Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Els cavalls de la desesperança
Article publicat a la revista El Temps, número 1328, 24 de novembre del 2009
La bèstia del Vacarès
Josèp d’Arbaud
Traducció de Jaume Figueras i Trull
Editorial Galerada
Barcelona, 2009. 210 pàgines
Cada cop que torni a la Provença, surti de l’autopista abans de Nimes. Agafi la carretera d’Arle. Travessi Vauvert i Sant Gèli. Cada cop, pensi en el mateix llibre : La bèstia del Vacarès de Josèp d’Arbaud. Si l’autor hagués redactat aquesta novel·la en una llengua imperial com l’anglès, el francès o l’alemany, segur que brillaria al firmament de la literatura mundial. Josèp d’Arbau, tota la seua vida, tingué el mal costum d’escriure en la seua llengua, el provençal de la baixa vall del Roine. Admiri molt el traductor Jaume Figueras i Trull que, any rere any, incorpora a la nostra cultura, amb passió i abnegació, els clàssics del país veí. Me refereixi naturalment a Occitània…No comparteixi sempre les seues tries en la traducció, però ens proposa una versió plausible, rica i fidel, una edició feta amb el cor i la sang. Figueras, a més, ha escrit un postfaci magistral i una transcripció en grafia clàssica del text original. La norma de Loís Alibert, adoptada per quasi tots els escriptors occitans, es revela més accessible als lectors catalans que no pas la grafia felibrenca de l’original.
‘ El text, l’he reconstituït de manera tan ajustada com he pogut. Força sovint l’he hagut d’adobar, de traduir, gairebé, per a fer entenedora la pintoresca barreja de francimand, provençal i llatí de sacristia. ‘ (pàg 13) (‘ un mesclum espetaclós ‘i ‘ paura latinalha’ en versió original)
No vull pas desflorar la història, esbravanar-ne els perfums de l’agonia magnífica d’una llengua i d’una civilització. Com Frederic Mistral que brindava a la Causa Vençuda, d’Arbau sap que el provençal ha perdut el partit davant la modernitat, Tant se val. Amb imatges superbes, una frase clàssica i atemporal, de marbre, com els poemes del mestre de Malhana, d’Arbau ens guia pels estanys i els caminois del seu país en un passeig romàntic, endinsant-se en una meditació finesecular sobre els orígens de la humanitat i la fi del món. Renova la novel·la emprant algunes convencions literàries tan tradicionals com el manuscrit perdut, la precisió geogràfica, la presència d’una Bèstia misteriosa des del títol. D’Arbau va més enllà d’aquests tòpics creant un món enyoradís i estrany, un món tan oníric i present com el Valois de Gérard de Nerval a Sylvie. Partint de l’ultralocal, de la microtoponíma més immediata amb un provençal comarcal, Josèp d’Arbau accedeix a l’universal.
En una atmosfera llobrega, els dos protagonistes oscil·len entre el sol del primer matí del món i la negror de la darrera nit. ‘ Devien ser les sis, a tot estirar, però com que els dies s’escurçaven i tenien lluna nova (en agantant li pichòts jorns e la luna en virant novèla) així que queia la tarda ja fosquejava. ‘ ( p 25) Frederic Mistral va donar al provençal els seus versos. D’Arbau li va llegar la seua novel·la. Mentre hi hagi bons lectors, la literatura de Josèp d’Arbau encara palpitarà com les aigües mortes de l’estany del Vaccarès, un estany que ja no existeix ben bé i que potser no ha existit mai.
Commentaires
Fa poc va haver-hi la presentació a Barcelona. Tothom me'n parla meravelles.
M'agradaria molt llegir-la en aquesta barreja de provençal que parles, sentir l'aroma autèntic del text. Però desgraciadament em costa molt. He començat a llegir Mireio, en una versió bilingüe provençal-francès i em deprimeix veure que em cal recórrer al sefon tota l'estona per entendre el sentit de gairebé cada frase. Bé, per conèixer les coses com cal, cal temps. Haurem d'anar a cursos de paciència també.
Una crítica estupenda. M'ha tret dubtes sobre que demanar per reis.