VEF Blog

LA CAIGUDA DEL CAVALL, CAMÍ DE DAMASC VIA GIRONA     

Ressenya de Xavier Diez,   

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/164905

Si mai hagués de crear un combinat, inventaria el còctel Bezsonoff. La meva ínfima experiència en el món dels licors em permetria perpetrar qualsevol cosa sense massa recances ni sentit del gust. Tanmateix, si definís la literatura del novel·lista rossellonès, convidaria a combinar en  proporcions subjectives, wodka, i ratafia, amb llimona àcida amb sucre. Ja sé que una aberració com aquesta em tancarà les planes del Conèixer Catalunya, tanmateix aquests sabors tan contradictoris és el que em suggereix la lectura d’un dels meus autors que més freqüento en les meves escapades literàries. Es tracta de Joan Daniel Bezsonoff.

Article publicat a la revista El Temps, 6/04/2010 número 163,  pàg.18

Avui he estat molt trist. S'ha mort en Robert. Robert Avril era un gran patriota, un servidor de la nació i de la cultura catalanes.

Aquest perpinyanès de soca-rel, nat el 1949, va viure tota la seua infantesa al barri del Pont Roig. Al començament dels anys 1970, es va implicar en la defensa de la nostra identitat. Cofundador de la Llibreria Catalana, president d'ERC a Catalunya Nord durant uns quants anys, va crear amb la Maria Angels Falquès —la seua companya— les edicions Llibres del Trabucaire que van constituir una plataforma per als joves escriptors catalans i occitans, un portaavions nostrat en l'oceà francès.

Recordi el seu somriure d'home enamorat de la vida, de la gent i dels llibres. Recordi aquell vespre del desembre de 1996 quan me va donar al seu consultori de dentista uns exemplars de Les rambles de Saigon, la meua primera novel·la. El feia tornar boig amb les meues exigències de maniàtic quan vam treballar junts per a editar Les lletres d'amor no serveixen de res. Fins i tot, va inscriure al plànol d'Orà el 1961 la Rue Schneider on vivia el meu narrador. Pencava nit i dia esmenant galerades, afegint fotos, millorant dibuixos, trucant als millors escriptors occitans publicats al Trabucaire com Robert Lafont i Max Roqueta per a demanar-los precisions sobre el matís d'algun mot.

Recordi la seua rialla una tarda que pujàvem a Montpeller quan el professor Botet ens explicava que la libido s'atudava i desapareixia passat la quarantena...En Robert me va mirar, incrèdul, amb un somriure. El somriure d'un infant que estima la vida malgrat tots els amics perduts.

Jordi Nopca, publicat a Time out Barcelona, 110, març del 2010

“Tres dels meus avis eren catalans: els materns i la mare de mon pare, que es deia Jeanne Baux. L’àvia materna, Lucienne, venia del Rosselló i la paterna del Conflent: el padrí, en Jean Montalat, va néixer al Rosselló, però era fill d’un empordanès, en Rossendo”. El primer que ens trobem quan obrim Un país de butxaca, el nou llibre de Joan-Daniel Bezsonoff, és un mapa de l’anomenada Catalunya Nord –en la versió francesa insistent, le Pays Catalan–; tot seguit ens endinsem en “el poble més petit de la plana rossellonesa”, Nils: les vinyes, els quatre carrers i l’omnipresent avi Jean. “en Vicenç Pagès  em va dir: ‘Cada cop que surt aquell home et roba l’escena’. Aquest llibre vol ser un homenatge al meu padrí, perquè era un personatge molt divertit, vital i dinàmic. Sempre deia collonades: era extraordinari”. Gràcies al record de l’avi accedim al besavi empordanès, en Rossendo, de qui el seu fill Jean va aprendre bona part de les seves particularitats lingüístiques, salpebrades d’algunes expressions corses apreses durant una visita a l’illa l’any 1932. Algun renec: Cristiacciu neru. El record d’una inscripció venjativa en un coltell: “Che la mia ferita sia mortale”.

