VEF Blog

Ressenya de Vicent Sanz

              http://vicentsanz.wordpress.com/2009/06/24/els-taxistes-del-tsar/

  Acabo de llegir Els taxistes del tsar de l’escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff. Vaig decidir-me a llegir-lo perquè de la lectura anterior de Les amnèsies de Déu, l’estil i el tractament dels temes que toca Bezsonoff em resulten interessants, sobretot pel que ten d’originalitat, una originalitat que relaciono a la personalitat de l’autor i també a la seua condició de català del Nord, és a dir, de català no espanyol. Estem avesats a un horitzó cultural hispànic que, ben mirat, és un llast per a la nostra manera de veure el món, sobretot el nostre propi món catalanoparlant. Per això les veus de fora d’aquest horitzó forçat que és l’espanyolitat resulten refrescants i deseixides.

Es podria adduir contra aquest raonament que, al capdavall, l’horitzó cultural de Bezsonoff per formació i pertinença, és el francòfon i, després de tot, ve a ser exactament igual que l’hispànic. I no. El pensament francès, si més no, té un pes específic dins de la tradició cultural europea (aquell espai polític tan esbiaixat, tan putejat -per dir-ho pel broc gros- per l’electoralisme i pels nacionalismes estatals). I això Bezsonoff ho té ben assumit, perfectament apamat.

I es veu molt ben reflectit en Els taxistes del tsar, ja que s’hi tracten els origens familiars a partir del seu cogonom, clarament eslau. Els taxistes del tsar són els ascendents de l’autor, eixits de la Rússia tsarista a causa de la seva participació en la guerra civil que va seguir la revolució d’octubre de 1917, en el bandol perdedor. Emigrats a França, van convertir-se, com tants altres russos de la mateixa condició que van fer-hi cap, en taxistes de professió. Vist el component autobiogràfic central de la narració, el que conta Bezsonoff és una crònica familiar a partir de records personals i d’altres parents. L’efecte de versemblança és total i, això no obstant, el caire exòtic de l’ascendència russa hi proporciona un to abrandadament literari.

Això de banda, Bezsonoff, amb un llenguatge literari que s’allunya poc de la parla nord-catalana, aconsegueix crear una atmosfera de proximitat que ja apareix en llibres anteriors com l’esmentat Les amnèsies de Déu. Els girs propis del rossellonès per parlar de Rússia situa l’autor en l’originalitat esmeada abans. D’aquesta manera, s’apropa el lector a la realitat del passat de Rússia i el seu poble. Lògicament, això suposa un punt de vista igualment original en relació a la visió que d’aquest país hom té per aquetes latituds. En certa manera, Els taxistes del tsar coincideix amb la pel·lícula Oci ciorne de Nikita Mikhalkov. El cant a la bellesa d’una terra inabastable, perduda en el temps, sura al llarg de la narració com en la pel·lícula. Bezsonoff necessita retrobar-se rus, redescobrir el país d’on ve i la peripècia familiar.

Podria semblar, com de fetpassa a Oci ciorne, que aquesta operació de recuperació dels orígens és un exercici de nostàlgia. I encara ho pot semblar més pel caràcter del poble rus, un caracter que es retrob adésiara en la literatura russa, especialment l’anterior al comunisme i sobretot la del realisme de la segona meitat del XIX. Podria semblar-ho. Això no obstant, personalment, em sembla que és més aviat un exercici de tancament, de suturació. Perquè no hi ha dubte que la recuperació de la memòria històrica és la millor manera de donar el passat per liquidat.