VEF Blog

Sempre passen coses al mes de maig 1

Biblioteca Pasquier, Hanoi circa 1954

El lector que s'interessa mínimament per a les lletres catalanes al Rosselló ara deu conèixer el coronel Daniel Valls, aquest entranyable i curiós personatge. Ja hem publicat una edició crítica dels dos primers volums de les seves memòries. Les rambles de Saigon i La presonera d'Alger. Proposem avui al públic el seu llibre més interessant.

Daniel Valls, nat a Nils –Rosselló– el 1920, va tenir una vida molt erràtica. Fill de militar, va passar una bona part de la seva infància a l'Àfrica. El 1939, va sortir diplomat de l'acadèmia de Saint-Cyr ja que, en temps de guerra, la formació dels oficials és accelerada.

En aquest llibre nostàlgic, al confluent de molts mites seus, el coronel Valls ens explica un viatge per la vall del Roine al maig del 1981 tot recordant episodis de la seva joventut:

la campanya dels Alps pel 1940, el maig del 1958 a Alger, el pronunciament fracassat dels generals pel 1961.

Va començar a escriure en català als cinquanta anys seguint les classes per a adults d'Òmnium Cultural de Catalunya Nord. Per tant, tenia un català molt sui generis. El català d'una persona que no ha tingut una vida normal en aquesta llengua...

Hem volgut facilitar la lectura i hem afegit unes notes històriques i lingüístiques que el lector pot saltar sense remordiment.

Per respectar la memòria del coronel Daniel Valls, no hem modificat la seva puntuació, l'ortografia, els solecismes i aquest vaivé incoherent entre les formes dialectals i normatives. Valia més, ho sé, però no han conspirat per tancar-li la boca?

LA MORT DE LA MARE

Mai no m'acostumaré a la brutalitat de la mort. Jo havia complert els seixanta-un anys i feia tres mesos que ma mare agonitzava. Un càncer del còlon. A la fi, malgrat la morfina, la voluntat, ella ja no s'aguantava dreta. La quimioteràpia a Montpeller la cansava més que altra cosa. El doctor Gicquel havia prescrit dosis molt fortes de droga. Ara, pobra titella deshumanitzada, dormia tothora. Com un gatet. Només s'havia despertat quan el capellà li havia portat l'extremunció. Havia dit " Jésus " així a la francesa abans de caure. Fou la seua darrera paraula. La vigília, durant una estona de lucidesa, m'havia demanat:

—Ets pagat la caixa, nin?

Ara, com tots els moribunds, semblava que s'hagués refet un xic. L'Aurélie, la meua dona, em va aconsellar que m'anés a canviar les idees a la vila.

A la llibreria Torcatis, vaig fullejar les novetats per comprar finalment Diane Lanster de Jean-Didier Wolfromm. Una novel·la cruel i romàntica que sempre associaré amb la mort de la mare. Vaig fer un cafè a la Posta.

Em sentia buit, cremat a dintre, amb les cames lleugeres com cotó. Caminava així, a la ventura. La mare se'm moria i encara m'entretenia lurcant les dones, tocant els llibres, de comparant el preu de les sabates i de les corbates als aparadors del Boulevard Clemenceau. I mentrestant la meua mare s'estava morint...No m'ho volia pas creure, amb l'obstinació d'un d'un mainatge que nega el perill. Els metges exageren. La Josefina era ben cansada però encara viuria un any o dos. Tres potser...

Davant de les Dames de France, vaig trucar a casa per saber com la mare havia passat la tarda. L'Aurélie em va respondre, amb una veu blanca. Una veu que no li coneixia.

—Ta maman est morte...

—J'arrive...

Ni vaig plorar. Feia tantes setmanes que ho sabia.

Quan vaig arribar a Nils, ja hi havia una desena d'autos a la parreguera. Parents oblidats vinguts de la plana i de la muntanya. Com s'havien assabentat de la mort de la Josefina? Com havien acudit amb tanta pressa?

Pobre i discret, en Claude Valls –vestit amb el gec i les calces de vellut marrons d'un guardabosc– es quedava defora amb la gorra a la mà com si s'avergonyís de les nostres diferències socials. Quants anys feia que no ens havíem vist? Com abans, em va dir vós i jo el vaig tutejar. Malgrat la mort, la barrera dels diners es mantenia. Un cosí de Baixàs, amb un carassa de jugador de rugbi alcoholitzat, em va petonejar.

Amb l'Aurélie i la tia Anna, vaig vetllar el cos tota la nit. L'endemà mateix, tingué lloc l'enterrament.

Mentre la tieta i la dona s'havien ensopit, havia besat el front de ma mare. Li havia parlat en veu baixa:

—T'estimavi, sabes...T'estimavi un munt...

Ella, rígida i congelada com una pera en un gelat, amb un somriure lleuger, apaivagat. Freda i suau com una tomba. El patiment dels darrers mesos, aquell patiment que li donava els trets grotescos d'una monina, havia desaparegut. Ara, per fi, tenia un somrís dolç, el somrís d'Audrey Hepburn. Vaig continuar mormollant. Li demanava perdó d'haver viscut tants anys lluny d'ella.

