui han seguit de prop la trajectòria literària de Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) hi deuen haver copsat dues etapes ben diferenciades: una de primerenca, en què l’escriptor rossellonès basteix ficcions d’un clar fonament històric (per bé que ell mateix renegava de l’etiqueta de «novel·la històrica» en una entrevista apareguda el febrer del 2010 a Serra d’Or) i una de posterior, en la qual l’autor s’endinsa per les bardisses de l’autobiografia i l’assaig. D’aquesta primera etapa, en despunten obres com ara Les rambles de Saigon (El Trabucaire, 1996), que narra el crepuscle de la Indoxina francesa; La presonera d’Alger (Empúries, 2002), emmarcada a la Guerra d’Algèria; La guerra dels cornuts (Empúries, 2004), que té com a escenari la Gran Guerra del 1914-18, i la tan llorejada Les amnèsies de Déu (Empúries, 2006), ambientada en plena Segona Guerra Mundial. Aquest rerefons històric, a més de refermar la passió que sent Bezsonoff per la història, ha obert una veta fins ara poc explorada en la literatura catalana actual: la dels episodis històrics que no corresponen als que han trasbalsat la llenca del país que es troba sota administració espanyola. Aquest imaginari col·lectiu estret de mires, que tants cops ha estat –i malauradament és encara– percebut com el natural, l’escriptor de Nils el denuncia amb aplom quan remarca, per exemple, que pels nord-catalans la «Guerra» no és la Guerra del 1936-39, sinó, ai las, la Segona Guerra Mundial.

D’aquest primer gruix de l’obra bezsonoffiana, la d’arrel històrica malgré Bezsonoff, ja se n’ha parlat a bastament en d’altres papers. El que ens interessa, ara i aquí, és abordar aquest segon fil literari que l’autor ha anat teixint a cavall entre el text biogràfic i la literatura d’assaig. Si bé la primera novel·la que encetà aquest viratge en la narrativa de l’escriptor perpinyanès fou Els taxistes del tsar (Empúries, 2007) –un relat a mig camí entre la ficció i el text evocatiu a partir de records familiars, en què refà la vida de Mitrofan, el seu avi rus–, és amb Una educació francesa (L’Avenç, 2009) i posteriorment Un país de butxaca (Empúries, 2010) que Bezsonoff es despulla d’artificis i jos literaris i ens parla, clar i català, del seu itinerari biogràfic.

«Si Jean-Daniel Bezsonoff va néixer a Perpinyà el 15 de setembre del 1963, Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat va néixer a Prada de Conflent el 15 d’agost del 1985 a la Universitat Catalana d’Estiu». Aquesta és la carta de naturalesa, per dir-ho a la manera d’Ovidi Montllor, amb què l’escriptor nord-català es presenta al públic lector. Difícilment una sola cita podria condensar amb tanta precisió l’esperit de les dues darreres obres bezsonoffianes. I és que aquest «escriptor català, amb passaport francès i cognom rus» se serveix d’aquestes dues obres no només per presentar-se al públic, sinó també per encarar-se davant l’espill i recompondre aquesta seva identitat esmicolada. I aquesta reconstrucció la fa en dues fases: la d’assumir l’adscripció cultural i nacional francesa que li inculcà, a sang i foc, la tendenciosa escola republicana gal·la (Una educació francesa) i el desvetllament, de la mà de l’avi matern, de la seva catalanitat primigènia (Un país de butxaca). I en aquest deixondiment també hi té una rellevància indiscutible els sojorns del jove Bezsonoff a la Universitat Catalana d’Estiu, una Institució (amb majúscula, si us plau) que ens ha permès a molts (re)descobrir el país sencer, amb tots els accents i en tota la seva llargària.

