Quan era petit, no m’interessaven gaire els gats. Van arribar molt tard en la meua vida. No en recordi cap a Briançon o Breisach am Rhein. Quan pàssavem l’estiu, Nadal i Pasqua a casa dels avis a Nils, jugava amb el gat dels Faliu, els veïns. Es deia Pompidou. No sé per què havíem posat el nom del president de la República a aquell gat blanc amb taques negres. Els meus avis i els veïns sempre havien professat opinions molt conservadores i no entenc aquesta irreverència. Per la lletjor compartida entre el polític i aquell gat ? Ple de ferides, de crostes, de puces i de gafarrons , en Pompidou era, amb tot, un company agradable i juganer.

A Massy, el gatet dels Lemiel, boleta rogenca i deliciosa, passava del número 11 de l’Allée de Suède a l’11 bis on vivíem. Amb una gambada saltava al nostre balcó i, sense fer cas de la vista en els jardins de la residència, la carretera de Chartres i la roca de Saulx, l’Augustin mastegava el papir de la meua madastra.

Van passar vint gats sense gats a l’horitzó, a excepció de ‘ la pute du lycée.’Els alumnes del liceu Masséna de Niça havien motejat així el gat del senyor Guerini, el porter cors, que miolava i pidolava tot lo dia. Sabia entendrir totes les minyones, de la Segona fins a l’hypokhâgne.

El gat més pesat que vaig conèixer es deia Pussy. Quan llegia el diari estiflat en una poltrona, se li acudia saltar-me a sobre. Un dia, cansat d’aquelles manifestacions d’afecte, em vaig batre en duel amb ell, agafant una plantofa com a espasa. El gat va replicar donant potades.

En Pussy sempre em molestava en els moments més crítics. Quan corregia exàmens, a la fi de Tu i jo. Com m’hauria agradat ser un flamenc de l’edat mitjana i precipitar-lo des de la torre de l’ajuntament d’Ypres. Si no podia dormir a la nit, en lloc de comptar fedes, imaginava suplicis xinesos pel gat. El gitava en una gossera plena de cans famolencs, des del pont de l‘autopista camí de Bages, del pont del ferrocarril estant de l’Avenue de Toulouse a Narbona. I, cada matí, mentre esmorzava, el gat m’espiava amb un somriure que semblava dir ‘ sóc més murri que tu…’