VEF Blog

Sempre passen coses al mes de maig 4

MASSA RECORDS!

Vaig passar dues setmanes molt serenes a Valença, fent únicament allò que m'agrada sense preocupar-me per la campanya electoral. La primera volta es va escaure enmig de la meua estada. Sense que ho hagués premeditat, m'adonava de la degradació de la meua relació amb l'Aurélie. No la trobava gens a mancar, enfora del moment de la digestió, quan el meu cos, acostumat al seu, reclamava plaers més refinats. Trucava l'Aurélie quasi cada vespre però no tenia res a dir-li. Si amb ella estava bé; sense ella, estava molt bé. M'agradava més de xerrar amb el senyor Max, l'amo del Continental, o amb les empleades de la llibreria Crussol que no amb la meua dona. Massa fina per queixar-se, em provocava parlant annamita. Malgrat el meu desig latent, li responia en francès que encara em quedaria uns quants dies a Valença. Bona nit i fins demà...

Al matí, m'aixecava d'hora. Passejava pels bulevards o sota els arbres del parc Jouvet. Em presentava a la biblioteca un xic abans de les nou. Sempre hi havia lectors que esperaven a la Place des Ormeaux. La vigília, els bibliotecaris, que ja em coneixien, em reservaven Lo Ròse i el manuscrit del diccionari de Louis Moutier. Quan venen tantes porqueries a les llibreries i quan l'Educació Nacional esmerça tants sous publicant tants textos inútils, un diccionari complet de la varietat vivaro-alpina de la llengua bessona dorm al fons d'uns calaixos de la biblioteca de Valença. Les trenta-mil fitxes manuscrites presentaven un mot i les seues variants i llur localització precisa. En notava la fonètica. Després de la indicació de la natura, el gènere i el nombre del mot, ve la definició. Uns exemples trets de la premsa local i del patrimoni popular. Tampoc no oblidava l'etimologia i la comparació amb un fum de llengües vives o mortes. Moutier les coneixia totes. Els parlars itàlics, germànics, hispànics, cèltics, grecs, àrabs, occitans, francesos, anglesos, búlgars, hebreus, llatins. En sabia tants com el malaguanyat Frederic Fabre. Havia estudiat també l'argot dels segadors dels Alps Alts.

Excel·lent lingüista amb una visió molt moderna de la unitat de la llengua occitana, aquell felibre, al meu parer, no és un gran escriptor. La seua epopeia sobre el Roine, feta de records llibrescos, claferta d'alexandrins i de bons sentiments, val tan poc com les obres de Pau Berga. El capellà hi va sanar el seu llenguatge. Les imatges sempre fan tuf de sagristia. Moutier s'emociona amb el relat del màrtir de sant Andeol, els miracles oculars de sant Restitut, la gesta de santa Gala i les proeses de tants santets.

Jo podria manifestar més gratitud pel pobre capellà perquè vaig anotar amb passió tot el seu vocabulari. Anava i venia entre el diccionari i l'epopeia mancada. Havia renunciat a explotar tot el lèxic amuntegat pel savi. Només col·legia les expressions més interessants.

Cada dos o tres dies, feia una excursió per mor d'airejar-me el cervell. Vaig recórrer tota la regió. La ciutat de Dia i les seues muralles, a l'ombra de la comtessa sàfica. La torre de Crest. L'Hôtel des Dauphins, rèplica del Trianon en un bosc encantat deixat cotiu. Una vergonya per als nostres representants democràticament elegits.

Vaig visitar el palau del carter Cheval, al nord del departament, la Drôme des collines com deia un publicista inspirat. Un país ben nòrdic, on parlen un francès empeltat de francoprovençal residual, que no té res a veure amb la Drôme provençale, antecambra de la Provença, plena d'olius, de vinyes, de camps d'espígol i de masos que fan flaire de mel. Els pagesos encara utilitzen un provençal clàssic o una parla muntanyola plena de ch, estranya i familiar alhora.

Cada racó de la regió em rememorava emocions de la meua joventut, com un tapís esquitxat pel temps i tantes desil·lusions.

Lió m'evocava la darrera tarda amb mon pare; Valença, en Frederic i les nostres xerrades dialectològiques; Tornon, els ulls, els cabells negres i les natges de la Gina; Romans-sur-Isère, la meua incorporació.

La brutalitat del desastre pel 1940 ens havia sorprès. Amb la perspectiva històrica, tothom opina que la derrota militar era inevitable. " Trop peu d'enfants, trop peu d'armes, trop peu d'alliés " havia dictaminat el mariscal. Jo era llavors un jove sotstinent de vint anys, sense cap consciència política. Em sembla recordar, però, que pel 1939, el país s'anava refent de l'angelisme del Front Populaire. El president Daladier –soldat pel 1914, republicà honest i intel·ligent, fill d'un forner i per afegiment felibre– dirigia França sòlidament. I tot s'havia esboldregat.

