VEF Blog

   La meua estada a Valença aviat s'acabaria i encara no havia tornat a veure la mare d'en Frederic. No podia acontentar-me amb una senzilla trucada. La vaig convidar a sopar. Afalagada i tímida com una minyona d'antany abans del primer ball, va acceptar amb una condició. Li vaig prometre que se n'aniria a dormir d'hora. Vaig reservar una taula a can Pic, el millor restaurant de la ciutat segons totes les guies. Tanmateix, ni la senyora Honorine ni jo no hi havíem menjat mai.

Va demanar els mateixos plats que jo. Chaussons aux perles de Grignan, senyora marquesa, un gratin de queues d'écrevisses, un coquelet au pistil. No es pot traduir de debò un menú francès a cap altra llengua. No vam parlar gaire del pobre Frederic aquell cop. La senyora Honorine em va fer preguntes sobre l'Aurélie.

—Una dona tan guapa i tan simpàtica. Teniu sort, coronel Daniel...

Vaig matisar el seu entusiasme. La vella em va desaprovar. Igual que l'Aurélie, ella no entenia com podia perdre temps redactant un diccionari en dues llengües tan poc parlades.

—Comprenc que us agradi, coronel Daniel, però em recordeu el pobre Frederic. A ell també li agradava d'estudiar dialectes morts o a punt de morir-se. Cal ser modern! Si tothom sap el que és un " gratin dauphinois " per què voleu que en diguin " una bòna cassoraa " ?

De què servia que mirés de convèncer-la? Somrient, vaig canviar de tema.

—Estic enllestint el primer volum de les meues memòries. Les rambles de Saigon. Hi parli d'en Frederic i de la Loan.

—M'ho fareu llegir, coronel Daniel?

—És en català.

—Altre cop! Sou tossut...I què hi expliqueu?

—La guerra de l'Indoxina. Després escriuré un segon llibre on explicaré la meua estada a Alger. Diré el que pensi de l'0AS, del pronunciament dels generals...

—Molt bé...Si la majoria dels catalans són espanyols, per què parleu de guerres i de colònies perdudes per França? Escriviu per lectors que amb prou feines saben on cau Cambotja...

Vaig provar de fer-li entendre que el català és una llengua quasi normal. Un barceloní o un mallorquí mínimament cultes saben que Algèria va ser francesa.

—Els vostres lectors, si en teniu coronel Daniel, no us seguiran. Una bona novel·la o un llibre de memòries han de ser accesibles a gent normal...No podeu pas demanar als vostres lectors, catalans, japonesos o peruans, que exerceixin una càtedra d'història contemporània. Sou un esverat com el meu pobre Frederic...

Era vella, l'apreciava molt i no volia renyir amb ella. La vaig deixar davant de casa seua a dos quarts d'onze, complint la meua promesa puix que no sóc el general De Gaulle.

L'endemà, sortia del Palace on acavaben de fer Spartacus. No havia vist aquell film des de la seua estrena. Defora, a prop de la caixa, sota la foto de Kirk Douglas crucificat, un vell moro demanava caritat. Assegut pel sòl, borni, retirava molt al pare de l'Assià. Dins de la miseria, conserva la dignitat, amb un somriure als llavis. Un somriure gens irònic ni agressiu com tants captaires –que et retreuen d'acceptar les regles de la societat –sinó un somriure lleuger, contingent i indiferent. Li vaig donar una moneda de deu francs. M'allunyava Boulevard Maurice-Clerc amunt quan em va dir:

—Merci, mon prince...

Aquell títol em va agradar i vaig recordar aquell captaire de Sevilla a qui havia donat un paquet de tabac. " Como un señor va por su camino..."

El senyor era ell i no pas jo. Vaig demanar al moro com es deia.

—Mohammed.

—Jo me dic Daniel...D'on véns?

—De Fort de l'Eau.

—Ah! Fort de l'Eau! Te'n recordes de les broquetes de La Gaîté?

—Jo anava Au bas-fond. Ets d'allí?

—No tot i que els potes negres em van naturalitzar...Te convidi a fer una copa?

Vam entrar al cafè Leffe , amb les dues rotondes.

—Avui no facis escàndol, Momo...—digué un cambrer.

—Tranquil, Jean! Avui, acompanyi un príncep.

Vam beure dues canyes. M'agraden els musulmans que beuen alcohol tot respectant els altres manaments de llur religió.