Ressenya de Xavier Pla,publicada a l'Avui, 4/04/2009 

       http://multimedia.avui.cat/pdf/09/0404/090404sup_a012.pdf                                                        

Joan-Daniel Bezsonoff, Una educació francesa, Barcelona, L’Avenç, 2009, 159 pp.

PUNTUACIÓ: 4 MOLT BO

Un formidable llibre de records d’infantesa en què Bezsonoff evoca els moments, els noms i les ciutats més singulars de la seva educació sentimental abans de ser escriptor i de ser català.

EL MILLOR BEZSONOFF

En una època com la nostra, d’usos i abusos de la memòria, de lleis de memòria històrica i de pràctiques de memorials democràtics, de memòries d’ordinador i de magatzems artificials cada vegada més potents, què pot fer un escriptor amb els seus records? Quin paper pot jugar la memòria personal enmig del frenesí de la memòria col·lectiva, de la proliferació de tota mena de testimoniatges i de la hipertròfia actual dels llocs de memòria? Queda encara espai perquè algú interessi els lectors explicant les cançons que cantava de petit i els jocs que preferia a l’hora del pati? La llista dels seus companys de col·legi i la vida d’escolta? La passió pels mapes i les primeres poesies memoritzades? L’impacte que va rebre quan va sentir la primera frase a la classe d’anglès o la por que fan els exàmens? O les olors de la nova escola i l’atracció gens amagada per la mestra de castellà? Les successives iniciacions personals, sentimentals, intel·lectuals d’un escriptor poden convertir-se en literatura i constituir, fins i tot avui, un bon llibre? Ja se sap que l’experiència vital amb què està feta la infantesa és pura matèria literària. No és l’únic ni tampoc el primer a dir-ho, però Saint-Exupéry ho va deixar sentenciat en dues frases molt recordades: "Sóc de la meva infància. Sóc de la meva infància com d’un país".

Gràcies a la insistència del director de L’Avenç, Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) va publicar en aquesta revista, durant uns mesos, uns breus capítols sobre la seva infantesa. Després d’unes primeres reticències: "Quin interès té la meua pobra existència? No he anat a la guerra com els meus avis. No tinc fills. La meua vida es confon amb la història dels meus llibres", Bezsonoff es va decidir a encarar literàriament els seus records personals. Un cop acabada la col·laboració, va recollir els articles, els va refer i els ha titulat Una educació francesa, un formidable llibre de records personals, plens de malenconia i sensibilitat, amb emotives evocacions de les formes de vida de la França dels anys setanta. Bezsonoff, rialler, explica que hauria preferit titular-lo Una educació sentimental, però que el títol ja havia estat triat per... Flaubert. Cada capítol comença amb la frase "Quan era petit" i, seguint una dinàmica gairebé proustiana, s’atura especialment en els noms de les ciutats on Bezsonoff, seguint els seus pares, va haver de viure fins que finalment, ja com a funcionari de l’ensenyament francès, va poder tornar a la Catalunya Nord, un memorable retorn a Ítaca.

El primer que s’ha de dir d’aquest llibre és que Bezsonoff és escriptor i que Una educació francesa té una innegable ambició literària que va més enllà de la crònica de costums socials o de l’autobiografia personal. El celebrat autor de Les amnèsies de Déu (2005) o d’Els taxistes del tsar (2007), entre altres novel·les, té una bona formació, la que dóna la República francesa, ha llegit tot el que s’ha d’haver llegit (fins i tot en literatura espanyola, superior a qualsevol estudiant sud-català de la mateixa generació) i, sobretot, s’ha format un gust. Manté la curiositat per les llengües, la cuina, el cinema o la cançó, conserva tota l’admiració per la bellesa de les noies i per la saviesa de la gent gran, i projecta sobre totes les coses i les persones que veu la seva mirada il·lusionada, sorneguera i nostàlgica. La seva llengua és magnètica, rica i molt genuïna, donant categoria literària al català de la Catalunya Nord sense perdre mai de vista els lectors que té. Encara que potser no ho sembli, Bezsonoff és un enamorat de la realitat, de la bellesa del món i, per això mateix, és un apassionat trist, un hedonista de riallada pantagruèlica sempre obligat a escriure, com per calmar els dolors de la vida. Potser per això aquest llibre, que és trist, acaba amb una última frase desolada:" Quan arriba la nit, torni al cotxe i me’n vaig encara més trist". Bezsonoff parla d’una època ideal que avui sembla antediluviana: sense internet ni trens de gran velocitat, quan els nens encara creien en el Pare Noël, els cotxes francesos tenien els llums grocs i el president Pompidou editava antologies de poesia...