Durant la drôle de guerre, mentre les tropes dels exèrcits de l'est i del nord jugaven a belote i aplaudien Fernandel, nosaltres, als Alps, havíem fortificat tots els punts estratègics de la vall del Roine. Havíem entrenat els caçadors a construir iglús i a passar la nit a dalt de les glaceres. Havíem organitzat maniobres per les muntanyes de la Savoia i de Provença. No havíem perdut temps. I ara, notícies incomprensibles ens pervenien. Amb tres dies, els alemanys havien foradat el front. La meitat de la nostra aviació destruïda al sòl. Què se n'havia fet dels nostres tancs Renault, o Verge sobirana?

El 14 de juny del 1940, els alemanys entraven a París. Quatres dies abans, Mussolini ens atacava per a mossegar uns quants trossos de la bèstia ferida de mort.

No conec l'actitud dels soldats francesos amb els alemanys. En tot cas, als Alps, no era pas rar que fraternitzéssem amb els militars italians. El tinent Carlo Rossi de la divisió Livorno no venia de la vall d'Aosta ni de l'Alguer. Per tant, no parlava ni francès ni català. Només practicava el seu dialecte torinès i l'italià normatiu. Regularment, ens oferíem vetllades en cases forestals vora la frontera. Un cop ens rebien els italians. L'altra vegada, passàvem a Itàlia. Bromejàvem. Ens ensenyàvem els nostres renecs i els nostres jocs de cartes. Els italians s'havien iniciat a la belote i nosaltres ara senyorejàvem totes les subtilitats de la scopa. Aquella gent sempre cantava. Quan escolti el disc de cançons napolitanes que va gravar Luis Mariano –un dels seus millors discos per cert –sempre pensi en ells. En Luis canta

Mamma solo per te la mia canzone vola

Mamma sarai con me

Tu non sarai più sola...

o bé

L'aurora de bianco vestita

I jo reveig de seguida els ulls verds, el nas de macaco, els rulls negres i el somriure del tinent Rossi. Era assegurador a Torí en la vida civil. Els seus records escolars de francès s'havien marcit com la mostrina, l'escut verd del seu regiment. Records massa llunyans perquè s'expressés en la llengua de la diplomàcia. Sí, el 1940, el francès era encara la llengua dels diplomàtics...

Jo li parlava català a poc a poc. Si en Carlo no m'entenia, hi posava uns mots de francès o fins i tot de llatí que havia après a pronunciar com ell. Ell feia parió i passava al piemontès quan calia. Em mostrava les fotos de la dona i dels seus tres fills. Jo uns retrats de la Gina. Li feia gràcia que la mia amica fosse italiana. No parlàvem quasi mai de política. M'havia confiat, però, que odiava els nazis i no li agradava que il Duce se comprometés amb ells. Recordi que un dia, el tinent Rossi havia renyat el seu burro que bramava.

—Anche tu sei fascista! ¹

Si en Carlo defensava la italianitat de Tunísia, Còrsega i de la Savoia, el seu viatge de noces a Niça havia matisat el seu irredemptisme. Havia constatat que si tothom hi enraonava el francès i la llengua d'oc, l'italià, enfora dels hotels i dels bancs, hi era a penes més conegut que a París.

Amb la degradació de la situació, la nostra relació, és clar, va decaure. Uns quants dies abans que Mussolini ens declarés la guerra, el tinent Rossi em va dir:

–Ho ricevuto ordini, capisci Daniele...²

Amb un somriure trist em donà la seua adreça i la dels seus pares si mai es mudés. No ens vam tornar a veure mai més.

El 23 de juny, un batalló italià va tramuntar la frontera al coll de la Gipiera, i va llenegar cap al llac dels Nou Colors, al llac Negre i el llac Llòng sense topar-se amb cap soldat francès.

Encara feia molta fred. Esperàvem, glaçats i febrils, l'arma al puny a l'entrada de la coma de Folhosa. Els italians avançaven. Es pensaven afrontar les metralladores dels nostres primers postos o, millor encara, trobar-los buits. Pobres pardalets! Què és la guerra sinó aprofitar-se dels errors de l'enemic o incitar-lo a cometre'n? Van caure enmig del nostre dipositiu, en plena zona dels plans de foc dels nostres reductes. Va començar el carnatge. Els italians, eixancats per una llarga marxa dins la neu i el gel en ple mes de juny, s'havien envescat en un bocal de foc. Ni van mirar de replicar. Com una colla d'ossos esbraveits, esbramegaven, davant la mort, cridant la mare. Els nostres canons els llampegaven. Els alpini flamarejaven, s'agitaven en un sobresalt grotesc abans de caure com fruits secallins. Malgrat la fantasmagoria, un vent glacial bufava. La sang italiana feia fondre la neu. Agonitzaven, la panxa oberta, on penjolaven els budells. Els vam rematar a deu metres. No fos cas que, en un darrer esforç, ens enviessin una granada d'adéu...Ah! No els havíem mancat. Ara que tot s'havia acabat, sentíem encara més la fredorada...Esperi que el tinent Carlo i els seus homes no havien participat al combat.

Vam avisar l'estat major que havíem parat l'ofensiva italiana, malcontents de tot i malcontents de nosaltres...