VEF Blog

Sempre passen coses al mes de maig 2

LES ALEGRIES DE LA LEXICOGRAFIA

Vaig arribar a Valença cap a les dues. Havia fet ben fet de reservar una cambra al Continental, em va dir el senyor Max, l'amo de l'hotel, amb la seua cantarella del Delfinat. Aviat començaria la vint-i-cinquena fira de Valença i, clar, escassejarien les habitacions. Des de la cambra, vaig trucar la mare d'en Frederic, que em va convidar a sopar.

Tornava a familiaritzar-me amb la ciutat, com amb un amic perdut de vista. De bell antuvi, no t'ajuda cap tema de conversa llevat de les banalitats.

Vaig amansir Valença de mica en mica. Quan surts de l'estació, blanca com la majoria dels edificis públics de la ciutat, la primera cosa que veus, darrera de l'ombra blava de la glorieta dels enamorats, és el castell de Crussol, en la llunyania.

A mà dreta, la terrassa del Continental on solia esperar-me en Frederic, vint anys enrere. El senyor Max –un cinquantí baixet amb els trets fins i la cara rogenca –se'l va comprar amb els seus estalvis de carnisser. És un murri. Contracta només dones sexy. A vegades m'ofereix l'aperitiu o no compta el preu dels esmorzars en la factura. Sempre em surt això de " Ah! Mon riche Monsieur..." amb el seu reclam de Grenoble. Treballa massa i ja ha tingut dos atacs.

Les botigues rutilen. Dues farmàcies en previsió de l'hivern ; Nivon, la millor pastisseria de la ciutat on terbolinen les bugnes quan arriba Nadal (presenteu-vos hi de part meua i no us faran cap rebaixa...) ; una llibreria on els vells del barri tastanegen.

Molts metges s'han instal.lat a l'avinguda Pierre Sémard. En un gabinet, vaig robar un dia una revista amb fotografies de l'Audrey Hepburn. No vaig poder admetre que tanta bellesa acabés a les escombraries.

Un doctor armeni –Valença és una ciutat armènia des del 1923– hi escriu opuscles catòlics sobre les joies de la castedat...Un home deliciós que regala Bíblies de butxaca als pacients que li semblen més en perill. Fou el meu cas! Amenaça amb els focs infernals els clients que no li cauen bé.

Davant del liceu Loubet, camini per un passeig marítim. Són els banderons del pal de metall blanc, al centre del Camp de Mart, que em fan pensar en la mar? Els palaus del temps d'Haussmann blancs com els hotels de la Croisette? La pols de l'esplanada que fa olor de sorra i d'alga ? Els elements desencadenats? Els darrers vaixells del Roine o el cim dels arbres del parc Jouvet que ballen amb el vent com veles?

Als primers pujols a dalt de l'Avenue de Chabeuil, a la caserna Baquet, els darrers espahís de l'Imperi preparen la pròxima derrota de França.

A les set, em vaig encaminar cap a la Rue du Lycée on vivia la mare del meu amic. En Frederic, amb totes les llengües que parlava, havia estat sens dubte un dels millors alumnes del liceu Loubet.

—Bonsoir colonel Daniel...em digué la senyora Honorine.

Sempre m'havia anomenat així, seguint curosament l'evolució de la meua carrera. Malgrat la meua insistència, la mare del meu amic mai no ometia el meu grau. Baixeta, tota grisa com la Ma Dalton de les aventures d'en Lucky Luke, amb la cara tota arrufida on reconeixia els trets i el somriure del seu fill.

Ja feia anys que no em recordava de la veu d'en Frederic, el seu riure però, com les entonacions de la llengua pàtria en una colònia perduda des de fa segles, ara reconeixia la veu, els ulls, l'ànima del meu amic.

La senyora Honorine havia nascut el 1900 a Chantemerle, un dels darrers vilatges de parla occitana al nord del Delfinat. Tot i que li havia enraonat sempre en francès, el nin havia après la llengua d'oc a casa dels avis que no en coneixien cap altra. Encara es penedia d'haver-li posat el nom de Frederic com Mistral.