Però, a més, bé es podria dir que aquest últim llibre de Bezsonoff és, en realitat, el seu primer llibre. I és el millor. És la història d’una formació personal singular, que explica com era Bezsonoff abans de ser Bezsonoff, abans que Joan-Daniel Bezsonoff es convertís en escriptor i que es convertís en escriptor en català. Per això, és una educació molt "francesa", perquè explica la lenta iniciació d’un nen nord-català fins a la descoberta de la seva identitat catalana. Ciutadà "ectoplasmàtic" d’un país que encara no existeix, Bezsonoff, sempre una mica estranger, demostra amb aquest petit llibre personal, molt més contingut i menys caòtic que les seves novel·les, que té la fusta personal i el bon ofici literari per ser l’escriptor que sempre ha somiat ser.

Article publicat al Punt, edició de Perpinyà,  dimarts 19 d'octubre del 1999

           Sempre he tingut una gran admiració per Audrey Hepburn i, com molts homes de la meua generació, en vaig ser un bri enamorat. Us parlaré avui d'un film seu molt oblidat: Two for the road ( Dos a la carretera en versió catalana i Voyage à deux. Indiqui el títol francès per a la gent que es voldria comprar el DVD...) Two for the road és una pel·lícula de Stanley Donen, el pare de Singing in the rain. L'Audrey i Donen ja havien treballat junts a Charade ( 1963 ) i sobretot a Funny Face ( Drôle de frimousse, 1956 ), potser el seu millor film. Després d'una fitxa genèrica molt brillant, acompanyada d'una partitura de Mancini, Two for the road comença per una escena alliçonadora. Audrey Hepburn i Albert Finney travessen un vilatge de França on dos núvis fan mala cara. " No semblen feliços..." diu l'Audrey. " Per què ho serien, si se casen..." fa l'Albert. A continuació, ve una sèrie d'escenes antològiques i desesperades.

Els dos herois encara s'estimen però, tot lo dia, es tiren remarquers agressives. S'afusellen. Conec poques evocacions tan encertades d'aquestes crisis de la parella que tothom ha conegut i enverinen l'amor. I la nostra parella no pot oblidar l'època que eren feliços.

El cineasta reconstitueix quatre períodes de la vida de la parella i el va barrejant, com si seguís els capricis de la memòria. En cap moment, l'espectador és despistat gràcies a uns quants elements. Notem el canvi de cotxes, de vestits, de pentinats, els hotels on paren. No hi ha unitat temporal sinó espacial ja que els nostres herois fan quatre viatges seguits per França. Malgrat les vicissituds de la vida, Stanley Donen reconstitueix algunes estonetes de felicitat amb una gran justesa. Amb un humor constant, la melangia amara tota l'obra. I les baralles contínues et deixen amargor. Naturalment, arribada la temporada de les infidelitats. L'escena quan Audrey, després d'una nit d'amor amb Georges Descrières, se'n torna cap al seu marit prova que en les " arts mecàniques " com les anomenava despectivament Louis Jouvet, hi pot cabre molt talent.

