VEF Blog

Identitats

Judit Pujadó, Diari de Girona  27/03/2010

                                                    Ruïnes de Casenoves a Illa

Creure que la identitat és una sola cosa, sòlida, granítica, inamovible i eterna és veure visions. Crear ministeris per establir les regles de com s'ha de sentir algú, o de quines han de ser les relacions rellevants i determinants en la vida d'una persona per adscriure's a una o altra identitat, com fan els veïns del nord, és llençar diners, tot i que és molt més fàcil destruir identitats que crear-ne de noves. Unes quantes dècades de vexacions i insults i la identitat acaba caient. Primer la llengua, després les festes, més tard la cuina. Tot s'arrossega riu avall.
"El francès era la meua llengua -escriu Joan Daniel Bezsonoff a Un país de butxaca-. Però enmig del naufragi causat pel divorci dels pares, em sentia bé, estimat i valorat només a casa dels avis. El francès m'apareixia com la llengua de la vida real, la vida dura plena de malvats, mentre que la llengua catalana m'acollia, protectora i calda, com l'aigua de la banyera verda on em rentava la padrina. El català tenia la flaire de la colònia amb què la padrina me friccionava el cap, el gust del xarop de menta glacial de les tardes d'estiu".
Bezsonoff busca. Saber qui ets, trobar on vols clavar les teves arrels no deu ser fàcil quan tens un pare d'origen rus, una mare francesa i uns padrins catalans. I encara menys decidir que la llengua que usaràs per fer la teva obra literària, que al capdavall és l'aposta d'una vida, és la llengua dels cementiris. Per això cal ser valent. Honest. I coherent. Cal deixar-se dur pels sentiments.
Una cultura és una forma de seducció i la identitat és la manera com t'acarona la mà d'una àvia i una cançó que s'entesta a formar part de tu i un poema que t'explica i el sabor d'un menjar que associes als dies feliços.