VEF Blog

Quan era petit, m’agradava jugar als parcs. A Briançon anava ben servit. Sota l’espadat on s’esplaiava la meua escola Carlian-Ripper, el parc de la Schappe ressegueix la riba esquerre del Durença. En aquell temps, no sabia que la ‘schappe’ designa la borra de la seda. A l’entrada del parc, una fàbrica desafectada, on havien cardat la borra, poetitzava el rodal. Alt, gris, amb finestres trencades, aquell edifici encobria melodrames obrers i històries meravelloses. Amors de cardadores italianes amb un fill de l’amo. Com als dibuixos animats de Walt Disney que veièm al cinema Le Vauban. Al parc hi convivien animals variats com tirons, paons, tortes, guilles, ocells rapinyaires i esquirols en llibertat. Quan arribava l’hivern que s’instal·lava almenys per sis mesos, els patinadors s’apoderaven de l’estany gelat. A la primavera ja tornàvem a passejar pel parc i a travessar l’estanyol sobre un gràcil pont japonès. Els paons, que els meus avis anomenaven pagos, m’intrigaven força quan s’estarrufaven amb llurs colors extraordinàries.

A Massy, no nevava quasi mai. Tot el barri dels Grands Ensembles verdejava com un parc. En els antics camps de blat, havien edificat torres de formigó i galliners blavencs. Per tal d’humanitzar el paisatge, havien plantat herbes i arbres pertot. Gràcies al clima de l’Illa de França, havien crescut ailants, moixeres de pastor, arbres de l’amor, verns, bedolls, castanyers, aurons, cedres i altres moreres. Tota una petita selva, paradís dels mainatges. N’havíem colonitzat tots els racons de la plaça d’Alemanya fins al carrer de Longjumeau. Com tots els colonitzadors havíem donat nous noms als llocs conquerits. Cada company tenia una cabana que portava el seu nom. La cabana Brancard, la cabana Desbrousses, la cabana Bezo. El nom més original era ‘ cabane de la salade ‘ (cabana de l’enciam) al fons de l’Allée du Danemark abans del drama vegetal que va ocasionar un canvi toponímic. La ‘ cabane de la salade ‘ va esdevenir ‘ cabane de la salade arrachée. ‘cabana de l‘enciam arrencat.’ En Bellafleur, mainatge que s’estava a l’Allée de Pologne i per tant veí d’en Jean-Luc Moreels, no va acceptar aquesta terminologia. Exigia que una cabana l’homenatgés. El vam convençer a cops de puny que renunciés als seus projectes.

Trenta anys després, he tornat al vell parc i només he sabut localitzar la cabana Brancard i la meua. Tots els noms de les altres s’han barrejat, s’han esborrat pels camins de la vida sense cap proprietari putatiu per reinvidicar-les.

Quan era petit, ja hi havia parcs temàtics tot i que el nom no existia pas. L’actor Jean Richard, que encarnava el comissari Maigret al segon canal de l’ORTF, havia concebut dos grans parcs a Ermenonville i a Senlis, dues viles al nord de París.

La Vallée des Peaux Rouges retirava a un petit Far West amb un pont de fusta, cosí del pont del riu Kwai. Uns indis atacaven una diligència malgrat els crits d’advertència dels mainatges. El parc es presentava com un poblet qualsevol de l’oest americà amb una estació, un rodeo, una adrogueria on es podia comprar tot el material dels cow-boys, una cantina mexicana i el despatx del xèrif. Naturalment havien previst un saloon com a Río Bravo. Potser alguna barmaid hi treballava però, en aquell temps, les senyores no m’interessaven cap bri. La Vallée des Peaux Rouges era un lloc plaent però em divertia molt més La Mer de Sable a Ermenonville.

Cada any, els mestres de l’escola Paul Painlevé de Massy hi organitzaven una excursió al mes de juny. El pare em donava cinc francs. Amb aquell duro, no podia fer gran cosa. A mà esquerre, un trenet escalava un serrat sorrenc i pinós. Alguns dromedaris nostàlgics travessaven tot lo dia aquell desert minúscul. Amb els meus companys de Painlevé, quantes vegades vam mirar de fer descarrilar el tren ? No volíem perjudicar a ningú. Només anhelavem una catàstrofe com a la televisió.

