Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Els Angles
foto Delcampe
Quan era petit, vivia a la muntanya, a Briançon. A l’hivern hi passava fred, però no tant com als Angles, el poblet del Capcir on els meus avis havien comprat un estudi a la residència del llac. Aquell edifici, blanc amb fusta fosca, es dreçava en un pendent vora el camí de Montlluís. La noia de l’agència immobiliària, una morena bonica, es deia Blasi i treballava en una barraqueta de fusta vora la carretera. Van desmuntar-la després de la venda de tots els pisos. Els porters, anomenats Ribell, parlaven un català molt estrany amb paraules desconegudes a la plana com lo tet, rasó , cotell. En lloc de pronunciar la u com tothom, deien ‘oe’ quasibé com en francès. Malgrat tot, aquell llengatge sonava com a ben bé català i no gavatx.
En aquell temps no sabia apreciar la bellesa de les cases del poble amb pedres puixants.
El restaurant Le Coq d’or amb el seu fustam, els seus cucuts i l’olor d’encàustica germanitzava la plaça. M’avorria molt als Angles malgrat el cine. El 1972, hi vaig veure Tintín i el llac dels taurons. Malgrat la qualitat del dibuix, la història no tenia l’humor, el poder evocador i oníric de les aventures de Hergé.
Als Angles, els meus amics tractaven la Denise Buscall i la Marguerite, que tothom anomenava ‘ Marguerite des Angles. ‘ Amb aquell nom tan altisonant, em pensava que era d’estirp aristocràtica i em confonien les seues maneres tan pagesívoles.
Em desplaïa que la Denise, pagesa incontestable, s’adrecés als avis només en francès. Era molt baixeta, quasi nana i em feia por trencar-la quan la saludava. Jugava al jardí amb en Marc, el seu nebot de Besiers, al tir de coloms.Uns coloms de plàstic, no patiu…
Camí de Formiguera, vivia l’Antoine, un pagès que criava conills. Un dia em va confiar :
—Fa trenta anys que som pas estat a Perpinyà…
L’estiu dels meus desasset anys, els meus pares van anar a Àustria. Jo em vaig ‘sacrificar’ quedant-me als Angles amb la padrina. Ella tenia mal geni i, més d’un cop, me va recar d’haver cedit a la compassió.
Aquell any, commemoraven el desè aniversari de la mort de Luis Mariano. Vaig descobrir moltes cançons com Ilusión, La callecita de mi novia i La tabernera del puerto.
¡ No puede ser! Esa mujer es buena.
No puede ser una mujer malvada!
En su mirar como una luz singular
he visto que esa mujer es una desventurada
El diumenge a la nit, Claude Dufresne, que presentava el concert del cap d’any a Viena, contava amb talent la vida de Luis Mariano.
El mateix mes, la televisió va dedicar un cicle a Gina Lollobrigida. Com em va torbar en Solomon and Sheba, Un bellissimo novembre i Trapeze ! Més encara que la mateixa Jane Russell!
A la tarda, llegia clàssics francesos a la terrassa mentre el pantà de Matamala plagavia els llacs suïssos sense convicció.
Fa poc anys em vaig creuar amb en Marc Buscall a Prada. Ens vam parlar en català, llengua que mai no fèiem servir quan érem petits, com si els mots dels avis ens poguessin ajudar a remuntar tots els anys perduts.