Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
El darrer cant de cigne
El darrer cant de cigne
Ressenya de Carles Cabrera publicada al Diari de Mallorca, 4 de juny del 2009
Perspicaç, intel·ligent i extremadament divertit, el personatge literari que és Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), fins i tot quan finalitza amb alguna relació amorosa tempestuosa, s'ho pren el millor que pot, traient-se l'humor, si cal, del capell, potser perquè, ja de menut, els professors que el delectaven més eren aquells que sabien entretenir l’aula. Així naixeren, doncs, els articles publicats primer a la revista L'Avenç -val a dir que una de les millors que s’imprimeixen avui dia en català-, el director de la qual, Josep Maria Muñoz, va punyir perquè desemboquessin finalment a Una educació francesa, títol que porta el darrer assaig del novel·lista rossellonès en substitució del primigeni L’educació sentimental, per tal com Gustave Flaubert se li avançà a triar-lo.
Bezsonoff, nét d’uns russos de qui manlleva l'exotisme del cognom, és un català amb document d'identitat francès, ben conscient que la frontera francoespanyola ha suposat una bardissa inexpugnable per a l'enteniment entre els catalans del nord i els del sud, molt superior en el cas dels illencs i els valencians. És amb aquesta intenció que escriví els articles de L’Avenç, com el darrer cant de cigne "d'un país desaparegut" que és el seu i també, el nostre. Lingüísticament, l'escriptor manté del rossellonès la primera persona del present d'indicatiu en -i (pensi, recordi, parli), 'me' en comptes d''em', possessius amb -u- com seua, terminacions occitanitzants (caçaire, pescaire), alguns castellanismes incomprensibles i dejectables (cotxe, èxit, xòfer, pis...) i uns quants gal·licismes del francès (com ‘liceu’, que alterna amb ‘institut’) en un text inequívocament adreçat al llegidor del sud dels Pirineus. És que hi pot haver res més trist per a un escriptor que saber que no serà llegit ni pels seus, pels de la Catalunya del Nord?
L’assagista es mostra terriblement inclement amb aquest Estat francès en què viu i que mai podrà sentir com a propi, però que ha fet mèrits més que suficients per tal que se n'allunyi més i més. La darrera mostra, el model d'ensenyament desplegat allà -del qual es copià el model d'ensenyament nostre, igualment fracassat.
De l’obra de Bezsonoff, n’emana una nostàlgia que, si hagués escrit el text en forma de novel·la, ara li estaríem retraient que s’hi veu vertida tota la melangia del costumisme vuitcentista. El llibre, en aquest sentit, sembla una recerca proustiana de la pròpia joventut. L’inici se situa poc abans que arranqui la línia de la seva vida, car ell va néixer l'any 1963 i es remunta fins al 1962, amb els Pieds-Noirs (o potes-negres) que restaren a viure a la metròpoli francesa un cop perduda la colònia algerina en un país on la immigració duu molt més temps instal·lada i hi ha arrelat més fortament que a casa nostra. La seva infància es repartí de cap a cap de l'Estat francès: per Massy, Canes, Niça, Briançon... i els articles, capítols ara, constitueixen flaixos aïllats, desordenats a voltes, sense més continuïtat que les que les dates ens permeten d'intuir. El divorci dels seus pares -traumàtic per a ell- acabà essent providencial per a una literatura catalana que se n’abastí com a escriptor per tal com anà a viure amb els avis, que conservaven el català de Nils; en cas contrari, els seus pares l’haurien educat en francès, llengua que s'imposà definitivament a França d'ençà de la Segona Guerra Mundial. Si de L'Avenç hom n’esperava molt, del darrer llibre de Bezsonoff encara més, Una educació francesa no defrauda... ' cap bri (gens). .