Un país de butxaca és concebut com la continuïtat de l'anterior, Una educació francesa?
No, en cap moment. La gent em creu més intel·ligent del que sóc. Jo escric a la babalà, com un pomer fa pomes o una gata gatina… I després, els lectors i els crítics m'atribueixen una continuïtat i un pensament més ordenat i assenyat del que tinc. Me fan més intel·ligent. Acceptem-ho i ja està. Que hi ha una continuïtat temàtica és evident, però és una altra faceta de la meva personalitat. No és que vulgui parlar de mi, sinó del nostre petit país de butxaca, de Catalunya Nord. M'agradaria que els lectors catalans sota administració de José Montilla comprenguessin la nostra realitat.
Una lectura obligatòria abans de visitar la Catalunya del Nord?
Sí, però a més voldria que el lector s'ho passés bé. No vull alliçonar ningú, vull que la gent se regali, se la xali, i que aprengui coses sobre el seu país. I faig l'esforç d'escriure en un català que sigui comprensible a tot arreu. Miri, provo, d'escriure en un rossellonès estàndard que es pugui entendre a tot arreu.
És una visió pessimista dels canvis?
Sempre dic que sóc pessimista, però en els fets sóc optimista. Si fos tan pessimista no escriuria en català. He volgut parlar d'un món que ha desaparegut, el català dels avis. Però he comprès que aquí –al Principat de Catalunya– també passa. Els joves no parlen com els avis. El català que hem conegut i que hem estimat ha canviat. Ha passat aquí al Principat i és normal que passi també a Catalunya Nord. En francès també passa; veient les pel·lícules de Jean Gabin o Louis Jouvet, t'adones que ningú ja no parla així. He volgut explicar aquest món de transició que he viscut. The world we knew, diu la cançó de Sinatra.
També és el camí solitari d'algú que recupera la seva llengua?
Sí, però pel camí he trobat gent que m'ha donat la mà, i m'ha ajudat. He anat sol a Prada –a l'UCE–, però hi he trobat gent, un ambient, i allà t'adones que fas part d'un conjunt. Tots som una peça, un personatge de l'obra que representem junts. Tots tenim el nostre paper.
Qui menys ajuda són les institucions?
És clar, però jo crec molt en la iniciativa privada; per exemple, amb tota aquesta tongada de consultes, és quelcom de molt positiu. Hi ha moments en què les voluntats populars han de ser més importants que les voluntats institucionals. Crec més en les persones que les institucions. Ara, si les institucions em volen premiar, encantat.
Trenta anys després del que s'explica en aquesta crònica, com és la Catalunya del Nord?
El canvi més important és que avui tothom parla francès. Però paradoxalment també hi ha avenços extraordinaris: mai no s'havien escrit tants llibres en català al Rosselló; gent com jo, Joan-Lluís Lluís, Patrick Gifreu, Jordi-Pere Cerdà, tenen un reconeixement al sud, que abans no existia. Ara som mediàtics, exòtics, sortim als diaris. Hi ha una revifalla, o un naixement segons com, de la literatura catalana a Catalunya Nord. Hi ha tota una vida cultural en català. Hi ha més gent que llegeix en català ara. Paradoxalment hem guanyat lectors i hem perdut locutors. El català se conserva, però era molt més viu abans. I això em fa pena.
Però la gent se sent catalana?
Sí, crec que a la gent del Rosselló no li agrada que desaparegui el català, forma part del paisatge, com el Canigó, com el pi, com el mas de l'avi; però no fa l'esforç suficient perquè es mantingui el català. És normal perquè saben el català, però parlen molt millor el francès, i doncs, per què esguerrar una llengua si en parles una altra perfectament?
També hi ha un repàs a la literatura catalana, a vegades amb judicis durs.
És a dir que a Els taxistes del tsar havia explicat la meva relació amb la literatura russa, a Una educació francesa parlava de la literatura francesa, i aquí parlo de la meva educació cultural catalana. Explicant la meva visió de les coses, segons el meu cànon. Pot semblar un xic polèmic, però crec que és interessant i ajuda al coneixement de tot plegat.