Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Ernest Alòs Una educació francesa
Foto de Santiago Bartolomé
El Periódico 20 de març del 2009 ERNEST ALOS
La literatura catalana té a Nils, prop de Perpinyà, un dels seus espècimens més originals. Segons un dels seus professors, el jove Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) semblava un teleñeco (devia pensar en Triki, probablement). «Tinc la impressió que vostè tenia 20 anys als anys 60», li deia també. Aquesta és la clau: Bezsonoff viu en un temps que ja ha passat, en un país que ja no és el seu, en una llengua amb uns últims parlants que s’extingeixen al seu voltant. Si a Els taxistes del tsar ressuscitava el seu avi patern (un exiliat tsarista), a Una educació francesa (L’Avenç) viatja ara per la seva infància i joventut, en un Tour de France nostàlgic que segueix la ruta dels destins del seu pare, capità metge, i del Rosselló dels seus avis materns. És una «autobiografia temàtica», explica, en una França amb cotxes de fars grocs, potes negres que no oblidaven la seva Algèria francesa, gendarmes amb veu de Fernandel, forts de Vauban, el Mariscal, el General i Luis Mariano, uns liceus que ridiculitzarien qualsevol facultat d’humanitats espanyola... i catalans que parlaven català.
A la llibreria Laie el va presentar, dimecres, Albert Sánchez Piñol. Qui hagi posat alguna vegada l’autor de La pell freda en la situació de fer-lo parlar de literatura segur que ja es deu saber la seva teoria sobre els escriptors xamànics (viatgen a un altre món i tornen per explicar-lo a la tribu) i els mediúmnics (posseïts per un esperit, com els profetes bíblics i els novel·listes francesos). Va dir que Bezsonoff és mig xamànic i mig mediúmnic. Però no és aquest el seu conflicte. «Sóc francès, però m’estic curant», fa broma (o no). Amb els anys és cada vegada «més antifrancès» però li dedica un llibre al seu país. Bé, el que ell odia és «l’Estat Republicà». I els que no entén, els francòfils del sud que riuen les gràcies a una República que va esborrar destorbs com el català.
«Vaig créixer envoltat de gent que parlava francès, occità, bretó, català. És a dir, vaig viure en una França francesa. Més que la d’avui». És la que recorda en el seu «contradictori» llibre. Com ell. Plora la degradació de l’escola però els seus alumnes s’aixequen i li diuen monsieur. Avisa que l’ensorrament de la llengua pot repetir-se al sud, però somriu quan un cambrer filipí l’acomiada amb un merci a la catalana.
La literatura catalana tiene en Nils, junto a Perpinyà, a uno de sus especímenes más originales. Según uno de sus profesores, el joven Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) parecía un teleñeco (pensaría en Triki, probablemente). «Tengo la impresión de que usted tenía 20 años en los años 60», le decía también. Esta es la clave: Bezsonoff vive en un tiempo que ya ha pasado, en un país que ya no es el suyo, en una lengua cuyos últimos hablantes se extinguen a su alrededor. Si en Els taxistes del tsar resucitaba a su abuelo paterno (un exiliado zarista), en Una educació francesa (L’Avenç) viaja ahora por su infancia y juventud, en un Tour de France nostálgico que sigue la ruta de los destinos de su padre, capitán médico, y del Rosselló de sus abuelos maternos. Es una «autobiografía temática», explica, en una Francia con coches de faros amarillos, potes negres que no olvidaban su Argelia francesa, gendarmes con voz de Fernandel, fuertes de Vauban, el Mariscal, el General y Luis Mariano, unos liceos que ridiculizarían a cualquier facultad de humanidades española... y catalanes que hablaban catalán.
En la librería Laie le presentó, el miércoles, Albert Sánchez Piñol. Quien haya puesto alguna vez al autor de La pell freda en el brete de hacerle hablar de literatura seguro que ya se sabrá su teoría sobre los escritores chamánicos ( viajan a otro mundo y vuelven para explicarlo a la tribu) y los mediúmnicos (poseídos por un espíritu, como los profetas bíblicos y los novelistas franceses). Dijo que Bezsonoff es medio chamánico y medio mediúmnico. Pero no es ese su conflicto. «Soy francés, pero me estoy curando», bromea (o no). Con los años es cada vez «más antifrancés» pero le dedica un libro a su país. Bueno, lo que le odia es «el Estado Republicano». Y a quienes no entiende, a los francófilos del sur que le ríen las gracias a una República que borró estorbos como el catalán.
«Crecí rodeado de gente que hablaba francés, occitano, bretón, catalán. Es decir, viví en una Francia francesa. Más que la de hoy». Es la que recuerda en su «contradictorio» libro. Como él. Llora la degradación de la escuela pero sus alumnos se levantan y le dicen monsieur. Avisa que el derrumbe de la lengua puede repetirse en el sur, pero sonríe cuando un camarero filipino se le despide con un merci a la catalana.