VEF Blog

Ressenya publicada al Periódico de Catalunya, 11/11/ 2009

Durant molts anys, m’he pensat que la novel·la s’havia mort, discreta com un ocell, en alguna platja de Colòmbia o en un moll de París assassinada per existencialistes de Saint-Germain des Prés . M’equivocava. Enmig de tanta mediocritat pretensiosa, de tanta nul·litat pedant, encara existeixen uns narradors que, com artesans tossuts, s’esforcen a escriure una història interessant, tan bé com poden. Philipp Kerr és l’un d’ells. La trilogia berlinesa —constituït de Violetas de marzo, Pálido criminal i Réquiem alemán— s’ha enriquit amb tres nous títols Unos por otros, Una llama misteriosa i ara el novíssim Si els morts no ressusciten que acaba d’obtenir el premi internacional de novel·la negra convocat per RBA. Es tracta d’una aventura literària de qualitat. Amb en Berthie Gunther, detectiu amb totes les característiques del thriller dels anys 1940 —codificades per Raymond Chandler, Dashiell Hammett i David Goodis— descobrim un Berlín ple de tavernes sòrdides, carrers tètrics, de policies nazis i putes sentimentals amb una impressió de versemblança total. El seu món és real, palpable. La documentació hi apareix natural, gens forçada. Quasi mai no s’hi sent ‘ la fressa dels llibres en la biblioteca ‘ com deia Pierre Benoit per a denunciar els autors que no han sabut digerir llur documentació i ens creuen obligats d’infligir-nos lliçons sobre la pintura flamenca o els carruatges de la Polònia medieval. En Bernie Gunther, el narrador cínic com així ha de ser, no s’ha acostumat a la lletjor del món. L’humor li serveix de vàlvula. ‘ Ho sento, general, però no puc signar aquest document. Seria com un gall dindi enviant una felicitació nadalenca. ‘ (p.243) Per a ell, l’humor constitueix tot un art de viure, una filosofia ‘ De tot s’ha de fer broma, Herr Gunther ‘ (p.134) Els protagonistes ficticis es mouen amb la mateixa vivor que els personatges reals. Assenyalem de passada que la traducció catalana és molt bona malgrat la decisió absurda de traduir Führer per Líder. Posats a fer, per què no han traduït totes les paraules alemanyes del text i el nom dels carrers ? Llegint Philipp Kerr, em sembla sentir al veu desenganyada i cínica d’un vell berlinès que n’ha vist de tots colors. Visitem amb ell tots els passadissos del mític hotel Adlon i les vil·les colonials de l’Havana de Batista. La intriga captiva el lector amb un mecanisme de rellotgeria, plena de sorpreses fins al final inesperat. Philipp Kerr no ha oblidat el gran secret. L'home, malgrat les lliçons de la vida, s'embadaleix amb les boniques històries com l’infant que va ser.

A dir veritat, la novel·la s’allargassa un poc i crec que Philipp Kerr tenia la matèria per dues novel·les més condensades. Si bé el seu Berlín nazi enlluerna, la descripció de l’Havana d’Hemingway i Errol Flynn fa tuf de cartró pedra. Quan seguim en Bernie pels carrers de Berlín, hi som. He trobat, en canvi, la seva Cuba tan versemblant com els decorats del Zorro de Walt Disney. Tant se val. El lector retrobarà o descobrirà un detectiu desesperat, sentimental i cínic, cruel i simpàtic, que ens ajuda a comprendre millor els drames de la història recent. Gràcies a Kerr, som tots detectius alemanys.