Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Tenen ulls i no hi veuen
Dies de França
Narcís Comadira
Ara Llibres
Barcelona, 2008
Publicat a El Temps, número 1200 3 de març del 2009
Suposi que Narcís Comadira mai no ha llegit Converses amb el meu gos de Joan-Lluís Lluís. Si volgués fer-ho, li desaconsellaria aquesta lectura… Dies de França
es presenta com un càntic a la llengua, a la cultura franceses, una sèries de cròniques desiguals. Ja comencem malament. El títol del llibre m’ha recordat l’antiga revista Jours de France, comparable a Hola. Passegem vora el canal Saint-Martin, peregrinem davant de la tomba de Baudelaire, vaguem pels carrers del Marais. Malauradement, Comadira parla del ‘ país veí ‘, seguint els tòpics del franquisme més ranci. L’autor confon les nocions de país i estat. Per a ell, Perpinyà és ‘ el cul de França, però França tanmateix.’ (p.10) ‘ Ens pensàvem que Les Platanes eren ben bé com els Champs Elisés. ‘ (sic) No he trobat ni una al·lusió a la catalanitat de Cotlliure, Perpinyà o Ceret.
El sorprèn que uns ciutadans francesos no parlin francès. ‘ Un món a part, poblat per francesos que no parlen francès —cosa realment estranya—, francesos de cor però de cervell alemany, de llengua alemanya ‘ (p.96)
Malgrat el seu afrancesament proclamat, Comadira palesa un coneixement molt relatiu de la llengua de Molière. Ja sabem com escriu Les Champs Elysées. He notat, de passada, ‘ me’n allant promener ‘ (m’en allant promener) (p.11), ‘gentile ‘ (gentille) ibid. ‘catos’ (cathos, p25), el barbarisme ‘bouquinier (p. 60 ; per bouquiniste), el deliciós ‘Arxives de France’ (p.39) en lloc d’ ‘ Archives.’ Je me suis bien marré en lisant cette description du Marais…He renunciat a comptabilitzar les faltes d’accentuació com ‘Nôtre Dame’ (p.89) realment sorprenents per un lector de Charles Péguy. L’article no hi cabria…
A París només conec l’avenue de La Motte-Picquet. No sé on cau la rue que cita l’autor…
Narcís Comadira escriu bé, amb un estil planer i agradable. Unes quantes imatges s’instil·len en la memòria del lector com ‘ la cervesa vellutada i luterana ‘ (p.95) d’Alsàcia. Unes clarianes de poesia acoloreixen el text.
‘ A mitja muntanya, entre els avets i els faigs, brolla encara, del gres rosat, la font de la santa. ‘ (p.100) Massa sovint, sembla que l’autor no s’hagi rellegit. ‘ la nova biblioteca ha resultat caríssima, perquè és (1 x) immensa i els materials són (2x) esplèndids. Però no és (3x) pas luxosa. Més aviat és (4x) austera. ‘ (p.49)
Don Narciso s’entusiasma davant de les biblioteques magnífiques bastides per un estat i mai no denuncia la seua política lingüística. Quants llibres traduïts del català trobaran els lectors de la biblioteca ? Ni cent…Aquest llibre que descriu una França, tan versemblant com l’Andalusia de Carmen i del seu toreador, m’apareix com un exercici inútil d’una francofília botiflera, francament démodée.