VEF Blog

El nord a la butxaca

http://debatabat.cat/web/read_article.php?article_ID=326

Article de Ricard Xulià  publicat a Debatabat 

Parafrasejant Lluís Llach, el nostre país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist; ara bé, tant se val, és així com ens agrada i, sí bé és cert que tampoc no saben què dir-ne més, intentem totes les vegades que calga explicar aquesta malaltia tan nostrada. En aquest cas, a Bezsonoff li cap el seu -nostre- país a la butxaca, i ens proposa un itinerari per la seua vivència personal de la catalanitat en el qual, com és marca de la casa, es barreja l'autobiografia, l'assaig, la novel·lització dels records i d'altres tàctiques que fan que la prosa fluïsca d'una manera anàrquica en el sentit plaent del terme.

De fet, es tracta de la cloenda de la trilogia de l'educació sentimental-nacional que Bezsonoff va encertar amb Els taxistes del Tsar, on d'una manera més narrativa encarava la identitat russa que li va atorgar el seu avi Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov i que, gal·licitzat, li va donar el cognom, una marca indefugible -no debades el fil es va començar a estirar per ací-. Més tard, va aparèixer Una educació francesa, recull augmentat dels articles que Bezsonoff va escriure per a la revista L'Avenç, i que s'endinsaven no només en l'educació que tot estat imposa i que performa l'anomenat nacionalisme banal, sinó que, a més a més, es tractava del sistema francès, probablement el número u en aquesta modalitat de competició.

I és que Joan Daniel Bezsonoff va nàixer a Perpinyà i la seua família era de Nils, una dada que, junt amb el seu "exòtic" cognom, fa revoltar l'establishment literari barceloní, que troba el rien ne va plus en els seus escriptors megacosmopolites que cerquen -en castellà, per descomptat- la carretera del cel via Madrid -i les dites fan el servei que pertoca-. Així doncs, una rara avis que va irrompre al panorama literari en català amb La presonera d'Alger i, sobretot, amb La guerra dels cornuts. Prèviament, però -i és tot un símptoma-, ja havia publicat cinc títols a l'editorial Trabucaire, amb seu a Perpinyà -i, per tant, invisible per a aquest establishment...

Però tornem al nostre país de butxaca. La impressió que fa des de València el panorama descrit és de doble tall. Per una banda, s'hi observa un clar paral·lelisme entre les polítiques lingüicides i uniformitzadores franceses i les que s'assajaven en aquest tros de terra sota sobirania espanyola. I és que Madrid sempre ha anat copiant el camí que marcava París. Això sí, vists els resultats -i afortunadament per als d'ací baix-, amb molt poca traça. La Catalunya Nord plenament catalana que ens recorda Bezsonoff és la immediatament anterior a la seua generació, on el francès a penes era parlat. Ara com ara, però, no és només que s'haja trencat la transmissió familiar de la llengua catalana, és que el francès que s'hi parla no té cap diferència amb el de la televisió parisenca.

En aquest sentit, cal recordar les paraules que Enric Valor repetia una i una altra vegada: Alacant era abans de la Guerra Civil espanyola una ciutat en què el valencià era la llengua absolutament predominant al carrer. A hores d'ara fins i tot la toponimia ha estat substituïda per invencions castellanes i els originals oblidats. Qui es creurà les paraules de Valor? I, compte, que la Catalunya Nord manté una vitalitat identitària molt més complexa del que puga semblar i que Bezsonoff ens sap retratar de manera magnífica. De fet, pensem en els alcaldes de les capitals de cadascuna de les nostres "províncies llevantines" que fan la "regió" o la Comunidad -així, sense nom-: cap ni un amolla un mot en la nostra llengua. El de Perpinyà, quan li pregunta un mitjà de comunicació del sud, si més no, ho intenta. Tota una advertència.

 Un país de butxaca és una meravellosa història de retrobament i d'indagació en la pròpia identitat. Però alhora, pense, cal llegir-la en clau sociolingüística. Ens calen molts més testimonis d'aquesta mena.