VEF Blog

L'avi francès

Ressenya publicada a El Periódico de Catalunya, 26/01/2011 pàg 67

Tinc una cosina que es diu Dominique. Viu a Lió i, de tant en tant, baixa a Perpinyà, convençuda que li amaguen un secret familiar. Passa uns dies a l’arxiu abans de tornar-se’n a casa. El protagonista de Novotski,  novel·la guanyadora del Premi Just M.Casero, segueix el camí contrari. Barceloní, puja regularment a París per tal de conèixer millor la figura del seu avi francès. Aquest primer llibre m’ha semblat molt original. L’autor ja té un to, una veu inconfusible, tot un univers propi. El protagonista pateix d’una malaltia, la síndrome de Novotski. ‘ La gent que la patim només volem quedar-nos estirats al llit o bé tancats a casa. No volem veure ningú ni fer en tot el dia.’ ( p.10)  Sobre el mateix tema, Ivan Gontxarov, va escriure un gran llibre Oblomov, en el qual s’han reconegut generacions de russos. Aquest Oblomov barceloní postmodern surt a voltes del llit per anar-se’n França endins a la recerca del seu avi. L’autor no s’interessa gaire pel viatge. Mai no descriu París i dóna més detalls sobre la geografia barcelonina, el número dels autobusos i tot. El personatge circula per París amb la mateixa naturalitat que a Barcelona. Se suposa que domina el francès malgrat un error elemental a la pàgina 49. ‘ Démodé ‘ s’escriu amb dos accents. Molts narradors catalans actuals tenen la mania de farcir llurs textos de paraules franceses sense verificar-ne l’ortografia. Quan paro en un hotel, m’agrada que la banyera i els llençols estiguin nets. Assenyalem,de passada, una incoherència molesta. L’autor esmenta el poble de Cervera de la Marenda sota la seva forma francesa oficial quan fa servir la forma tradicional catalana per París i Lió, ciutats menys catalanes, per dir-ho així, que Cervera…També, m’hauria agradat que l’autor es preocupés més per l’estil. L’acumulació de ‘vaig ‘ acaba cansant, sobretot quan descriu accions sense interès. Aquestes repeticions reprodueixen, suposo, la monotonia de l’existència del narrador, però, entre poc i massa la mida passa. Tantes iteracions volgudes m’exasperen a la llarga. ‘ Em va saludar i jo la vaig saludar. ‘ (p32) Sovint, l’autor escriu frases embolicades com ‘ La raó per la qual vam anar a veure aquell psicòleg era perquè li tenia molta confiança. ‘ (p14) Quina sopa indigna del talent de l’autor! No podia escriure més senzillament? Aquestes crítiques de detall no treuen res als mèrits d’aquest llibre singular, amb uns personatges estranys que reflecteixen les angoixes de la societat actual.Aquesta primera obra presenta moltes qualitats i, malgrat els seus pecats juvenils, seduirà el lector gràcies al seu humor i l'art de la sorpresa.