VEF Blog

Quan era petit, no sabia italià i això que vivia a Briançon a quinze quilòmetres de la frontera italiana. A l'altra banda de la ratlla, la gent parlava la llengua de Dant, la de Mistral i tothom coneixia la de Molière. Tothom. Del cambrer a l'enginyer, del capellà al ferroviari.

El 1969, vam anar a raure a Alemanya lluny del país dels llimoners. Sis anys més tard, vam tornar a prop d'Itàlia instal·lant-nos a Canes. S'ensenyava l'italià a tots els col·legis i liceus de la regió, evidentment, però aquesta llengua no tenia cap prestigi, cap dignitat. La consideraven com el llenguatge dels immigrats recents, un super portuguès o un super-àrab. El primer divendres de les vacances anàvem al mercat a Ventimiglia, que els francesos anomenen Vintimille. Em divertia sentir i llegir l'italià, aquesta parla tan semblant al català. La trobava massa propera al francès i al català, molt menys exòtica que el castellà amb les seues sonoritats orientals com ojalá, algarabía, azúcar, Guadalajara. L'italià no em feia pas somiar.

Al servei militar, per no perdre temps, vaig decidir d'estudiar l'italià pel meu compte. A la llibreria La Sorbonne de Canes, vaig comprar el mètode Assimil L'italiano senza sforzo. Un cop a París, em vaig procurar un diccionari italià de butxaca en un petit supermercat a prop de la caserna Dupleix. Aquell estudi em va decebre força. Gràcies al meu domini del llatí i del català, ho comprenia quasibé tot. De què serveix estudiar una llengua que ja pressentia? Després de quinze anys d'estudi d'anglès, la lletra de les cançons del Beatles em romania estrangera mentre entenia a la primeria cançons italianes com ' Come prima ' o ' Ancora '

Durant el meu viatge a Sardenya, camí de l'Alguer, vaig parlar una barreja neollatina i tothom m'entenia. Uns quants mots podien generar malentesos com els pastissos 'morbidi' que no eren pas mòrbids sinó tendres, flonjos.

Als vint-i-sis anys, em vaig arriscar a llegir directament llibres en italià sense ajudar-me de cap traducció. Vaig començar per Un amore de Dino Buzzati, una novel·la molt rica i emocionant.

' Già in passato, piú di una volta, aveva constatato la incredibile potenza dell'amore, capace di riannodare, con infinita sagacia e pazienzia, attraverso vertiginose catene di apparenti casi,due sotilisimi fili che si erano persi nella confusione della vita, da un capo all'altro del mondo... '

Aquesta novel·la del 1963 (un gran any, per cert...) ens explica la història melangiosa d'Antonio Dorigo, arquitecte (precisió important perquè els italians igual que els alemanys tenen la mania dels títols honorífics.) a Milà. El Milano de Buzzati ens presenta alhora la metròpoli de la Llombardia i una Babel eterna amb els seus inferns, les seues angoixes, els seus carrerons sòrdids, els seus secrets i les seues placetes on el sol fa creure que la vida és bonica i té un sentit.

A l'inici, la meua fal·lera immoderada per la filologia em va aigualir el plaer. No llegia obres literàries sinó que realitzava un exercici filològic. Rere ' il lenzuolo ' per exemple endevinava el nostre 'llençol' o el francès ' linceul.' També, vaig descobrir que els italians també deien 'pero' com els catalans del Principat. L'absència d'aquest adverbi en el català del Rosselló m'havia deixat creure que es tractava d'un castellanisme. Em vaig anar familiaritzant amb el vocabulari estrany com 'ragazza, prosciutto, cazzo. ' Vaig llegir d’una tirada amb fruïció clàssics com Senilità , La novella del buon vecchio e della bella fanciulla, La coscienza di Zeno d'Italo Svevo, La bella estate de Cesare Pavese, L'amore coniugale d’Alberto Moravia. Em va semblar que els italians tenien bons novel·listes, però no podien pas competir a la mateixa categoria que els russos, anglesos, francesos i sud-americans.

Vaig consolidar el meu italià gràcies a la bellesa de les presentadores i de les ballarines de la RAI. Em delia per la Patrizia Silberheer. Quina minyona més deliciosa! Quina delícia quan reia! Quin culet més harmoniós !

Ara, quan torni a Niça, sempre passi un dia a Itàlia amb en Centini. Dinem en un restaurant de San Remo o d'Albenga. Deambulem pels carrers abans de l'obertura de les llibreries envoltats del perfum de la joventut intacta. Sense Itàlia, el món seria va i trist com una vida sense amor.