Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
La vella xaruga
Article publicat al Periódico, 11/07/2008
Us he de revelar un secret. Quan era petit, volia ser oficial de la Legió Estrangera, arqueòleg o membre de l’Académie française. Recentment s’ha parlat molt d’aquesta institució a Catalunya. Malgrat els avenços de la construcció europea, encara queda molta gent a França que odia la llengua catalana i deleja la seva desaparició.
La cambra de diputats acaba de votar que ‘ les llengües regionals formen part del patrimoni de la república ‘ Res de llengua oficial o cooficial. Il ne faut pas exagérer, quand même…Els senadors han rebutjat aquesta esmena. Ara, l’Acadèmia francesa ha declarat ‘Fa més de cinc segles que la llengua francesa va forjar França. Com és natural, la nostra Constitució ha reconegut aquesta evidència al seu article 2: la llengua de la República és el francès. Ens sembla que col·locar les llengües regionals de França abans de la llengua de la República és un desafiament a la lògica, una denegació de la República, una confusió del principi constitutiu de la Nació i de l’objecte d’una política. ‘
Creada pel cardenal de Richelieu (el dolent en Els tres mosqueters d’Alexandre Dumas) el 1635, l’Académie française ha sobreviscut a dues monarquies, dos imperis, dues ocupacions estrangeres i cinc repúbliques. El seu paper sempre ha estat vetllar en la puresa de la llengua francesa i concedir premis literaris així com subvencions. La ‘ vieille dame du Quai de Conti ‘ pot semblar un arcaisme deliciós com besar les mans a les senyores o escoltar valsos de Viena pel Cap d’any. Cada dijous uns immortals (així anomenen els acadèmics) es reuneixen per elaborar un nou diccionari normatiu amb la velocitat d’un cargol cec i artrític. L’Académie alenteix l’inevitable evolució de la llengua parlada per què no s’allunyi massa de la llengua dels clàssics del XVII. Els francesos encara poden llegir Molière sense dificultat mentre un anglès qualsevol no entén el Paradise Lost de John Milton.
Marcel Pagnol justificava així aquesta demora ‘ no ens afanyem expressament. Practiquem la defensa elàstica i som els campions de la maniobra retardadora. Escridassa’m si et ve de gust. Els teus néts, però, em donaran les gràcies. Gràcies a mi, tindran eventualment l’ocasió de llegir-te en el text, sense necessitar una traducció juxtalineal. ‘
L’acadèmia, inofensiva com un club d’excursionistes, ha acollit també metges, científics, eclesiàstics o militars com el mariscal Pétain o el mariscal Joffre. Des de Barcelona, deu semblar curiós aquest acarnissament contra les llengües històriques de França i el seu silenci davant dels estralls de l’anglès.
Molta gent creu que França és un estat laic. Quina falsedat! França té una religió: la República. Els acadèmics i els intel·lectuals de la ‘gauche caviar’ estan convençuts que França és el país dels drets humans ignorant l’Habeas Corpus, la constitució americana i la Treva de Déu de Toluges. Creuen que la Providència va crear França per civilitzar el món. Malgrat Shakespeare i Joyce es pensen que l’anglès és una llengua de bars. Toleren el castellà per les operetes i les revolucions exòtiques, l’italià per l’òpera, l’alemany pels militars….Les altres parles no les consideren com a llengües de debò…Mai no s’han empassat la decadència del país, la humiliació del 1940, Diên Biên Phu, l’abandó ignominiós d’Algèria. Fa poc es parlava un francès excel·lent a les antigues colònies indoxineses i ara, tret d’alguns iaios tan vells com els acadèmics, ningú no sap la llengua de Molière. El cantant que representa França a l’Eurovisió canta en anglès, la Louisiana, el Nou Brunswick i les zones francòfones d’Ontario estan passant a la dita anglesa sense cap observació de l’Académie. Com un nen malvat, els acadèmics martiritzen els més petits de la família, perquè l’anglès és massa fort.
No exagero… He mirat de resumir, en poques paraules, el credo absurd dels nostàlgics de l’opressió lingüística. Joan-Lluís Lluís ha decorticat magistralment aquesta política a Converses amb el meu gos. Confesso, però, que m’ha sorprès el jacobinisme d’intel·lectuals vinguts d’altres horitzons culturals. Com s’han pogut associar a aquesta declaració l’argentí Biancotti que parla francès amb el mateix accent que Julio Iglesias, l’algeriana Djebar que ha conegut l’Algèria francesa on l’única llengua oficial era el francès, el cors Rinaldi, el xinès Cheng, l’italianòfil Fernández, la russa Carrère d’Encausse? De què els ha servit llegir i escriure tants llibres si encara no saben que totes les llengües són iguals en dignitat?