Una educació francesa, obra que ha vist el dia fruit de la tenacitat de Josep Maria Muñoz, director de la revista L’Avenç, que demanà a l’autor que aplegués i modelés en forma de llibre una sèrie d’articles apareguts en aquesta publicació i de la qual ja ha sortit al carrer una segona edició revisada i ampliada, versa sobre una realitat que és el pa de cada dia a la Catalunya del Nord, d’ençà que Jules Ferry instaurà els pilars de l’escola laica francesa: la substitució, a còpia de mètodes coercitius, dels referents catalans pels referents francesos i l’estigmatització i l’arraconament progressius de la llengua del país en aquest indret dels Països Catalans. En aquest aplec de textos autobiogràfics, agrupats per temes, Bezsonoff hi relata el seu periple d’infància i adolescència per tota la geografia francesa, degut a la feina itinerant del pare, metge de l’exèrcit gal, i hi aiguabarreja les seves experiències d’infant (períodes viscuts a Perpinyà, Briançon, la riba del Rhin, Massy, Niça i Nils) amb l’exposició de l’imaginari polític, cultural i educatiu que il·luminà la seva infantesa i que ben poc té a veure amb el dels catalans de l’altre cantó de la ratlla. A tall d’exemple, l’escriptor esmenta el desig que cobejava de menut d’enrolar-se a l’exèrcit francès per recuperar l’Algèria perduda per l’Hexàgon al tombant del anys seixanta.

El retorn a la llar dels avis materns, a conseqüència de la separació dels pares, i el tracte diari amb la geografia de la plana rossellonesa i la parla ancestral («lo pus bell catalanesc del món» com la batejà el cronista Ramon Muntaner) el retornen al veritable país. Aquesta recuperació de la catalanitat, que és el que precisament relata Un país de butxaca, a través de la contemplació del paisatge i el dring dels sons de la llengua fan que l’autor rossellonès faci tota una declaració de principis: «no sóc ni francès ni rus perquè procedeixi de la llengua catalana». Aquesta idea tan heideggeriana, la llengua és la casa de l’ànima, és la que empra Bezsonoff per dotar de coherència la seva identitat múltiple i recordar-nos que la llengua, tot proporcionant noms al paisatge, és qui atorga corporeïtat al país; alhora que el paisatge condiciona la visió del món que confegeix l’idioma i el modela. No és per atzar, doncs, que els diàlegs del llibre estan farcits de trets característics del català del Rosselló. I en aquesta vindicació de la llengua catalana l’autor ret homenatge al padrí Montalat, el seu avi matern, que segons ell mateix reconeix li fou «mestre de vida i de català».

Si bé el to dels dos textos difereix notablement –Una educació francesa, per una qüestió de destinatari original, s’atansa més al text periodístic i, per contra, Un país de butxaca té un afany més volgudament literari–, ambdues obres comparteixen un gavadal de trets comuns. Un català vivíssim que a alguns ultradefensors de la supremacia del català central els pot semblar exòtic (espletar, vilatge, crebar, patota, pescaire, singlantana, mainatge…) però que està documentat en obres de referència com el diccionari Alcover-Moll i que segur que sacsejarà fronteres mentals; llàstima que reprengui alguns hispanismes tan estesos en els textos dels seus col·legues del sud de les Alberes: l’ús quantitatiu d’«uns» (me’n vaig anar uns dies) en comptes d’«uns quants» o estructures condemnables com ara «anar a recollir algú» (en el sentit d’anar a buscar algú). I això que Bezsonoff és molt curós amb el model de llengua que empra. Passatges en els quals n’hi ha per treure’s el barret, com el d’Un país… en què parla de la literatura catalana i la francesa tot demostrant un coneixement vast, i gosaria dir erudit, de les dues tradicions literàries. I el que és més important: sense caure mai en el desànim quan descriu el futur del català al nord del Pirineu, tot i el to un xic elegíac d’alguns fragments («faré el que podré per reanimar les ombres dels mots perduts») que semblen evocar el crit espriuà de lament per la llengua que creia perduda a Primera història d’Esther. Breu, dos llibres interessantíssims que aborden la qüestió sempre espinosa de l’afebliment de la catalanitat i la progressiva francesització de la Catalunya del Nord, sense cap mena de dramatisme però amb un bany de realitat atenuat per dosis d’humor i ironia (què seria la vida sense ironia!) i que de ben segur ajudarà molts catalans a recuperar –o no perdre– el nord.

Marc Colell i Teixidó