VEF Blog

                                   extracte de L'any de 'Syracuse.'   inèdit                   

El capità Castelltort mai no havia entès per què la seua dona l’havia deixat. Només sabia que havia malgastat la seua vida. La Sylvie li havia retret sovint que pensés només en la feina i no estigués per ella i el nin. Ja no suportava que en Fabien, com tots els oficials, canviés de gendarmeria cada quatre o cinc anys. Havien viscut a Freiburg, a la zona francesa d’ocupació a Alemanya, a Brest, a Beauvais. I ara quan, per fi, arribaven a les ribes de la Mediterrània, la Sylvie l’havia abandonat…

Quantes vegades li havia retret que fos tan trist? Cada any, quan en Fabien celebrava la nit del Cap d’any amb els seus, pensava " no pot ser…enguany tot irà millor… " i cada any se sentia encara més trist.

Temia Nadal, la pitjor festa de l’any. Quan en Marc era petit, els seus ulls meravellats davant dels regals i dels misteris nadalencs l’havien animat. Ara que s’havia fet grandet, la tristesa havia tornat. Els riures dels infants pels carrers, els aparadors claferts de joguets, els llibres d’art a l’entrada de les llibreries, els avets li tiraven la seua indignitat a la cara, la seua " déréliction." (El capità havia llegit els millors autors francesos.)

Si li tocava ser oficial de guàrdia durant les festes, se n’alegrava. Quan la Sylvie l’havia deixat, s’havia consolat a còpia de Martini blancs i de velles pel·lícules. Li agradava particularment Un singe en hiver amb Jean Gabin i Jean-Paul Belmondo. Amb les imatges en blanc i negre, retrobava la infància. Una França intacta, completa on la gent parlava la seua llengua, feia l’aperitiu els diumenges després de la missa mirant La séquence du spectateur, una França on els cantants sabien cantar i els novel·listes escriure.

Ja feia anys que en Fabien Castellort no tenia amics. Tots els companys del liceu de Ceret i de l’acadèmia de gendarmeria de Melun s’havien separat. De tant en tant, es creuava amb algun fantasma en una reunió a París o Marsella. Al cap de dues o tres trucades, el contacte, miraculosament restablert, es perdia de nou.

Havia mirat de resistir a la desesperança amb petites festes íntimes i regulars. Un disc de Fra nk Sinatra o un llibre d’història comprats a la Sorbonne o la FNAC de Niça. Unes petites joies minúscules que li servien de dics…

Cada mes, enviava un xec de dos mil cinc cents francs a la Sylvie. Ella hauria preferit un gir, però el capità n’havia fet una qüestió de principi. Quan la feina li ho permetia, se n’anava al Rosselló un cop al mes. La travessia del Var, d’anada o de tornada, no se li acabava mai malgrat la cita amb la roca de Rocabruna que dominava la plana de Frejus. D’aquesta roca roja, amb claps blaus produïts per les capelles perdudes que ressuscitaven per Nadal i les parets blaves dels pastors, n’havia fet un símbol de la Provença.

A partir de Salon, s’estremia d’alegria. Sovint sortia de l’autopista i seguia la llarga renglera de xiprers vora la carretera nacional 113. Cada cop, travessant la plana de la Crau, li agradava d’escoltar " L’enfant aux oranges " un vell disc de Renée Lebas.