El 1912, Flers i Caillavet van escriure el retrat de l’acadèmic ideal a L’habit vert.
‘ Tot us designa. La insignificança del vostre bagatge, el caràcter un poc pàl·lid de la vostra personalitat. ‘
Seria massa fàcil recordar quants escriptors genials no van formar part de l’Académie.
Rousseau, Flaubert, Balzac, Baudelaire, Proust…La millor resposta als atacs de l’Académie française és ignorar-los. Els catalans, com els altres pobles del món, hem de continuar enriquint el patrimoni de la humanitat. Ja sé que el català no és gaire útil, però de què serveix un rossinyol ? Imagineu les nits d’estiu sense el cant dels rossinyols ?
Les tengo que revelar un secreto. De niño quería ser oficial de la Legión Extranjera, arqueólogo o miembro de l'Académie Française. Recientemente, se ha hablado mucho de esta institución en Catalunya. Pese a los avances de la construcción europea, aún queda mucha gente en Francia que odia la lengua catalana y anhela su desaparición.
La Cámara de diputados acaba de votar que "las lenguas regionales forman parte del patrimonio de la re- pública". Nada de lengua oficial o cooficial. Il ne faut pas exagérer, quand mˆme... Los senadores han rechazado esta enmienda. Ahora, la Académie ha declarado: "Hace más de cinco siglos que la lengua francesa forjó a Francia. Como es natural, nuestra Constitución ha reconocido esta evidencia en su artículo 2: la lengua de la República es el francés. Nos parece que colocar las lenguas regionales de Francia antes que la lengua de la República es un desafío a la lógica, una denegación de la República, una confusión del principio constitutivo de la nación y del objeto de una política".
CREADA POR el cardenal Richelieu (el malo en Los tres mosqueteros, de Alejandro Dumas) en 1635, l'Académie ha sobrevivido a dos monarquías, dos imperios, dos ocupaciones extranjeras y cinco repúblicas. Su papel siempre ha sido el de velar por la pureza de la lengua francesa y conceder premios literarios, así como subvenciones. La vieille dame du Quai de Conti puede parecer un arcaísmo delicioso, como besar la mano a la señoras o escuchar valses de Viena en Año Nuevo. Cada jueves, unos inmortales (así llaman a los académicos) se reúnen para elaborar un nuevo diccionario normativo con la velocidad de un caracol ciego y artrítico. L'Académie ralentiza la inevitable evolución de la lengua hablada para que no se aleje excesivamente de la lengua de los clásicos del siglo XVII. Los franceses aún pueden leer a Molière sin dificultad, mientras que cualquier inglés no entiende el Paradise lost de John Milton.
Marcel Pagnol justificaba así esta demora: "No nos afanamos adrede. Practicamos la defensa elástica y somos los campeones de la maniobra retrasadora. Grítame si te apetece. Pero tus nietos me lo agradecerán. Gracias a mí, tendrán eventualmente la ocasión de leerte en el texto, sin necesitar una traducción yuxtalineal".
L'Académie, inofensiva como un club de excursionistas, ha acogido también a médicos, científicos, eclesiásticos o militares como el mariscal Pétain o el mariscal Joffre. Desde Barcelona, debe de parecer curioso este ensañamiento con las lenguas históricas de Francia y su silencio ante los estragos del inglés.
Mucha gente cree que Francia es un Estado laico. ¡Qué falsedad! Francia tiene una religión: la República. Los académicos y los intelectuales de la gauche caviar están convencidos de que Francia es el país de los derechos humanos ignorando el hábeas corpus, la Constitución americana y la Tregua de Dios de Toluges. Piensan que la providencia creó Francia para civilizar al mundo. Pese a Shakespeare y Joyce, creen que el inglés es una lengua de bares. Toleran el castellano para las operetas y las revoluciones exóticas, el italiano para la ópera, el alemán para los militares... Las otras lenguas no las consideran lenguas de verdad. Nunca se han creído la decadencia del país, la humillación de 1940, Diˆn Biˆn Phu, el abandono ignominioso de Argelia. Hace poco se hablaba un francés excelente en las antiguas colonias indochinas, y ahora, salvo algunos ancianos tan viejos como los académicos, nadie conoce la lengua de Molière. El cantante que representa a Francia en Eurovisión canta en inglés; Louisiana, el Nuevo Brunswick y las zonas francófonas de Ontario se están pasando al inglés sin ninguna observación de l'Académie. Como haría un niño malvado, los académicos martirizan al más pequeño de la familia, porque el inglés es demasiado fuerte.
