VEF Blog

Llibertinatge arqueològic

L'editorial barcelonina Papel de liar acaba d'editar Los bohemios, una obra d'Anne-Gédéon Lafitte marqués de Pelleport,un llibertí oblidat, amb una portada monstruosa. Una cara cadavèrica amb una mà sangonosa. La lectura d'aquesta obra m'ha decebut molt abans de produir-me un avorriment definitiu. Per què treuen de l'oblit aquest llibre cobert de mil teranyines quan hi ha tantes obres mestres franceses desconegudes a Espanya com Les horreurs de l'amour de Jean Dutourd, Diane Lanster de Jean-Didier Wolfrom o Les deux étendards de Lucien Rebatet? Aquest relat pesat es presenta com les aventures de bohemis xerraires i un reguitzell de dissertacions pretensioses sense cap interès, a la manera dels parlaments interminables del marquès de Sade. Qui gosarà dir la veritat? Aquests aristocrates del segle XVIII, amb una llengua impecable i refinada, són tan pesats com els pedants que pretenien ridiculitzar. Els personatges són titelles fredes, buides, sense vida, al servei d’una ideologia.

A l'època en què Immanuel Kant revolucionava la filosofia mundial, el marquès de Pelleporte escriu consideracions tan profundes com aquesta frase...'Y así es como vieron que, en la vida, no hay posición tan triste que no deje la esperanza de disfrutar de una buena comida antes de morir. ' (p.77)

Totes aquesta al·lusions a la mitologia grecollatina, els llatinòrums acaben cansant el lector més ben disposat. De tant en tant, el narrador mira de bromejar. ' Tifarès, envalentonado con aquel recibimiento, abrió por fin sus pequeños ojos, que el pánico había cerrado tan herméticamente como la bolsa de un enciclopedista o como la caja fuerte de una beata. ' ( p.79)

Francament, què hi ha de més trist que un acudit que no fa gràcia? Les mofes anticlericals palesen la mateixa elevació intel·lectual. ‘ Su barba blanca y tupida, la gloria de la orden, invitaba al error : el buen hombre tenía entreabierta una boca que los años habían desdentado totalmente. Mordanes confunde la barba sagrada con la grasienta pelmabrera de su compañera, apartada la capucha y oblitera la epiglotis del venerable superior. ‘ ( p.141)

Potser hem de saludar la valentia de l'editorial que publica llibres arqueològics, però ningú no té l'obligació de llegir-los.

Si voleu xalar-la amb autèntics bohemis, llegiu Le roman comique de Paul Scarron i si desitgeu tornar a la bona literatura d'aquell temps adreceu-vos a Marivaux, a Prévost o Laclos.