L’objectiu del llibre era recordar els parents però alhora homenatjar la llengua catalana i recordar en quin estat es troba quan es creua la duana espanyola. “Volia descriure el món de la meua gent, un món agonitzant, quasi perdut. Volia retre aquest homenatge a la meua gent però també descriure el seu món, perdut i agonitzant. The world we knew, com canta Frank Sinatra. Una llengua es pot perdre en tres generacions, i tres generacions no són res. Quan el meu avi va néixer, a Nils ningú no parlava francès. Quan jo mori probablement ningú no parlarà català. Volia decorticar el mecanisme d’afrancesament, fer-ho d’una manera literària –potser divertida o emocionant, segons com”. Bezsonoff pitja l’accelerador: “Abans et treien la cultura catalana i te’n proposaven una altra de potent, sòlida plena de premis Nobel. La França de Sarkozy no pot proposar res d’interessant… Som cornuts i a més ens toca pagar el beure! Estem doblement fotuts: ens han robat la cultura catalana i ens en foten una sense interès, la literatura del senyor Pennac, Amélie Nothomb i companyia. Si ho compares amb els clàssics de fa trenta anys la situació fa riure! Ens han donat una llebre mig morta. És una situació molt trista, perquè els nord-catalans són infracatalans, i a sobre fan una espècie de reivindicació permanent i insuportable de la catalanitat: et foten la senyera per tot arreu, el taller català, la maison catalane, el bordell català… tot és català, però a l’hora de la veritat, ni un mot. Hi ha gent que ven préssecs i els posa al damunt d’una senyera, però si t’hi adreces en català no t’entenen...”
És interessant com Bezsonoff descriu la presa de consciència de la llengua en què començaria a escriure novel·les: primer el trobem llegint Espriu mentre fa el servei militar, més endavant passa per la Universitat Catalana d’Estiu , per l’enamorament de Sílvia Munt fent de Colometa a La plaça del diamant, per una visita a l’Alguer i la construcció d’un petit cànon literari que no passa per Verdaguer, March ni el Tirant lo blanc però en canvi s’emociona amb Estellés, Rodoreda, Maragall o Narcís Oller. “Deú n’hi dó el que feia: em va encantar La papallona i La febre d’or. Són excel·lents, molt millors que moltes novel·les publicades actualment”. Bezsonoff, que després de tres llibres de caire autobiogràfic ja té una nova novel·la acabada, està convençut de seguir escrivint en català. “M’agradaria que d’una puta vegada hi pogués haver una Catalunya catalana. És el meu somni. Només si passés això escriuria en francès”.

  http://voyage.viamichelin.fr/web/Culture/France-Languedoc_Roussillon/Art_et_culture-Les_langues_d_ici

  Depuis le temps que je leur fais de la pub dans mes bouquins...

Le catalan

Très proche de l’occitan, hérité comme lui de la présence romaine, le catalan est le lien culturel des anciens pays du comté de Barcelone (9e-10e s.). Son apogée se situe au 13e s., avec les écrits de Ramon Llull. À partir du 16e s., il périclite : la monarchie centralisatrice de Philippe II prescrit le castillan. Puis le traité des Pyrénées (1659) l’interdit en Roussillon.

Tenace, le catalan se perpétue à l’oral mais sa renaissance littéraire ne date que du 19e s. Essentiel à l’identité culturelle du Roussillon, son usage s’affirme au début des années 1980 dans les écoles maternelles et l’édition.

L’identité catalane aujourd’hui

Si le catalan est la langue officielle en Andorre et en Catalogne espagnole, côté français, et grâce au soutien venu du sud, la langue des « anciens » semble prendre un coup de jeune. Pour preuve du regain d’intérêt envers l’apprentissage du catalan : le Capes proposé par l’université de Perpignan ou encore les cours d’initiation dispensés dans les écoles maternelles et primaires, et les bressolas, écoles ou l’enseignement est donné entièrement en catalan. Le théâtre, la littérature et la poésie contribuent également à faire résonner dans les contrées la langue régionale. De nombreuses associations de « catalanophones » œuvrent pour une renaissance de la langue. En France et en Espagne bien sûr, mais aussi en Italie ou encore au Canada, un peu partout dans le monde, des partisans du catalan font entendre leur voix. Ces liens sociaux ainsi tissés à travers le monde sont une force incontestable pour la culture catalane.

À vous de parler ! Le « u » se prononce « ou », le « v », « b », le « x », « ch », le « ll », « yeu », le « ig », « itch », et le « ny », « gne ».

Écrivains et poètes

Le Languedoc-Roussillon a donné naissance à d’importants écrivains et poètes. Si le fabuliste Jean-Pierre Claris de Florian (1755-1794), originaire de Sauve, n’est guère connu aujourd’hui, il n’en va pas de même de l’auteur d’Il pleut bergère et, accessoirement, du nom des mois du calendrier républicain, Fabre d’Églantine (1750-1794). Ferdinand Fabre (1827-1898), né à Bédarieux, qui chante le Languedoc dans Les Courbezon, L’Abbé Tigrane, Taillevent…

Nul n’ignore le poète Paul Valéry (1871-1945) : l’auteur du Cimetière matin est né à Sète où il repose. C’est à Carcassonne que le Narbonnais Joë Bousquet (1897-1950), paralysé par une blessure de guerre en 1918, a écrit la majeure partie de son œuvre. Le turbulent Joseph Delteil (1894-1978) fut un compagnon des surréalistes. Le Cévenol Jean-Pierre Chabrol (1925-2001) était un passionnant conteur de sa montagne. Citons également les Nîmois André Chamson, Marc Bernard et Jean Paulhan, qui régna longtemps sur les lettres françaises, de son bureau de la NRF. Quant au prix Nobel 1985, Claude Simon (1913-2005), il était viticulteur à Salses. De nos jours, un autre Nîmois, Jean-Pierre Milovanoff a pris la relève avec talent (La Splendeur d’Antonia).

