VEF Blog

Quan era petit, no freqüentava les llibreries. De fet, només en coneixia una a Massy. L’estanc de la Rue Gabriel Péri on havia comprat Tintín al Congo. Ma mare treballava a la botiga de l’editorial Tallandier a París.

La meua passió per les llibreries va néixer als dessavuit anys quan vaig ingressar al liceu Masséna de Niça. Aviat vaig conèixer les principals llibreries de la ciutat : els llibreters de vell de la Rue Delille, la Sorbonne i els seus annexos. La Sorbonne Papeterie a la Rue Gioffredo, el carrer més gris de la Costa. La Sorbonne Bouquinerie davant de la pastisseria Carrasco i vora el cafè Le Village a la Rue du Lycée. Quin home més simpàtic aquest Jimmy, l’amo del bar, amb el seu somriure permanent i els seus bigotis intermitents !

Als voltants de l’any 1980, La Sorbonne de Niça era una de les tres millors llibreries de França, molt superior a Le Furet du Nord de Lilla que vaig descobrir més tard. L’entrada de la Sorbonne Universitaire, a tres passes de la Sorbonne Disques donava a la Rue de l’Hôtel des Postes i al Square Wilson, deliciós a l’estiu quan els seus dolls revocaven la calda per tota la nit. Entrava, amb respecte i familiaritat alhora, a la cova màgica. Arribava primer a la secció de les novetats que no mirava mai, massa ocupat en admirar la minyona morena que dirigia la secció dels llibres de butxacava. Retirava molt a l’Alexandra Giuffré, el meu gran amor platònic d’aquella època. La llibretera maca sempre portava jean’s i jerseis blaus. La venda dels llibres de les col·leccions Livres de Poche, Folio, J’ai Lu, Pocket, 10-18, Point-Seuil no alterava la seua bellesa malgrat que passés la meitat de la setmana a les enfosques. Al celler, m’esperaven milers de llibres en anglès, italià, rus, castellà, portuguès, occità i fins i tot en català. La llibreria proposava un exemplar de Bearn editat pel Club dels Novel·listes i El dia que va morir Marylin de Terenci Moix. Per quins camins havien arribat fins a Niça aquelles dues novel·les ? Al primer pis, es trobaven les seccions de filosofia, història i lletres clàssiques. Quan havíem de traduir una versió llatina massa complicada, cercàvem la traducció als volums de la Budé. Un bon llatinista amb cinc minuts identificava l’època de l’autor. El llatí imperial ja no és el llatí ciceronià que difereix de la llengua arcaica d’un Enni o d’un Plaute i, en certa manera, d’un Sal·lusti. Amb deu minuts, ja endevinàvem l’autor i el títol de l’obra. Una ullada a la Sorbonne ens permetia de desembullar les dificultats de la traducció.

Durant la meua estada a París, vaig transformar la llibreria catalano-occitana Pam de Nas en el meu quarter general. Sovint em comprava llibres a les llibreries espanyoles de la Rue de Seine i de la Rue Monsieur-Le-Prince. Rodejava per tots els molls del Sena.

Escorcollava cada caixa a la recerca de velles revistes de cinema i documents sobre les antigues colònies franceses. M'arribava davant La Tour d'Argent, el restaurant que la padrina Jeanne sempre oposava a la senzillesa de la seua cuina. La popote que deia. A l'edat mitjana, París s'acabava aquí a l'abric d'una torre de pedra de la Xampanya que brillava al sol com argent.

Per fi, retrobava la Françoise Betmont a l'altura de la Rue de Pontoise. Una rossa alta, molt bonica, amb ulls blaus enfonsats, cabells mig llargs i la pell colrada com un pagès o un vagabund a força de quedar-se fora. M'asseia, en una de les seues cadiretes de ferro verdes, i xerràvem. La feia riure explicant-li la meua estada a Bruay-en-Artois. Ella m'acusava bromejant de les pitjors tares...

M'ensenyava els llibres que m'havia guardat: una enciclopèdia infantina de l'Indoxina, alguna novel·la d’Emmanuel Robles.

No me n'anava més enllà del pont de Sully. Altres dies, travessava el riu i caminava del pont Marie fins al Châtelet. Amanyagava els lleons de ferro de l'ajuntament, bessons dels lleons d'Orà, que s'han quedat a la plaça Foch, l'actual plaça del 1 de novembre del 1954.

A vegades, cercava postals o cartells a prop de La Samaritaine. Els millors llibres els trobava a les caixes del Quai de Conti i del Quai des Grands Augustins. Hi vaig comprar una vella guia de l'Algèria francesa pel pare d'en Marcel, l'oncle Marius que li deia. Acabaven d'operar-lo del cor. Un any després es moria. Li va agradar tant la guia que la mostrava a tothom. Em fa goig d’haver alegrat els seus darrers mesos.

Un dia, un funcionari d’Hisenda va detectar algunes anomalies en la gestió de la Sorbonne. El llibreter no es va deixar esquilar. Els jutges li van donar la raó però, durant aquells anys de procediments, ja s’havia arruïnat. Va voler suïcidar-se. Va resistir a la temptació perquè havia llegit Cioran. Va haver de vendre totes les seues llibreries. Només es va quedar amb la Sorbonne universitària on, melangiós, ven llibres de segona mà i evoca el passat gloriós amb clients distrets i nostàlgics.