 Article publicat al Punt, edició de Perpinyà   

   He viscut més de vint anys a Canes i a Niça. Quan vivia a Provença, enyorava el Rosselló i ara que visc aquí m'envisi que he deixat un poc de la meua aima allí. És clar que, per un català del Principat, un català conscient que estima el seu país i no pas un " català per inèrcia " com ho escrivia en aquest diari el meu col·lega Joan Peytaví, la situació lingüística de Catalunya Nord fa plorar. Ara bé, si la comparem amb els nostres cosins llenguadocians i provençals vivim a Eldorado. Vaig estudiar l'occità, en les seues variants provençals i niçarda a la facultat de lletres de Niça. Dic voluntàriament estudiar i no aprendre perquè no m'he pres la molèstia d'empassar-me conjugacions i llistes de vocabulari. Me vaig gitar a l'aigua llegint les obres de Mistral, Aubanel i Ives Roqueta. L'occità meridional i el català — sobretot el nostre parlar clafert d'occitanismes — presenten semblances tan pregones que no costa gaire de llegir directament en oc. És una qüestió d'avés. Una de les poques satisfaccions que tinc és de rebre cada mes la revista Prouvènço d'aro. Hi descriuen l'actualitat cultural de llur país amb una presentació moderna i una maquetació professional ( fixeu-vos que hi ha fotos en color a la primera i la darrera plana...) ben lluny dels fulls militants, mal fotocopiats amb una tinta que t'embruta les mans ( en conec molts a Catalunya i a Occitània que no reben cap subvenció de ningú i fan la viu-viu amb heroïcitat...). Fidels a l'obra i al pensament de Frederic Mistral, els periodistes de Prouvènço d'aro fan servir l'ortografia del Felibritge, un xic irritant al començament i entranyable a la llarga. Proposen una ressenya riquíssima de la cultura provençal sense negligir les altres províncies occitanes ni Catalunya. Amb una situació sociolingüística pitjor que la nostra, sense desanimar-se, publiquen una revista moderna que, un dia, constituirà una enciclopèdia. Adreça: Tricìo Dupuy, 18 carriera de Beyrouth, 13009 Marselha.

Fa temps que no espiï més Les guignols de l'Info perquè, d'uns quants anys ençà, no em fan riure. Trobi tan trist que França tingui com a cap d'estat un incapaç com en Chirac que, francament, no em fa cap gràcia de retrobar-lo en un programa còmic. Et titella em sembla menys grotesc que l'original. Recordeu l'espectacle tan patètic del president de llur República ( com deia el coronel Freslon de la Freslonnière, superior de mon pare a Algèria, condecorant soldats " Je vous décore au nom de leur République...") barallant-se amb policies israelians als barris àrabs de Jerusalem o encara les pallassades de la Copa del Món de futbol quan, amb un coneixement superficial d'aquest esport, analitzava l'estratègia de les millors formacions? Llur president va mostrar així que espia la televisió mentre el senyor Jospin i els seus ministres governen i miren de reduir la desocupació...Francament, imagineu el president Mitterrand o el general De Gaulle rebaixant així llur càrrec fent la ola " i escridassant als estadis? Quan una conversa rau en Chirac, tothom diu " No és gaire eixorit mes és tan simpàtic..." Ell és ben " brave ", que diuen a Provença, com si la principal qualitat d'un estadista hagués de ser de suscitar simpatia. Georges Clemenceau, Winston Churchill o Bismarck no eren cap bri simpàtics...Durant l'última campanya presidencial, mentre el batlle de París celebrava els mèrits de la poma mirant de passar davant del senyor Balladur, recordi que va prometre que gestionaria França com havia gestionat París. El 1974, va trair Jacques Chaban-Delmas; el 1981 va apunyalar Valéry Giscard d'Estaing. En subjectes tan greus com Europa, va afirmar-ho tot i el seu contrari. Seria interessant de rellegir la premsa de l'època. Al mateix mes, va declarar que caldria renegociar el tractat de Maastrich i, uns quants dies més tard, que no calia tocar-lo! Vaig jutjar-lo definitivament aquell dia...Seria massa fàcil de recordar les seues declaracions sobre les llengües regionals i el seu refús de signar la Carta...No! Malgrat les guerres colonials i l'extermini cultural, no crec que l'estat francès es mereixés un president tan calamitós...

Blog d'Enric Balaguer,   http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/128403