Caminàvem mitja hora abans d’arribar a la capital del petit regne, una població heteròclita amb una pagoda, un saloon, un palau àrab, un labèrint amb miralls deformants. A baix, a mà dreta de l’entrada, un circuit de kàrting, patrocinat per Antar, ensordia els visitants.

Fa anys, panys i cadaules que els indis se’n van anar de la Vallée des Peaux Rouges. La Mer de Sable encara encanta les patuleies de París i de l’Illa de França. Cada cop que hi he volgut tornar a l’estiu, sempre l’he trobat tancada co si no em volguessin passejar una estona al país de la meua infantesa.

Savines-le-Lac és una població coqueta, tota bl anca i florida, típica de la millor arquitectura dels anys 1960. Una infinitat de torrents, rierols, riuets i rierons se sotmeten al Durença. Amb els pares, ens enfilàvem sovint la vall del Clarèia camí d’Itàlia. D’altres cops, pujàvem a Serre Chevalier, en un bosc oblidat que no he retrobat mai. Reveig les barralles de fusta de les cledes com als forts de l’oest americà.

Quan vam partir de Briançon, vam residir a Vieux Brisach a Alemanya. El nom local és més precís. Breisach am Rhein no es pot dissociar del riu, Sa Majestat el Rin. Aquest sí que era un riu de debò, un riu imperial i no pas un torrent alpí. Val més que no m’allargassi amb la Canta-rana, el rierol que passa per Nils. A l’estiu m’hauria agradat jugar amb les seues aigües. Impossible. Només rajava un filaret miserable.

El Rin, gris, trist com els ulls d’una rossa bonica a les portes de la vellesa, corria cap a la mar del Nord.

A Massy, ja no quedava cap riu. La pobra Bièvre l’havien soterrada sota masses de formigó. Només el nom d’un carrer de París la recordava, el carrer on vivia François Mitterrand, cap de l’oposició.

Quan anàvem al cinema a París, soliem passar vora el Sena. No li feièm cap. Formava part del paisatge urbà com les caixes verdes del bouquinistes, la Conciergerie, els molls i les gavarres. En canvi, a Verneuil-sur-Seine on vaig viure del setembre 1974 fins a la nostra instal·lació a Canes pel setembre del 1975, el Sena constituïa l’element principal del decorat. Tota verda, remingolejava sota les esglésies i els castells medievals de l’Illa de França. La vida era bonica i el Sena vagarejava amb la lentitud dels anys d’infantesa.

Quan era petit, vivia la meitat de l’any —de Totsants a la primavera— envoltat de neu. Ens estàvem en un edifici muntanyenc, gris i massiu, del camp de Mart camí d’Itàlia, a sota de tres colls de tercera categoria que diuen els ciclistes. El coll del Galibier, del Lautaret i d’Izoard. Amb el pares jugàvem amb un trineu al glacís de la fortalesa. Fèiem ninots de neu al petit jardí del Barri davant de la col·legial Nostra Senyora. Els cotxes, arrambats davant de la Posta, semblaven iglús. La gent travessava, cauta, la plaça. Els ociosos s’aventuraven sobre la nova pista de gel al sol dels valsos de Johann Strauss i Emil Waldteufel.

Mon pare era metge del 159^ème Régiment d’Infanterie Alpine, una de les millors unitats de l’exèrcit francès. Els militars portaven un uniforme blanc amb mitjons alts beixa i una boina gegantina, la famosa tarte.

