VEF Blog

Els cinc darrers mínuts

Ressenya publicada al Periódico de Catalunya, 22/09/2010 pàg.68

foto de Frank Horvat

Els cinc darrers mínuts

Un dels grans plaers de la vida als vespres d'estius és de mirar un episodi de Les cinq dernières minutes tot bevent una copa de cava ben fresqueta. Aquesta telesèrie, molt famosa a França cinquanta anys enrere, apareix unes quantes vegades a Le club des incorrigibles optimistes, la primera novel·la de Jean-Michel Guenassia. El lector d'aquesta obra sensible visitarà el París de la fi dels anys 1950 on plana l'espectre de la guerra d'Algèria sense oblidar unes quantes escenes a Leningrad, el nom horrible que portava aleshores Sant Petersburg. El narrador —Michel Marini— té dotze anys el 1959, un pare venedor de televisors. Amb una versemblança total, el perfum i la músicade l'època, ens explica la seva vida sentimental i el divorci dels seus pares. El relat segueix un altre corrent narratiu amb el descobriment del món dels emigrants dels països de l'est. En Tibor antiga star del cinema hongarès; l'Igor que feia de cirurgià, en Leonid ex pilot de l'Aeroflot i l'enigmàtic Sacha que escriu poemes d'amor per tal d'ajudar en Michel a seduir una noia. Aquells refugiats russos, hongaresos i alemanys s'odien, juguen a escacs al Balto, un cafè de la plaça Denfert-Rochereau i sobreviuen gràcies a l'ajut de Sartre i Kessel. Uns russos de pel·lícules americanes, simpàtics i sentimentals. Gràcies a aquests refugiats, en Michel descobreix la complexitat de la política i copsa la fragilitat de totes les certeses. La novel·la, com s'estila en una bona educació sentimental, és molt llarga, però l'autor no ens imposa mai la travessia de túnels d'avorriment com a tantes novel·les franceses contemporànies. Jean-Michel Guenassia reviu la seva joventut amb una llengua moderna i bonica alhora. Els personatges s'avorreixen a les aules del liceu Henri IV, s'enamoren bojament, creuen en la revolució i en el futur lluminós de la humanita, firmen peticions, llegeixen Boris Vian, Jean-Paul Sartre, Albert Camus, els poetes russos. Admiren les proeses de l'Stade de Reims i segueixen les aventures del comissari Bourrel per televisió. Quan no es diverteixen amb el gat Néron, juguen a futbolí i passegen per París. El lector cinèfil reconeixerà el París de la Nouvelle Vague. La ciutat de Cléo de cinq à sept i de À bout de souffle amb el seu sol clàssic i la seva claror. Són tots personatges de debò, amb emocions, febleses i no pas titelles al servei d'una idea. L'autor no oblida mai que està contant una història i no es perd en divagacions. Ja haureu entès que m'ha agradat molt aquesta novel·la. Sempre trobo a faltar algun ingredient als llibres recents. Aquí no. La cocció és perfecta. L'humor constant hi tempera la melangia. M'han seduït el lirisme de les evocacions, la justesa dels sentiments d'aquesta novel·la entranyable. ‘ Igor soutenait que l’évocation du passé rendait mélancolique et que c’était la première cause de l’alcoolisme. C’était une règle, écrite nulle part et approximative. ‘ Si em puc permetre aquest consell. Pugeu a Perpinyà, agafeu el tren de la nit i arribareu a París al matí. Aneu a tots els llocs descrits per Guenassia. No visitareu la Torre Eiffel ni el Louvre, però coneixereu un París sensible i real.