VEF Blog

Quan era petit, les ciències naturals no m'interessaven cap bri. La defensa del món animal, en canvi, m’apareixia una causa sagrada. A ca la tieta Ida, al seu piset de l'Avenue du Bois de Verrières a Antony, m'agradava llegir les revistes animals com La vie des bêtes.

A Verneuil-sur-Seine, a la primavera del 1975, vaig participar a una operació que va exigir una logística important. El vell poblet del Vexin francès convivia amb el Sena des de feia segles. En els boscos abundants dels voltants havien edificat immobles barats vora els estanys i les basses. El gimnàs del nostre col·legi, la biblioteca municipal s'hi trobaven a prop d'una petita zona comercial on venien diaris i plats xinesos. Em torbaven força les mosses que sortien a les fotos de la revista Détective. Il·lustraven articles sensacionalistes on dones boniques provocaven drames atroços per culpa de llur lubricitat. Aquelles minyones, en blanc i negre, em trastornaven encara més que les portades de les aventures de SAS de Gérard de Villiers.

En l'estany, a prop d'un estadi, vivien centenars de granotes. La proximitat dels blocs de pisos amenaçava llur tranquil·litat i llur supervivència. Vam decidir que transportaríem tota la colònia en un estany més pacífic. Durant tota una tarda, vam capturar un per un tots els gripaus, tots els galàpets, tots els capgrossos de la bassa. Els ficàvem en bocals que havíem emplenat amb l'aigua de l'estany. Al capvespre, havíem instal·lat tot el granotam en un altre estany. Quan vam contar la nostra operació, entusiasmats, a la senyora Besson —la nostra professora de biologia—va dictaminar:

—És una tonteria...Tots aquests animals es moriran lluny de llur biòtop...