VEF Blog

Sempre passen coses al mes de maig 3

ELS SOMNIS DEL MAIG

L'endemà, recordi que vaig deambular cosa d'una hora pels vells carrers del centre on les cases s'obstinen a no canviar en una olor de sabonetes i de lavanda i proven als turistes que falta poc per a arribar a la Provença. A la llibreria Crussol, no vaig trobar cap llibre en occità, tret d'uns versots de cançons recollits en guies turístiques. Pobre Frederic! Malgrat tot, s'hi estava bé en aquella casa vella, amb el fustam, la flaire, un matís en la llum elèctrica de les botigues a l'antiga.

Es desprenia una flaire de cafè molinat i torrat barrejat amb xicolata, com per a mostrar que si Bèlgica queia lluny, vorejàvem Suïssa. Vaig passejar a la recerca d'un restaurant barat pel barri. Em van desolar els estralls de la campanya electoral que transformava tots els plataners i totes les parets en pellingots.

Fins al 1974, Valença sempre havia votat socialista. Els militants havien respectat la majoria dels cartells de la dreta. Vaig notar, però, els bigotis i el ble hitlerians afegits a uns quants cartells de Giscard d'Estaing. Al pobre Mitterrand, només li havien dibuixat dents de vampir.

Malaguanyat cartell de la force tranquille, amb una església sense crucifix (per tal de no desplaure als vells mestres de l'escola laica, tan tolerants? ), el sol ponent, i un tros de camp com en una cançó de Charles Trenet. L'única originalitat dels cartells de Giscard d'Estaing era que soportaven malament la pluja. Dins del migdia rai, però al nord del Loire, tres gotetes i ja verdejaven.

Per la meua part, feia molts anys que havia decidit de retirar-me d'aquelles justes irrisòries. D'ençà del maig del 1958, havia entès la inutilitat de la política.

La democràcia? I ara! Els rics deixen els pobres votar, i què?

El comunisme? Demaneu als russos, als xinesos i als cubans el que en pensen. El feixisme i la seua degeneració alemanya havien ensangonat el món.

La monarquia? Una utòpia tronada i passada de moda com les arietes da capo de Rameau La independència de Catalunya o dels països bàltics, per irrealista que fos, tenia més virtualitat.

A més, totes les campanyes electorals i totes les manifestacions em recordaven el meu major desenguany: el maig del 1958 a Alger. El somni dallat de l'Algèria fraterna, de la reconcilació de totes les comunitats d'Algèria. El 1958, jo ranejava els quaranta i ja havia perdut tantes il·lusions. La Nadine i l'Assià, assassinades en els solars de la història. I jo m'havia quedat sol, esborneiat, brut, el cap calent, sabent que no em mataria mai. A poc a poc m'havia acostumat a viure sense elles, jubilat de la carrera amorosa.

M'havia refugiat en la política per tal de no trair-les amb d'altres dones. No m'havia costat tant, finalment. Vivíem hores històriques. D'ara endavant, l'exèrcit no acceptaria més cap política que pogués dur a un nou abandó. Ens havíem empassat la Indoxina, Tunísia, el Marroc. Ara, prou! La victòria l'endevinàvem ben a prop. Nosaltres, els militars, no toleraríem que aquella guerra degenerés en Diên-Biên-Phu diplòmatic. Mil passions agitaven Alger.

En aquell pandemònium, els nostàlgics de totes les ideologies guerrejaven. Passaven comptes, netament. Amb bazooka.

Recordi que, pel maig del 1958, em solia comprar, a un quiosc vora mar, la premsa algerina. L'Écho d'Alger en alternança amb Le Journal d'Alger i La dépêche quotidienne d'Algérie. El FLN havia tirat llenya al foc quan havia anunciat que afusellaria tres soldats francesos presoners a Tunísia per tal de protestar contra l'execució de terroristes a Algèria.

Tots els moviments patriòtics, totes les associacions d'antics combatents de les dues guerres –i Déu sap que no escassejaven a Alger– van convocar una manifestació pel dimarts 13 de maig del 1958.

Mentrestant, a París, els diputats, a la recerca d'un gabinet fantasma, feien i desfeien majories imprevistes abans de refer-ne d'altres. L'onze de maig, al suplement dominical de L'Écho d'Alger, va explotar una bomba. El director, Alain de Sérigny, enyoradís del mariscal Pétain, es passava a en De Gaulle, instant-lo a pronunciar-se:

" Parlez, mon général, parlez vite! "

Un trosset de camí junts per derruir la quarta república. Després rai. Ja els vagaria temps per matar-se com el 1944...

Malgrat un xaloc xafogós i ratxós, vaig decidir que sortiria uniformat per veure la manifestació del 13 de maig. Ja havia viscut unes quantes hores històriques a la Indoxina. I ara, després de tantes derrotes, no em volia perdre aquesta manifestació que marcaria sens dubte el redreçament de la pàtria. Tots els autobusos feien vaga. Cap taxi tampoc.

A desgrat de la calor, vaig caminar, tranquil. Avançava a dintre de les olors fortes de la mar, content sense cap raó precisa. Retrobava l'agre de la vida. Vaig prendre el temps d'admirar el paisatge des dels jardins del Boulevard Guillemin dessecats pel ventagàs. Una de les belleses de la ciutat provenia dels seus bulevards esglaonats...

Un senyor vell jugava amb el gos d'aigua. S'assemblaven estranyament. Un cotxe passava de tard en tard.