NO EXAGERO. He intentado resumir, en pocas palabras, el credo absurdo de los nostálgicos de la opresión lingüística. Joan-Lluís Lluís ha decorticado magistralmente esta política en Conversa amb el meu gos (La Magrana). Pero confieso que me ha sorprendido el jacobinismo de intelectuales venidos de otros horizontes culturales. ¿Cómo han podido asociarse a esta declaración el argentino Biancotti, que habla francés con el mismo acento que Julio Iglesias; la argelina Djebar, que ha conocido la Argelia francesa donde la única lengua oficial era el francés; el corso Rinaldi, el chino Cheng, el italianófilo Fernández, la rusa Carrère d'Encausse? ¿De qué les ha servido leer y escribir tantos libros si todavía no saben que todas las lenguas son iguales en dignidad?
En 1912, Flers y Caillavet escribieron el retrato del académico ideal en L'habit vert. "Tot us designa. La insignificança del vostre bagatge, el caràcter un poc pàl.lid de la vostra personalitat".
Sería demasiado fácil recordar cuántos escritores geniales no formaron parte de l'Académie. Rousseau, Flaubert, Balzac, Baudelaire, Proust... La mejor respuesta a los ataques de la Académie Française es ignorarlos. Los catalanes, como los otros pueblos del mundo, tenemos que seguir enriqueciendo el patrimonio de la humanidad. Ya sé que el catalán no es muy útil, pero ¿para qué sirve un ruiseñor? ¿Os imagináis las noches de verano sin el canto de los ruiseñores?
Comentari de Jaume Queralt al seu blog.
divendres 11 de juliol del 2008
"NIT D'ESTIU AMB CANT DE ROSSINYOL"
De Barcelona ens arriba de tot. Bon gra i dolenta palla. Però no es tracta aquí de comentar, sinó de constatar.
El Periódico publica en la seva edició en català del divendres 11 de juliol 2008 una opinió ("La vella xaruga"). És un article bastant extens de l’escriptor nordcatalà Joan-Daniel Bezsonoff, un senyor que no sols té talent remarcat i premiat de novel.lista sinó que també sap manejar l'escopeta de la polèmica i de la ironia amb finesa. La cibla de les seves sagetes,i del seu exercici literari, n’és l’Académie francesa i específicament el suport que va donar al rebuig pel Senat francès d’una proposta dels diputats per a integrar la defensa de la llengua catalana dins la constitució francesa. Aquest article, com s'ha recomanat plaça Aragó a Perpinyà, s’ha d'escampar arreu on es pugui, car és enraonat, pertinent, brillant, inatacable fins i tot. S’hauria d’integrar afegiré jo a l’antologia (que queda per fer) d’una literatura crítica de servei públic. Bravo, Joan Daniel! Ens feu oblidar molts pinxatinters, siguin o no quadribarrats, més disposats a tetar que a desmamarse d'un qualsevol poder.
Com si hi havia com una mena la injunció per a re-equilibrar l’afront fet a « la vieille dame » pel gunfighter de Nyls, l’Avui del mateix divendres 11 de juliol, sota la rateta del Vicenç Relats, ens fa saber que ja es ara pot reivindicar ser « Catalans francòfons », sense témer de trobar-se en cap infern. Això, no obstant, de fa poc, i des de Quebec, quan s'hi va acceptar que Catalunya integrés l’Assemblea "Parlementària de Catalunya de la Francofònia" (APF)... com a "observador permanent". Caram ! quin honor! Igual com, ens diu el periodista, la Sèrbia i la Lituània…
Si la primera noticía haurà fet bellugar el llit de la Presidencia del Centre Mediterrani de Literatura de Perpinyà, suposem que, ans, la segona notícia l’haurà empatxat de caure'n. Aixi va el món. Una garrotada en contra l’Académie Française, una adhesió flamejant a
la Francophonie. Com, malgrat el que es pretén a l'inci d'aqueta noteta, no es pot ser del tot objectiu ni neutre, recordarem la conclusió del Bezsonoff :
« La millor resposta als atacs de l’Académie Française és ignorar-los. Els catalans, com els altres pobles del món, hem de continuar enriquint el patrimoni de la humanitat. Ja sé que el català no és gaire útil, però, de què serveix un rossinyol? Us imagineu les nits d’estiu sense el cant dels rossinyols? »