VEF Blog

Una novel·la d'antany

El Periódico de Catalunya, 29/07/2009

 pàg 64   

Miklós Bánffy, autor de Los dias contados, és el novel·lista que Txékhov hauria pogut ser

Una de les sorpreses amb què es tanca la temporada literària és Los días contados, la monumental primera part d’una trilogia que recupera el món perdut de la noblesa hongaresa que seguia ballant mentre al seu voltant un imperi, i amb l’imperi tot un món, s’enfonsava. L’obra del polític i escriptor Miklós Bánffy és l’última de les audaces recuperacions de Libros del Asteroide.

 Allò que més enyoro de la meva joventut és l’entusiasme, la capacitat d’enbadaliment davant d’un llibre. A partir d’una certa edat, les novel·les avorreixen o deceben el lector. Quan m’han arribat entre les mans Los días contados de Miklós Bánffy, m’he espantat davant d’aquest totxo hongarès de 666 pàgines, una novel·lassa d’aquells temps en què els novel·listes només volien escriure novel·les i no épater el públic amb experiments malsans. Però m’ha rejovenit.
Visitareu un rodal d’una Transsilvània encara hongaresa on qualsevol pagès era políglot. Com en les novel·les de Tolstoi, els personatges passen d’una llengua a l’altra sense adonar-se’n, com el vent que salta les muntanyes. Cada llengua té un paper a la novel·la: l’hongarès és la
llengua de la vida, de l’amor; l’alemany, la llengua de la política i de la guerra; el francès, la llengua de la cuina i del joc; l’italià, de l’òpera; l’anglès, del futur.

ELS RETRATS / Bánffy anima una munió de personatges pintorescos amb detalls balzacians. Analitza, per exemple, les maneres de renegar de dos cosins. Sovint aflora un humor lleuger i melangiós, mai agressiu. Els personatges no són titelles com a tantes novel·les contemporànies. Existeixen de debò, fins i tot els secundaris. Viuen entre bastidors mentre el narrador enfoca la nostra atenció en Lázló, Bálint Abády i l’Adrienne. Però l’autor no oblida cap personatge i amb aquests detalls sense importància, this little things, ens sentim en un univers novel·lesc sòlid, on tot és al seu lloc.
No sé hongarès però la traducció d’Éva Cserháti i Antonio Manuel Fuentes Gaviño flueix en un castellà plàstic i natural, elegant, com a casa en la descripció d’una Transsilvània perduda. Una poesia nostàlgica apareix a cada moment. «Las carrozas de los invitados desaparecieron en el resplandor de la mañana» (pàg 79).
L’autor, ministre d’Afers Estrangers entre les dues guerres mundials, recrea un món desaparegut: laTranssilvània aristocràtica a la fi de l’imperi austrohongarès que s’embriaga amb els valsos de Johann Strauss i Franz Lehár, els duels passats de moda, recepcions amb noies escotades, les copes de xampany i de vi Tokaji. Un món gràcil com un vers de Louise de Vilmorin. A la manera d’aquestes províncies frontereres de l’imperi austrohongarès, els personatges es mouen entre diverses identitats sense saber ben bé a quin país pertanyen. «No se encontraba en casa en ninguna parte, lo trataban siempre como a un forastero, como a un extraño que no fuera de los suyos» (pàg 46). En canvi, els hongaresos de la metropòlis ho tenen clar. «La caótica discusión cambió de tono cuando Tihamér Abonyi (…) pretendió hablar seriamente. Pensaba que por ser húngaro de Hungria, hijo de la madre patria, sabía más de política exterior que los de Transilvania» (pàg 59) .

BÁNFFY I TXÉKHOV / Al llarg de la novel·la, on s’entrecreuen moltes accions, seguim el relat dels amors contrariats de Bálint Abády i de la malmaridada Adrienne Milóth. No vull desflorar la fi del llibre, però les darreres pàgines tenen els mateixos accents desesperants, la mateixa petita música que la darrera escena de La dama amb el gosset de Tchèkhov. «De lejos les llegó la melodía de una serenata tardía. La brisa nocturna sacudía la mosquitera de la ventana» (pàg 654). Miklós Bánffy és el novel·lista que Tchèkov hauria pogut ser si no s’hagués dedicat al teatre i al conte, el poeta d’un món perdut i retrobat pels camins asolellats de la memòria.