Pels carrers tots empavesats de banderes, em vaig creuar amb pocs moros. Tenien por d'un nou desbordament de la gentola europea? Sota les arcades de l'Avenue de la Marne, vaig seguir dues mosses lascives, calçades de sabatilles de ballarines. El vent s'havia parat. Al peu de les escales del liceu Bugeaud, es formaven grups de joves que s'unirien a la manifestació. Els gavians xisclaven, com cada dia.

Vaig trobar un bar obert a la Place du Gouvernement. Hi vaig menjar dos ous ferrats, amb un got de vi rosat.

Ja els algerins, havent dinat, sortien. El personal de moltes empreses s'havia citat a les voreres, com una patuleia de mainatges per a una excursió escolar.

Vaig arribar davant de la posta. Dos vells, asseguts en un banc davant l'estàtua de Joana d'Arc, xerraven en un castellà aproximatiu. Vaig anar Rue Charles-Péguy amunt fins a les facultats. Molts joves, vestits de jean's i de barbours a la James Dean, fumaven cigarretes rera cigarrettes, autoritzades aquell dia patriòtic. Cantaven cançons de moda les minyones, amb el colrament reactivat pel cap de setmana a la platja.

Ja començaven a arribar delegacions de tots els afores d'Alger i del camp en un xivarri de botzines. El flum humà absorbia cada nova delegació. S'inflava a tot arreu. En els balcons guarnits de banderes, i a dalt dels fanals, damunt els escúters, a terra, una aixafadissa de gent bramava. Els gelaters se les havien amb els venedors de cacauets.

Acabaven de saquejar el centre cultural americà, més amunt. Tothom va riure, com si fos una bona broma. Tothom es tutejava, s'apostrofava. Del vell carregat de condecoracions al nin de tretze anys.

El riu s'apregonava de més en més. L'alegria inundava la ciutat. Sense parar, la multitud bramava eslògans pàtriotics.

Mai no havia vist això. Jo que odiï la promiscuïtat, em sentia molt bé, enmig dels meus germans. Vam desguassar a la gespa davant del rellotge floral. Un home portava a la xirinxina un petit moro que agitava la bandera francesa.

El Boulevard Laferrière s'enarbrava, de palmera en palmera, pels jardins esglaonats fins al Fòrum. Mai com aquell dia no s'havia justificat la comparació d'Alger amb un amfiteatre. A sota, la posta, blanca, neomoresca, mesquita republicana, feia la migdiada. A dalt a mà dreta, l'edifici del Gouvernement Général –penya-segat de marbre blanc com totes les façanes del barri –dominava el monument als morts.

Quin monumentàs! Dos cavallers de marbre, musulmà i cristià, ajudaven la Victòria esbandida a portar el llit mortuori d'un soldat. No era pas un d'aquells gal·linacis grotescos de la metropolis, una d'aquelles estàtues de cera fosa a l'estil del monument als morts de Pollestres sinó una cosa colossal.

Aquell dia, totes les dones s'encanallaven, fàcils. Les gonelles volaven al vent, com en les operetes. Uns cinc minuts abans que comencés oficialment la reunió, la multitud va tornar a bramular:

" L'Armée au pouvoir! "

De cop, els policies van llançar un gas lacrimogen. Com es pot aturar un riu amb granades? Un jove paracaigudista barbut es va encimbellar damunt el sòcol del monument als morts.

Vaig aprendre més endavant que es tractava de Pierre Lagaillarde. Aquell advocat parisenc, desmobilitzat de poc, dirigia una de les associacions d'estudiants patriòtiques. En un silenci relatiu, va arengar la multitud.

—- Êtes-vous prêts à laisser brader notre Algérie?

Va improvisar uns minuts abans de cridar:

—Endavant! Tots al GG ¹! Contra aquest sistema podrit, seguiu-me!

Abans d'irrompre en l'edifici, la marea va cavallar per les escales gegantines. En una plataforma del quart pis, la silueta d'en Lagaillarde agitava una gorra de paracaigudista. Alguns minyons van provar l'ascensió de la façana amb una corda. Sense cuidar-se dels meus galons, la gentalla calvacava pels passadissos. Llançava, per totes les finestres esbardellades, les màquines d'escriure, les cadires dels funcionaris, els flascons de tinta, els calendaris, els retoladors, els sobres marrons de l'administració, els plànols en una voladissa de dossiers.

Els militars no havien pas disparat. Una república s'esbalçava en una atmosfera firal, sense cap vessament de sang. De sobte, tot el cansament, acumulat durant el dia, em va guanyar.

Me'n vaig tornar cap a casa passant per les altures. Alger encara s'alegrava. Al lluny, la mar es velava d'un morat violent com un clap de violes.

I aquella revolució simpàtica del maig 1958 en què jueus, cristians i musulmans havien fraternitzat s'havia acabat en tragèdia fratricida. Malgrat els seus juraments públics, el general De Gaulle havia lliurat Algèria a l'enemic.

Els alliberadors d'Algèria havien torturat dies i dies els harkis, els soldats moros del nostre exèrcit que havien cregut en la paraula de França. Els havien emulsionat en olles, emasculat, enucleat, esnarigat, empalat. La imaginació dels homes sempre m'ha meravellat. Els potes-negres –els francesos d'allà– havien tingut més sort. Només havien perdut llur país, llurs cases, les tombes dels avis i totes llurs il·lusions. Després d'haver viscut tot això, com hauria pogut avalar una república fundada en el perjuri?