VEF Blog

Els camins que ens duen vers les preferències literàries són tan inextricables com els que ens permeten optar per uns colors, uns músics o qualsevol estrip identitari. És possible tractar de racionalitzar-lo, tanmateix. Bezsonoff, amb una trajectòria literària força consolidada ens presenta una geografia de la desolació. Escenaris d’uns temps perduts dissolts en la memòria. Records d’altres moments falsament millors. És un dels representants del que alguns crítics anomenen “literatura del jo”  (en el meu camp seria anomenat “egohistòria”), o que trasllada, quan tracta amb ficció, de transportar el seu personatge permanentment desil·lusionat, a diferents indrets cromàticament en blanc i negre.

Els darrers lliuraments del novel·lista ens porten a una mena de trilogia sobre els orígens. Els taxistes del tsar, al voltant del cognom que l’ha convertit en l’escriptor català amb gotes literàries de wodka i la recança infinita d’un Maiakovski, Una educació francesa permetia assistir al naixement, vida i progressiva mort del Jean-Daniel francès. Com ens prometia als seus darrers llibres, l’autor de Nils ens parla de les seves arrels maternes. Els Montalat que haurien d’acompanyar administrativament els Beszonoff a un passaport que ens certifica a un escriptor que sempre fa la provocativa broma del “jo no sóc espanyol”.

Si l’educació francesa ens passava d’un progressiu desenamorament de la identitat francesa (que certament té una capacitat seductora infinitament més gran que Espanya), Un país de butxaca es pot considerar com a la crònica d’una conversió. Bezsonoff no descobreix Catalunya, perquè aquesta ja és present al llarg del seu naixement, infantesa i joventut. Tanmateix, d’una banda aquella actitud condescendent francesa, i sobretot, la progressiva consciència de les arrels rosselloneso-empordaneses, prepara el camí de la caiguda del cavall camí de Damasc.

Hem de dir que Damasc es troba a menys de cent quilòmetres de casa seva. I es camufla sota la identitat de Girona. Un dissabte de mitjans vuitanta descobreix una ciutat on la gent parla en català deshinibidament, amb uns paisatges més semblants al paradís perdut de la infantesa que a la fredor dels boulevards de París. Troba en Terribas i una llibreria 22 ben assortida de literatura en català. Troba el llibreter Matamala a la Plaça del Vi. Neix l’home que vocacionalment vol ser català i acaba essent el més rus dels nostres escriptors.

Com no podria ser d’altra manera, Un país de butxaca és una narració agradable, desorganitzada, subjectiva, deliciosa. No pretén ser cap assaig. No vol ser una novel·la. És una confessió, amb algun regust bíblic. Al cap i a la fi, el XXI sembla voler ser el segle de les identitats i el novel·lista vol satisfer aquesta necessitat de navegar sobre els orígens personals. Amb un punt d’humor empordanès (o és rossellonès?) ens explica coses, fets, anècdotes, sensacions. Evoca indrets, temps, persones, lectures. És enumeratiu, instrospectiu, flauberià malgré lui. Amb un punt, també que recorda a un Coetzee disposat a fer de cronista de la descomposició d’un país, tan fràgil que hi queb en una butxaca. No és una lectura de Sant Jordi, sinó del silenci dels vespres de tardor. No és un escriptor de Best-Sellers. És un autor més carismàtic del que ell mateix  estaria disposat a admetre, que potser vendrà, merescudament força llibres, encara que no acaba de ser apte per a majories. I ens ofereix ara aquest llibre requereix ésser assaborit amb un combinat àcid i dolç, potser un còctel Bezsonoff.