D’autres auteurs se sont exprimés en occitan, comme Max Rouquette (1908-2006) : l’auteur de Vert paradis, le Rouergat Jean Boudou (Joan Bodon, 1920-1975), né à Crespin dans l’Aveyron, auteur des Cailloux du chemin, Le Livre de Catoïe, Robèrt Lafont (1923-2009), linguiste, théoricien du régionalisme, mais aussi dramaturge, poète et romancier (Vida de Joan Larsinhac), Yves Rouquette (né en 1936 - originaire de Camarès dans l’Aveyron, a écrit Cathares, Occitanie) et son frère Joan Larzac, prêtre et auteur d’une remarquable œuvre poétique. Citons également le fin poète de Carcassonne, René Nelli (1906-1982).

La littérature en catalan est quant à elle illustrée, de ce côté-ci des Pyrénées, par un poète, Josep Sebastiá Pons, et deux jeunes écrivains contemporains, Joan Luís Luís et Joan Daniel Bezsonoff.

Judit Pujadó, Diari de Girona  27/03/2010

                                                    Ruïnes de Casenoves a Illa

Creure que la identitat és una sola cosa, sòlida, granítica, inamovible i eterna és veure visions. Crear ministeris per establir les regles de com s'ha de sentir algú, o de quines han de ser les relacions rellevants i determinants en la vida d'una persona per adscriure's a una o altra identitat, com fan els veïns del nord, és llençar diners, tot i que és molt més fàcil destruir identitats que crear-ne de noves. Unes quantes dècades de vexacions i insults i la identitat acaba caient. Primer la llengua, després les festes, més tard la cuina. Tot s'arrossega riu avall.
"El francès era la meua llengua -escriu Joan Daniel Bezsonoff a Un país de butxaca-. Però enmig del naufragi causat pel divorci dels pares, em sentia bé, estimat i valorat només a casa dels avis. El francès m'apareixia com la llengua de la vida real, la vida dura plena de malvats, mentre que la llengua catalana m'acollia, protectora i calda, com l'aigua de la banyera verda on em rentava la padrina. El català tenia la flaire de la colònia amb què la padrina me friccionava el cap, el gust del xarop de menta glacial de les tardes d'estiu".
Bezsonoff busca. Saber qui ets, trobar on vols clavar les teves arrels no deu ser fàcil quan tens un pare d'origen rus, una mare francesa i uns padrins catalans. I encara menys decidir que la llengua que usaràs per fer la teva obra literària, que al capdavall és l'aposta d'una vida, és la llengua dels cementiris. Per això cal ser valent. Honest. I coherent. Cal deixar-se dur pels sentiments.
Una cultura és una forma de seducció i la identitat és la manera com t'acarona la mà d'una àvia i una cançó que s'entesta a formar part de tu i un poema que t'explica i el sabor d'un menjar que associes als dies feliços.

Grande nouvelle. Un érudit allemand vient de retrouver dans les archives russes (les archives de la Gestapo confisquées par les Soviets en 1945) une aventure très rare de Tintín datant de 1942 que l'on croyait détruite dans un bombardement anglais. Tintin au pays des Catalans. Dans cette aventure, Milou tombe amoureux d'un chat andorran et le capitaine Haddock fait  des infidélités au whisky Loch Lomond pour boire du muscat de Rivesaltes.  

Nous attendons avec impatience la publication de cette oeuvre inédite.

Una gran notícia. Un erudit alemany acaba de retrobar a l'anomenat arxiu rus (els arxius de la Gestapo requisats per Stalin el 1945) una aventura raríssima de Tintín del 1942 que creien destruïda en un bombardeig anglès. Tintin au pays des Catalans. En aquesta aventura, Milú s'enamora d'un gat andorrà i el capità Haddock fa infidelitats al whisky Loch Lomond per beure vi moscat de Ribesaltes.  

Esperem amb candeletes la publicació d'aquesta obra inèdita. 

Aquest mes, vos proposi de compartir amb mi aquesta cançó que m'acompanya des de fa molts anys.

J'étais une bonne chanson