VEF Blog

En aquesta obra Bezsonoff, “el millor novel·lista d’expressió catalana de Nils” ─segons les seves pròpies paraules─, ressegueix la seva història familiar, a partir del seu avi rus, Mitrofan Bezsonov, que se’n va anar de Rússia després de la revolució i que va anar a viure a París, on va conèixer una catalana del nord. L’obra, per tant, és una recerca pel passat rus de l’autor, però també una reflexió constant sobre la seva catalanitat i sobre la catalanitat (o no) de la seva família nord-catalana.

Com dèiem, l’humor de Bezsonoff[1] ens ajuda a entendre què ha passat (i què passa) amb la nostra llengua a la Catalunya que depèn de França. Una de les primeres referències que hi trobem és ja tota una perla. D’entrada, l’autor afirma, sense embuts, que “sempre m’he sentit català. Però ja que ningú a França, més enllà de Besiers, llevat d’algun professor de castellà rancuniós, no sap res de Catalunya, sempre s’han pensat que jo era rus”.  

Bezsonoff, com molts nord-catalans, prové d’una família de funcionaris, en aquest cas militars (tant el seu pare com el seu avi). De fet, aquesta és una constant en territoris poc desenvolupats econòmicament que, a més, l’Estat francès ha sabut utilitzar per crear el sentiment de pertinença a França: “Així, de trasllat en desplaçament, col·locant catalans a la Bretanya i Alsàcia, alsacians al Rosselló i Còrsega, corsos a Saigon i al Pais Basc, bascos a Savoia i Provença s’han desintegrat les velles províncies que podien amenaçar la integritat de la República. Han creat un nou home, l’homo gallicus. I li han donat una nova llengua ─el francès─ i una nova religió: la creença que França és la pàtria dels drets humans...”.

Per aquest motiu, no ens pot estranyar que una de les àvies de Bezsonoff, Jeanne (nascuda el 1905!), només entengués la llengua dels seus pares però no la parlava, en tot cas només la xampurrejava. De tant en tant, “amollava una frase, amb un accent francès espantós, l’accent dels joves d’avui que encara saben català al Rosselló”. De fet, la Jeanne, nascuda ja fora de Catalunya ─a Chartres─, era filla d’un sergent de cuirassers, Jean Baux, que era fill de Rigardà, un poble del Conflent, igual que la seva dona, l’Anna Pujol. Tal com afirma Bezsonoff, “ben educada pels mestres respublicans”, Anna Pujol “menyspreava la llengua pròpia que parlava amb el seu home, exigint que s’adrecés en francès als seus fills. Fou, doncs, la primera renegada d’una llarga nissaga”. En aquest sentit, un dels germans de la Jeanne, François Baux (casat amb un aristòcrata de Vinçà) va arribar a ser batlle de Bulaternera els anys del govern de Vichy, i tot i que va ser un home apreciat, la gent d’aquest poble del Rosselló li “retreien que no dominés el català. El parlava amb l’accent de Chartres, però el coneixia suficientment per donar malnoms als veïns”. Un ús, com veiem, únicament col·loquial, més aviat vulgar, de la llengua...

Un altre cas d’abandonament lingüístic seria el de les germanes Paysà (una de les quals arribà a ser regidora), les quals, “malgrat els seus orígens rurals, (...) s’expressaven sempre en francès. El francès de Bulaternera, per això, difícil d’entendre al nord de Salses”. Una de les germanes, treballadora de banca, havia arribat a ser regidora...

 Pel que fa al seu avi rus, afirma que, segurament, “no li devia fer nosa sentir català a tot arreu quan s’estava a Perpinyà i estiuejava a Rigardà” (venia d’un imperi on es parlaven moltes llengües més a part del rus). Els seus “sogres, acostumats a viure França endins, es vigilaven i parlaven en francès. Tan bon punt en Mitrofan sortia a la plaça (...), l’onada calda de la llengua catalana l’esquitxava en tot moment”. De fet, en Mitrofan “parlava francès millor que la majoria dels catalans” (d’aquella època a Catalunya Nord).

Pel que fa als avis materns, els de Nils, i en concret pel que fa al padrí Montalat, Bezsonoff afirma que “l’he conegut, l’he estimat. És gràcies a ell que parli català”. 

Una altra idea sobre la llengua que incorporà Bezsonoff és la que l fa dir a la cosina germana de la seva àvia Jeanne, la qual li recrimina que utilitzi el mot mainader i no el mot genuí nord-català “mainatger”. “El català es perd a casa nostra i parli més amb catalans de l’altra banda que d’aquí dalt... Sudegi malgrat meu” confessa Bezsonoff.

El canvi lingüístic de Catalunya Nord és clarament explicat a l’obra: “Intel·lectualment, entenc l’abandó lingüístic però, sentimentalment, em costa d’admetre que una persona pugui renunciar a parlar la seua llengua als fills. Al tombant de la Segona Guerra Mundial, els catalans del Rosselló, que havien resistit, durant tres segles, als vents de la història van afluixar. S’observa el mateix fenomen a l'Alguer, contemporàniament, a la Louisiana amb el francès, als territoris polonesos i russos de l’antiga Prússia oriental”.

Oficialment, per tant, Bezsonoff té dues àvies “franceses”, un avi francès nat de pares “espanyols” i un avi rus. “Gràcies al joc de mans català”, es declara tres quartes parts català. Un quart rossellonès, un quart conflentí, un quart empordanès (“però queda aquest quart rus que em mira amb un somriure mofeta”). Sigui com sigui, i malgrat que quan parla amb parisencs Bezsonoff se sent el nen de Massy (on va viure), quan parla provençal se sent a casa a tot Occitània, per damunt de tot es declara català (“som català”, afirma). En canvi, la seva germana sempre s’ha sentit més russa que catalana. I pel que fa a llengua catalana, mai no l’ha parlada (Bezsonoff només li ha sentit tres frases i quatre cançons). Mai no s’ha interessat per l’occità, malgrat viure a Cannes i a Tarbes, però ara voldria aprendre rus! (per parlar-lo amb en Joan Daniel, que l’està aprenent).

El llibre permet a Bezsonoff retrobar una part dels seus orígens (en aquest cas el rus), però també proclamar la seva catalanitat, amb la fina ironia que el caracteritza: “D’on vinc? Qui sóc? , segon un article divertit de l’Antoni Puigverd a El País. El meu cognom (...) sempre ha constituït una nosa, una barrera a la meua catalanitat... Si m’hagués dit Pierre Chevreuil o Manuel López García González, ningú no qüestionaria la meua catalanitat. (...) No fotem! Com es pot ser català amb un nom rus i un passaport francès?”. Bo i això, el final del llibre és taxatiu: tot visitant un museu rus i mirant una vella icona que representava el patró de Moscou, afirma “sant Iuri. El sant Jordi dels catalans, matant el drac i els meus dubtes identitaris. Jo venia del país de sant Jordi...”

En definitiva, un llibre interessant que ens permet conèixer molt millor la realitat de la nostra llengua a Catalunya Nord i la complexitat de la identitat en contextos com els nostres.