—Quina idea, coronel Daniel!

En Frederic, felibre sentimental, s'imaginava que parlàvem el mateix idioma. Quantes vegades li havia dissimulat que no entenia sempre el seu provençal alpí, per a evitar de fer-li pena? Un dialecte afrancesat, arcaic i ple de palatalitzacions, de rotacismes i altres mutacions fonètiques impossibles. Francament, calia tenir bona voluntat per no passar directament al francès...Els canaris de la senyora Honorine, així com el gat amagat sota el bufet, callaven. Qui era aquell senyor que venia a torbar llur tranquil·litat? El pis feia flaire d'espígol. Ella em va servir un got de porto. Amb el seu terrible accent, m'explicà la seua videta, sense plànyer-se. La Louisette, la germana d'en Frederic, la venia a veure dos cops a la setmana. La néta era practicant a Serrières. El noi, carter al nord.

Cada setmana anava al mercat a la plaça Belat. Com tots els vells, llegia al diari el nom dels morts cada matí. Quan coneixia el difunt, enviava una lletra de condol. Se comprava un bonic segell a la posta del Camp de Mart si ningú no l'acompanyava a l'enterrament. Malgrat tot, la vida reprenia els seus drets. Sovint, la senyora Honorine s'oferia biscuits Lu al Monoprix del anys 1940 tot blanc, a cinquanta passes de casa seua .

A la tarda, la senyora Honorine, després d'haver mirat Aujourd'hui Madame al segon canal, sortia si feia bon temps i baixava al parc Jouvet on tirava engrunes als coloms. S'asseia al banc a prop del monument als morts, on havien gravat el nom del seu fill amb una munió d'altres soldats. Sospirava i, abans que vespregés, se'n tornava xano-xano cap a casa. Li agradava de passar davant de la gàbia dels ocells èxotics i de la vella caseta abandonada. Mentre pujava, observava els progressos de la natura, l'aparició de les flors als prats. La senyora Honorine també participava a les activitats d'un club de tercera edat. Hi organizaven excursions fins a Lió o a la Provença. Els vells s'ensenyaven amb orgull les fotos dels néts. Escoltaven discos de Luis Mariano i de Jacques Lantier, aquell minyó tan ben educat. Menjaven massa. Jugaven a cartes i, quan havien begut un xic més, Déu meu, parlaven patuès. Els dies passaven. Els vells anaven perdent, de mica en mica, noves facultats. El cercle de les passejades s'anava reduint però estimaven la vida, com una gavina que vola en el cel.

—I vós, coronel Daniel?

—Ma mare s'ha mort fa tres setmanes....

—Ah! Ha patit?

Li vaig mentir, dient-li que no. Per canviar de conversa, vam parlar de l'elecció presidencial. Naturalment —legitimista com tots els vells que tenen una bona pensió— ella votaria per Valéry Giscard d'Estaing. Li vaig demanar noves de la Loan, la seua nora.

—No en sé res des de la caiguda de Saigon...

—Va tornar al Vietnam?

—Sí...Ensenyava francès a un liceu de Saigon.

—Quin?

—Em sembla que és el liceu Jean-Jacques Rousseau. El coneixeu?

—Sí...Al meu temps, es deia Chasseloup-Laubat...

La Loan havia volgut quedar-se a la seua terra. La sogra n'havia rebut notícies per un amic capellà. L'havien enviada a un campament de reeducació.

—Deu ser morta...

M'ho digué amb un tremolor en la veu.

—No us amoineu...No s'ha mort. Els comunistes asiàtics humilien la gent, la reeduquen però maten molt menys que els seus camarades europeus...No tingueu por...La Loan se'n sortirà. És una dona coratjosa...

I vam passar a taula. M'havia preparat un festí.

Havent sopat, vam beure un got de Chartreuse al balcó vidrier. La nit ja transplantava al seu país els arbres del parc Jouvet i els teulats de Valença.