VEF Blog

Us de confessar una feblesa. L’any passat, vaig veure l’adaptació de Calle de la Estación,120 amb l’excel·lent René Dary ; en conservo un record bastant confús llevat d’unes quantes escenes i, malauradament, del final. Mai no oblido la fi…Acabo de llegir la novel·la original de Léo Malet. M’ha passat el mateix. Més que la intriga, el més interessant en les novel·les de Léo Malet rau, al meu entendre, en el to. El lector hi sent una veu, una ‘petita música’ per parlar com Céline. En Nestor Burma, el detectiu narrador, presoner a Alemanya fins al seu alliberament el 1941 per raons de salut, arriba a Lió, ciutat més important de la França no-ocupada. La seva indagació ens passeja pels carrers del casc antic de Lió —els famosos traboules— fins als bulevards parisencs, dels molls del Roine a les ribes del Sena. Travessem fins i tot la línia de Demarcació que separava llavors l’estat francès en dues zones. En Burma, amb un humor despreocupat i, malgrat tot, un amor desenganyat i lúcid de la humanitat, retrata una galeria de personatges inoblidables. ‘ El individuo, que me recibió, y que se hacía llamar " secretario", parecía un gorila. A pesar de la escuela obligatoria, sospeché que no sabía leer ni escribir. ‘ (p. 74) Com oblidaríem en Montbrison, l’advocat obès i tan simpàtic, sempre mudat que fuma cigarretes americanes ?

A qualsevol moment, en Burma confessa la seva passió per les dones. ‘ sentimos de pronto una ternura exagerada hacia el elemento femenino que poblaba el andén. ‘ ( p.29) Les descriu amb gormanderia i sempre precisa si són boniques, lletges, desitjables o no…

El lector i l’historiador sentiran el mateix plaer en aquesta evocació contemporània de la França ocupada amb les seves targetes d’alimentació, les ‘ postals interzones ‘i el toc de queda. Tot hi és natural, tot raja perquè el relat es va publicar el 1942, a la zona encara lliure. Léo Malet ens proposa una de les primeres evocacions literàries d’un camp de presoners de guerra a l’Alemanya nazi amb una veracitat tota malgrat el control previ de la censura. Léo Malet només volia divertir el lector. Mai no va pretendre ser un mestre de la literatura, però escriu molt bé. ‘ Después, encontré el café. No había cambiado de nombre, ni había cambiado de decoración, ni tampoco el dueño había cambiado. ¿Habría cambiado, siquiera, el polvo ? Parcecía de época. ‘ ( p.44)

Malgrat el seu ancoratge dins la realitat de l’ocupació alemanya, l’acció de la novel·la de Malet se situa en un Unzeit, un temps narratiu diferent de la realitat. En Burma torna a París pel desembre del 1941 i no al·ludeix a Pearl-Harbor ni a l’afusellament de cent hostatges.

En canvi, el còmic de Tardy, adaptació excel·lent, evoca l’ocupació amb insistència. Com totes les adaptacions, traeix l’original. S’apropia de l’univers de Malet i el fa seu. El seu Burma es mou per suburbis tan tristos, tan grisos com el de Malet, però el Burma dibuixat no té l’humor del Burma literari. Amb Léo Malet, el lector riu sovint ; amb Tardy, mai. El seu detectiu retira més a un personatge de Céline que no de Malet. Per a mi, el principal al·licient de la seva literatura és la lleugeresa, l’humor, un humor omnipresent que amaga una certa tendresa, una mica com la timidesa que s’amaga rere l’agressivitat.

‘ Tomamos tres aperitivos (una ronda cada uno) en comparación con los cuales una agua mineral hubiese parecido explosiva. ‘ ( p.67)

Amb un estil senzill, adés poètic, adés còmic, a mig camí entre l’academisme d’un Paul Bourget i la parla del carrer als anys 1940, Malet ens ofereix un producte rar a hores d’ara : una novel·la ben feta, arrodonida, sense pretensió ni ganes de canviar el món. Es tracta només d’un llibre perquè el lector pugui oblidar una estona la lletjor del present i s’entretingui amb un petit vals popular.