Entre mi i el pare, no havia tingut sort, pobra Josefina. Amb el seu Alfons, havia conegut les joies dels climes equatorial i tropical així com diferents ciutats de l'Àfrica francesa. De Dakar a Pointe-Noire passant per Brazzaville. Malgrat tot, ella havia reeixit a fer-me nèixer a Nils. Havia perdut el pare i dos germans a Verdun. Per a agrir-la definitivament, jo havia imitat l'Alfons. A la sortida de l'acadèmia militar de Saint-Cyr, la campanya dels Alps contra els italians el 1940. La Indoxina el 1941 i després Algèria. La seua única satisfacció era que no m'havia allistat en l'OAS. De poc. Se m'havien acostat uns antics companys perquè participés al pronunciament que salvaria l'Algèria francesa. Una setmana abans, vaig tenir un accident molt greu a Picardia. Vaig passar un any de reeducació a la Maló. Pobra Josefina! No li havia estalviat res...

Durant la missa, assegut al primer reng, vaig sentir, somnàmbul, el sermó. El mossèn, bona persona per cert, mai no seria un orador. A dir veritat, no vaig sentir cap paraula.

Feia tants anys que no havia entrat a l'església de Nils. Des de la mort del meu avi Valls abans de la guerra. Molts records em venien com si el dol multipliqués les sensacions aguditzant-les. Reconeixia l'estàtua lletgíssima de Joana d'Arc, amb la cuirassa grisa gairebé blava, les flors de lis. Al dors de cada pregadéu, una petita placa blanca amb el nom dels parroquians. Totes les velles famílies de Nils tenien la seua. Els Faliu, els Malé, els Batlle, els Nicolau, els Julià, els Riera.

A la fi de la cerimònia, es va produir una cosa gairebé divertida. Al moment de beneir el taüt amb una branca de llorer, hi hagué un batibull entre els fidels. El corresponsal de L'Agri digué al capellà emb una entonació enèrgica:

—Monsieur le curé, il faut faire quelque chose...

Defora, pel carrer perquè no havien pogut cabre en la la nostra petita església, els coneguts de ma mare xerraven fort. Semblava el brogit d'un parvulari abans que els mainatges se'n vagin a dinar. Aquella fressa em va agradar. Els amics, vinguts per un darrer homenatge a la morta, podien fer creure que la vida triomfava. El català –llengua dels enterraments, de les cargolades i de les partides de caça– ressuscitava, durant una estoneta, tot el passat.

Perdre sa mare, llevat d'exepcions monstruoses, no és mai agradable. Des de l'endemà de l'enterrament, vaig rebre missatges de simpatia. Banals. Em vaig obligar a respondre a tothom. Per educació i sobretot per canviar-me les idees amb una feina rutinària. De tota la correspondència que em va pervenir, la carta que em va tocar més fou la del coronel Jean Mercier. Ens havíem conegut a Hanoi. Ell ara treballava a la caserna Dagobert de Perpinyà. Havia llegit l'esquela de la Josefina al diari.

" El més terrible –deia en Mercier –és que d'ara endavant, associaràs per sempre la imatge de la teua mare morta al seu destí..."

El meu camarada tenia raó, malauradament. La Josefina sempre havia estat una dona vital, plena d'energia, alegre i xerraire. En cinc minuts, sabia crear un clima engrescador. El seu humor deliciós s'havia tornat més melangiós amb els anys, però igual de fi. I ara, jo la reveia en el seu llit de sofriments. La Josefina, diamant rural amb aquesta bellesa senzilla de les morenes de casa nostra, sempre havia fet honor a l'Alfons. En totes les guarnicions d'Àfrica i de Madagascar, a tots els balls dels governadors, havia lluït. Ella, que mai no s'havia planyut, s'arrossegava de dolor, al sentit propi ai las. Més d'un cop, havia pensat tirar-li una bala al cap mentre dormia. No havia pogut. No volia causar més problemes a l'Aurélie.

Als seixanta-un anys, havia viscut íntimament tota la meua carrera d'oficial amb la mort. Als Alps, a la Indoxina, a Alger. Què se n'havia fet de les dones que havia estimat, dels amics, del meu pare? Ara, era diferent. Les campanes em tocaven a les orelles, com sang que et xiula per les temples. Ja no eren pròxims sinó ma mare. La dona que m'havia parit. La dona que m'havia ensenyat a parlar, a mocar-me, a cordar-me les sabates i les corbates. L'últim dic abans de la mort...

Em vaig refugiar en el treball. D'ençà que m'havia jubilat, havia emprès la redacció de l'obra de tota una vida a tall d'adéu a la meua intel·ligència. Un diccionari –un gran diccionari de debò– occità-català, que no un lèxic. Havia descobert la poesia provençal a la llibreria Portail de Saigon gràcies a en Frederic Fabre, un amic felibre.