Per posar-la ben bé al cap cal pronunciar el sèsam : ‘ Un coup je te vois, un coup je t’entends, un coup je t’e… ‘ El llenguatge militar recorre sovint a metàfores absurdes…

No conservi cap record de les meues primeres passes amb esquis. Si em fiï de l’arxiu familiar ja vaig esquiar molt jove. Apareixi a els fotos, tot cofoi, baixant pendents. A ma mare li agradava esquiar a Montgenèvre malgrat la barra dels esquiadors italians que davallaven les pistes a corre-cuita reclamant la preferència ‘ Pista! Pista ! ‘

Quan vam partir de Briançon pel setembre del 1969, ja no vaig esquiar durant cinc anys. Mon pare ens va enviar ma germana i jo en una colònia de vacances de l’Organisation Centrale des Camps et Activités de Jeunesse (l’OCCAJ) a Sixt-Fer- à-Cheval, poble de Savoia. Vam parar a l’Hôtel du Fer à Cheval et de l’Abbaye instal·lat en una antiga abadia. Del seu passat monacal l’hotel havia heretat un campanar barroc com n’hi ha molts a Baviera i Àustria i un teginat venerable. Hi convivia amb mainatges de la meua edat en un ambient festiu molt agradable.

Al matí, anàvem a esquiar a l’estació. Vaig aprendre de nou a aguantar-me dret amb esquis i efectuar viratges elementals. Vaig descobrir l‘art de fer angle, el ‘chasse-neige’ en francès, unint les puntes dels esquis per frenar. Esquiàvem amb esquis Rossignol. Rossignols, rossignols des mes amours…

Malauradament, el dia de l’examen, vaig caure i no vaig obtenir el meu primer estel. Vaig haver d’acontentar-me amb un floquet —un flocon— i un carnet blau concedits per l’École du ski français.

A la tarda, després de la lliçó d’esqui, espertinava amb un te i un tros de xicolata. La darrera nit, vam organitzar una vetllada vora la xemeneia del menjador. Jean-Philippe Marie, natural de Romainville, va recitar Caen un monòleg de Raymond Devos. L’admirava molt i em confonia que un minyó de la meua edat ja se sabés els paradigmes de les cinc declinacions llatines. En aquell temps, perdó in illis temporibus, els petits francesos estudiaven la llengua de Ciceró.

Aquella setmana, en què vaig poder revisar els rudiments de l’esqui, va constituir una etapa en la meua formació.

Per primera vegada en ma vida, em vaig relacionar amb noies de la meua edat. A la tarda, jugava amb una pallaga a Filifourmis, un joc molt divertit, vora una fienstra que donava al torrent Giffre que corria amb una fressa gens discreta.

Vaig conèixer la Bénédicte, un parisenca deliciosa, rossa amb rulls i molt divertida. Sempre bromejava. La seua expressió favorita era ‘ Je ne vois pas le rapport avec la choucroute. ‘

Aquella dita, que no havia sentit mai, em va agradar encara més que la mofa d’en Benoît Rainer, el meu sisener. ‘ Tu la craches ta Valda ‘ (l’escups la teua pastilla Valda ?) que deia als llobatons que s’embarbussaven.

La Bénédicte, amb els seus dotze anys, em semblava una princesa inacesssible, ‘ une dame, à sa haute fenêtre. ‘ 

Em vaig enamorar d’una pallaga de la meua edat. L’Anita Sautenberg tenia una carona fina i cabells castanys. L’estimava en la immediatesa del dia, sense pensar en l’endemà. Només volia quedar-me a prop seu i mirar-la hores i hores.

La darrera nit, vam marxar amb un autocar, caòtic i prehistòric, cap a l’estació de Cluses. La nit era profunda i inquietant com en els contes dels germans Grimm. Vam travessar un avetar. Vam cantar ’ Sous les ponts de Paris ‘ de Vincent Scotto.

Passat Samoëns, vam entonar ‘ El cant dels adéus. ‘ Vaig poder passar la nit al mateix compartiment que l’Anita. Va mastegar un reguitzell de xiclets perfumats a la maduixa. No sé si vam enraonar. De què li hauria parlat ? De les aventures de David Crockett ? Dels jardins de Massy ? De la tendresa dels avis ?

Quan el tren sobreescalfat va arribar a París, l’Anita se’n va anar amb la seua gent sota la torre de l’estació de Lió i no la vaig tornar a veure mai més.