VEF Blog

Quan era petit, no m’agradava cap bri anar a la platja. Per a mi, hi havia dues mars al món. La mar del nord i la del sud. La Mànega i la Mediterrània per a cenyir-nos a la geografia clàssica. Passàvem l’estiu a casa dels avis a Nils i ens banyàvem a la platja de Canet. No em desplaïen el passeig marítim, els edificis blancs moderns de l’avinguda de la Mediterrània. Al cap d’un quart d’hora de recerca, el pare trobava un lloc per arrambar el Volkswagen. En quitxar la sorra abrusadora, mirava d’alliberar-me i de fugir terres endins. L’aigua m’espantava sobretot d’ençà que m’havia envisat que de sobte l’aigua podia ser molt profunda. Els pares m’encrancaven i m’obligaven a fer xipa-xapa dins de les xaperotes. A més, conservava un mal record de Canet. Hi havia acompanyat el padrí per a seguir l’arribada de l’etapa del Tour de France pel juliol del 1968 i havia agafat una insolació. Havia fet llit tres dies.

A voltes, els pares preferien la platja de Sant Cebrià. En aquell temps, no existien tantes carreteres com ara i anar-hi constituïa tota una excursió. M’agradava molt el camí. Passat el Mas Sabola i el seu famós drive-in cinema, travessàvem Bages malgrat el reproverbi. ‘A Bages no hi vagis, si parents i amics no hi hagis. ‘ El nom de Montescot em divertia amb les seues sonoritats que cascavellejaven. A la sortida d’Elna arribàvem davant d’un cementeri quasi californià rere una brua de xiprers. La carretera pujava com un circuit automòbil. Ens acollia la Torre del Bisbe. Dues pallagues sallien del camí del Palol, gracioses amb llurs capells de palla, com a les novel·les angleses romàntiques.

Sovint, relinquíem el Rosselló per Mers-les-Bains, el poble de Picardia on ma padrina Jeanna acabava de comprar un apartament. La temperatura de l’aigua superava poques vegades el 18° i els pares no insistien perquè em banyés. La presència dels meus cosins Deron, Belghaïeb, Picart transforma l’estada en festa contínua. Passat el cordó de còdols i de casetes blanques de fusta, edificàvem castells de sorra que la mar sempre submergia. Pujàvem en una canoa de plàstic toronjo protegits per una armilla salvavides de la mateixa color. Mai no preníem temps per a admirar la línia de les torres magnífiques i els penya-segats de Mers i de Le Tréport. Les vèiem cada dia i, pels mainatges que descobreixen el món, la bellesa apareix pertot en l’escalinata de marbre d’un palau com en els més desolats dels solars.

Mers-les Bains, circa 1965