Naturalment, la variant provençal de la llengua d'oc no es diferenciava gaire del català. Al començament, però, m'escapaven moltes paraules. Què significaven Pantaiar, dindoleta o vedigana? ¹ A poc a poc, em vaig anar constituint ad usum propium un glossari personal, nucli d'una obra immensa. Durant l'agonia de ma mare, l'Aurélie m'havia deixat treballar. Ara tornava a palesar la seua gelosia. Gosava dir:

—Ton putain de dictionnaire!

Li havia retorquit que, potser, li hauria agradat més que l'enganyés o ximés als bars de Perpinyà, refent el món amb d'altres borratxots.

—És pitjor...havia conclòs, sentenciosa, amb la mala fe de les dones abandonades.

Malgrat la meua tristor, el desig em rasclava tothora. Night and day. La meua dona m'acollia o m'animava amb el mateix entusiasme. Els nostres cossos es revoltaven davant de la mort?

L'Aurélie tenia quaranta anys. De fet, ja ranejava els quaranta tres però convé d'ésser galant. Tots els homes me l'envejaven com al temps en què feia de maniquí per als perfumadors de París. Ella treballava a mitja jornada al consultori de tres oftalmòlegs en aquell petit gratacel a dalt de l'Épargne. Els metges i els pacients l'apreciaven força. Sempre elegant, viva i divertida, coneixia l'ortografia, la dactilografia i parlava francès amb un accent neutre que tothom entenia. Quan no pencava, l'Aurélie lluitava contra el temps fent esport i règims, com un soldat fanatitzat que defensa cada metre.

Per cuidar-me, jo m'estimava més caminar un parell d'hores cada matí per les vinyes del terme. Preservada dels estralls del part, l'Aurélie conservava el cos de la minyoneta que havia conegut a Dalat. Tampoc ella no negligia les joies intel·lectuals. Igual que jo, s'aïllava regularment al seu despatx. Els seus gustos no havien canviat gaire d'ençà de les nostres tardes al pis de la Rue Eyriaud des Vergnes a Saigon. Vint-i-sis anys ja...L'Aurélie llegia poesia o escoltava les Gymnopédies d'Érik Satie i les simfonies de Gustav Mahler. Em retreia afectuosament que m'interessés només per Frank Sinatra i Luis Mariano. Mentre jo herboritzava paraules per totes les sendes de la llengua provençal, l'Aurélie llegia Paul Géraldy, Paul Valéry, Paul Éluard i Paul Claudel. Jo en deia la confraria dels Paus. De tant en tant, els abandonava per Paul-Jean Toulet. Em recitava versos de Les Contrerimes:

" Saigon: entre un ciel d'escarboucle

Et les flots incertains,

Du bruit, des gens de fièvre teints,

Sur le sanglant carboucle. "

Enyoràvem tots dos la Indoxina i la nostra joventut. Recordi aquells vespres d'hivern, quan bufava una tramuntana intempestiva. Mentre xerràvem, un buscall cremava en la llar i es fonien els glaçons en les copes d'aromes del Montserrat. Llegíem junts, a quatre ulls, les novel·les de Jean Hougron. Cada un, tenia el seu exemplar personal. Ella devorava l'edició original de Soleil au ventre de Domat amb la portada sang i or. Jo m'acontentava amb la del Livre de Poche. Hougron havia sabut alambinar totes les sentors del Vietnam. Els enamorats de la belle époque jugaven amb catleies. Si l'un de nosaltres trencava el silenci parlant vietnamita i l'altre li responia en la mateixa parla, compartíem i combinàvem el mateix desig. Lliscàvem pels canals de la llengua annamita. Nos l'havíem erotitzada de mica en mica. Com el llatí dels inquisidors, els mots de Nguyên Du esdevenien més obscens que tots els deliris moscats, amb pomada i perruca del marquès de Sade.

A seixanta-un anys, no em podia queixar. Gaudia d'una bona salut, d'una pensió de coronel jubilat. La meua dona, bonica i intel·ligent, era vint anys menys que jo. Si la redacció de les meues memòries i del diccionari m'havien apassionat, ara em costava de respectar el ritme que m'havia fixat: deu entrades del diccionari cada dia. Aquells treballs d'erudició ja no podien emplenar la buidor. Tenia migranyes. El meu cervell es calava. Tot em feia venir basca. Ja m'havia afartat de rodar per les biblioteques i les llibreries de Perpinyà. L'Aurélie va notar, sense enfadar-se, la degradació del meu humor:

—Tens menester de vacances, Daniel! Aireja't o et faràs insuportable. Una setmana de vacances no t'aniria malament.

Que bé em coneixia! Una excursió per la vall del Roine em remuntaria. Espepissant Les parlers provençaux de la Drôme –la tesi del professor Jean-Claude Bouvier– m'havia fixat en una referència al diccionari manuscrit de mossèn Moutier, obra consultable a la biblioteca de Valença. Tot fent turisme i escorcollant llibres provençals, també podria anar a saludar la mare del meu amic Frederic Fabre, caigut a Algèria.