Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Les engrunes del festí
Ressenyada publicada al Temps, dimecres 3 de juny del 2009
Quina mena de gent som?
Gaziel
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2009. 232 pàgines
Sempre he sentit tendresa per Agustí Calvet —Gaziel en literatura— un dels primers autors catalans que he llegit. Consideri la seua història de Sant Feliu de Guíxols i les seues memòries —Tots els camins duen a Roma— com dos monuments de la literatura catalana. Dificilment, podria dir el mateix de Quina mena de gent som ?. De fet, no es tracta ben bé d’un llibre sinó d’una gasòfia de ‘quatre assaigs sobre Catalunya i els catalans.’
Gaziel no creu en ‘ el nacionalisme polític català. ‘ Per a ell, ‘ ha estat una pura, una desastrosa marrada. Ha estat, a més, una equivocació total. Plantejar el problema de Catalunya en un pla exclusiu de nacionalisme, com una lluita, entre dues nacions del mateix grau, una d’opressora i l’altra oprimida, és ficar-se en un carreró sense sortida. ‘ Ja podem plegar, doncs…¡ Que el último apague la luz ! o, que diuen a Nils, ‘ que el darrer atudi el llum ! ‘
La gran teoria d’aquesta obra és una variació quixotesca, tan de moda llavors a les Espanyes. Gaziel veu la història de Catalunya com el triomf del Quixot castellà sobre el Sanxo català.
‘ La vida del Sanxo català és un martirilogi. Totes les aventures dels seus dos veïns li passen pel damunt i li cauen sobre les espatlles. ‘
Aquesta paradoxa divertida acaba cansant quan l’autor la repeteix durant desenes de pàgina com si el Pare Etern li hagués revelat un article de fe…Crec que es pot resumir aquest llibre oblidable amb una frase. Castella és un poble remolcador i Catalunya una poble remolcat. Segons ell, França i Espanya van néixer per voluntat divina mentre Catalunya s’ha d’acontentar amb les engrunes del festí, agraïnt l’amo que la deixi menjar.
En cap moment, Gaziel no al·ludeix a Polònia, Irlanda o tantes nacions sense estat durant molts segles. No se li acut que hi ha catalans i bascos a l’estat francès…No pot pas concebre un estat català separat d’Espanya com ho palesen aquestes línies delirants.
‘ aquella ànima atribolada s’arrapava al migdia de França, obstinada a no deixar-se’n expulsar. S’adonava perfectament que, si era foragitada de la vessant nord de la serra mare, es veuria condemnada inexorablement, per més que fes i maldés, a una asfíxia lenta. ‘
Gaziel m’apareix com un escriptor i un nacionalista espanyol de llengua catalana. Un gran escriptor, un personatge simpàtic, un ‘honnête homme’ en el sentit que es donava al segle XVII a aquesta expressió, però un botifler que anunciava el cosmopolitismo sano y bien ententido actual…
Carta del senyor Josep Vicent Montesinos a l'Avui, 7 de juny del 2009
He viscut molts anys a Sant Feliu de Guíxols davant de l'escola Gaziel, però mai havia sabut qui era aquest senyor fins fa poc, quan va arribar a les meves mans el llibre Quina mena de gent som. L'he llegit i la meva sorpresa ha estat enorme: Gaziel era tot menys el que jo podia esperar.
Aquesta setmana, la revista El Temps publica una crítica d'aquest llibre signada per l'escriptor de Perpinyà Joan-Daniel Bezsonoff, en què confirma totes les conclusions que vaig treure de la lectura del llibres i de les converses posteriors: Gaziel era el que es pot dir un assimilat a la cultura castellana. Té molt d'autoodi envers els seu país i una admiració malaltissa per tot el que és castellà. Bezsonoff el descriu com un nacionalista espanyol en llengua catalana. Gran escriptor, personatge simpàtic, però un botifler.
Després de tot això em pregunto com és que van posar el nom d'aquest senyor a una escola, quan hi ha molts escriptors que ho mereixen més que ell. Com és que hi ha bona gent ganxona que perd el temps fent un any Gaziel? És que no l'han llegit? O és que jo he de llegir més llibres seus? La veritat és que la primera lectura d'un obra seva no invita a altres.
http://paper.avui.cat/article/dialeg/166287/bustia.html
En referència a la carta publicada el passat dia 7 sobre Gaziel, crec que l'autor no ha llegit gaires llibres d'aquest autor. Com tampoc Joan-Daniel Bezsonoff, que, basant-se en l'obra Quina mena de gent som, qualifica de forma injusta, de botifler l'escriptor empordanès (El Temps, 2/6/09). Precisament la primera lectura d'una obra d'Agustí Calvet és la que em va invitar a llegir-ne moltes d'altres seves i em va portar a sentir una forta admiració -i no solament com a gran escriptor i excepcional periodista que era- per aquest gran humanista que en acabar la guerra va ser represaliat políticament. ¿Li hauria fet això el franquisme si hagués estat un nacionalista espanyol i un botifler? Com que la meva opinió no pesa gaire, vull recordar que Josep Benet va dir de Gaziel que havia "catalanitzat espiritualment" La Vanguardia als anys trenta, quan n'era director, mentre que Ramon Barnils, en l'article Gaziel, encara, s'hi referia com a "catalanista de pedra picada". Penso que l'Any Gaziel va ser encertat i que és de justícia que Sant Feliu de Guíxols tingui una escola a nom de qui va afirmar que consagraria els darrers anys de la seva vida "a les tres realitats superiors a totes les altres: la meva terra, la meva gent i la meva parla".
Joan Vidal i Urpí
Avui, 11 de juny del 2009, http://paper.avui.cat/article/dialeg/166671/bustia.html