VEF Blog

Sempre passen coses al mes de maig 5

UNA FANÀTICA DELICIOSA

A força de treballar cada dia a la biblioteca, vaig simpatitzar amb el personal. Si el senyor Van de Velde –quinquagenari rogenc i purista– em queia bé, em cansava fàcilment amb les seues al·lusions contínues al seu país. S'expressava amb una correcció massa afectada. Alt, sec i eixut com un inquisidor damunt un ase. Caminava amb una certa dificultat, entrebancant-se regularment. Comparava tothora els avantatges i els inconvenients de França i Bèlgica. Aquesta sempre en sortia més ben parada que aquella. L'empipava la moda dels acudits belgues, cosins de les bromes espanyoles sobre la gent de Lepe o de les carallades mexicanes sobre els gallecs. Tothom és el belga o el gavatx de tothom...

Si no m'hagués temut que en René Van de Velde em lliurés els documents amb retard per a represaliar-me, li hauria respost secament. Si enyorava tant Bèlgica, les autopistes i les nacionals badaven prou perquè se'n tornés al seu reialmet paradisíac. També li hauria pogut recomanar la lectura de les impressions de viatge de Baudelaire si me n'hagués recordat menys confusament.

La segona persona a la qual vaig agafar amistat fou la senyora Marta Nombleau. Una petita trentena, els cabells rossos, ulls negres, sempre vestida de blau o de negre. Una bellesa anacrònica que em recordava els retrats de la marquesa de Pompadour per Boucher. Des del primer dia, quan vaig demanar a consultar el diccionari de Moutier, em va revelar el seu occitanisme ferotge. S'obstinava a enraonar amb mi en la llengua del país. Una reincarnació sexy del pobre Frederic.

—La comuna baila gaire de sòus. Siem oblijats de nos deibrolhar tot solets..¹

La Claire venia de Miranda, un vilatjot entre el Roine i tres turons que ja pressent la Provença.

—Ma gent a un granja. M'an totjorn barjat en occitan. ²

Amb una veu dolça, un xic àcida com una llimona en un pastís, em parlava de les nines i del seu home, mestre en una escola de Lauriòu. Si més no, m'ho imagini perquè perdia molts detalls dels seus discursos que retiraven a la definició de mots encreuats en una revista de dos francs. No puc pronunciar-me sobre la riquesa del seu parlar. En tot cas, la cantarella s'allunyava força de les sonoritats de la Provença. Per a resumir-ho amb una fórmula aproximativa, la Claire s'expressava en provençal amb l'accent de Lió.

De tant en tant, passava al francès i així jo podia reconstituir els buits, arqueòleg d'una llengua perduda. Naturalment, ella malpresava Mistral i tots els felibres. Li hauria agradat de traduir els pensaments del president Mao a l'occità delfinès. Em resumia amb finesa les seues darreres lectures. L'apassionaven les novel·les de Graham Greene i d'Iris Murdoch. Una bibliotecària deliciosa que estimava les seues filles, el seu home i el seu país. No la volia pas decebre i li responia en català. El català de Nils que francesitzava força perquè em comprengués. No sé si la Claire capia tots els matisos del meu pensament riquíssim, però ens aveníem d'allò més. Fins i tot, ella em va convidar a una vetllada occitanista organitzada a la Maison des Jeunes et de la Culture de les Fontbarlètas, el barri sacrificat als anys 1960 per acollir els nous valentinesos vinguts d'Algèria i de tot França. En la planícia a dalt de la ciutat antiga i dels barris del XIX, uns urbanistes bojos –valgui el pleonasme– s'havien emborratxat abans d'encrostar amb formigó tot el paisatge.

En aquella reunió occitanista, quasi tothom s'expressava en francès. Després de comentar la conveniència de votar per en Mitterrand a la segona volta de l'elecció presidencial, van analitzar els articles del Programa Comú. Els socialistes prometien la creació d'un departament basc.

—Bona idèia —aprovà la Claire — mai que diràn nastreis amics gascons?

Al·ludien també a una reparació històrica dels danys causats a totes les llengües de França.

Els companys de la Claire van abordar després qüestions d'ortografia fonamentals.

Tota aquella genteta feia flaire de guix. Tots els cotxes, arrambats davant del fogar, els havien assegurat a la MAIF, la mutualitat dels mestres. Adoraven tots la mateixa santa: sancta Demagògia, una santa d'origen grec, martiritzada al segle XIX a l'època en què honoraven el treball i el mèrit. Sancta Demagògia havia ressuscitat i triomfat al segle XX. Com l'abandó del llatí mil·lenari en les celebracions de l'església post-conciliar (costa d'anomenar-la església...), els fidels de Sancta Demagògia s'havien renegat de la Instrucció Pública per allistar-se en l'Educació Nacional. Barbuts, bruts, amb jerseis feixucs i lletjos encarregats a la CAMIF, al SNES o a la MGEN (s'estimaven tant les sigles com la lectura del butlletí oficial), els parroquians parlaven un occità de laboratori o el patuès francès de la Rue de Grenelle. Ara, els brutinyons polemicaven sobre la grafia de la de intervocàlica

(m'havia enriolat tant que vaig agafar apunts per no descuidar res...) Madur al Delfinat es pronuncia maür. Calia o no afegir una de? Calia escriure civada o civaa? Els més pragmàtics proposaven d'adoptar el llenguadocià de Lesinhan com a llengua nacional. D'altres preferien el provençal de Marsella.

Mai no vaig saber el resultat d'aquelles deliberacions. Per primera vegada, vaig fer un petó a la Claire. Li vaig desitjar una bona nit. " Perdon dama, sièu las. Adiessiatz e bona nuèit ! " i vaig tornar al Continental. i , com cada vespre, vaig recordar ma mare. Quan s'havia mort, la meua serenor relativa m'havia preocupat. Tantes guerres, tantes desil·lusions m'havien transformat en aquell monstre incapaç de plorar a l'enterrament de la seua mare i els dies següents? No l'havia plorada però, cada dia, la trobava més a faltar. Trobava a faltar la seua tendresa, la seua manera d'agafar-me les mans (ella era molt tocanera ). Trapava a mancar la seua entonació quan em deia manyac, les expressions del català d'abans com bruig, carterola perdudes avui dia. I sobretot, enyorava els seus ulls grisos com la mar a l'hivern que esdevenien duríssims quan s'enfadava. Generalment, la Josefina era molt dolça, amb una veu greu a la Claudia Cardinale, però no calia contrariar-la...