VEF Blog

Tornon, extracte de LES DONES DE PAPER

F. Scott Fitzgerald, The great Gatsby

Els anys passen i jo sempre me'n torni a Tornon, a la frontera nord d'Occitània. Tornon, conservatori dels meus sentiments que retrobi intactes cada cop. Cada cop que entri en la col·legial de Sant Julià, on m'havia imaginat antany que la felicitat existeix i que seria feliç amb ella, pensi en la Nadine. Pensi en totes les esglésies que vam visitar junts. A Flandes, a França, a l'Empordà. Li hauria agradat més que la portés a una discoteca.

M'endinsi, amb en Centini, pel carrer major. Les botigues burxen els pagesos que han baixat de les muntanyes per firar-se. El comerç esponerós, com a qualsevol ciutat d'Espanya, no pateix. Els supermercats dolents no s'han implantat a Tornon. La sotsprefectura resisteix a l'americanització. La llengua s'ha perdut gairebé del tot, com a tot arreu. Però, ho han salvat tot. El castell, els trossos i les torres de les muralles enmig de les vinyes. L'estàtua carrinclona de la Verge com a Marsella i Alger. El quiosc de música sota els plataners.

Quan torni a Tornon, mai no pensi en la Marta. Què hi faria? S'hi avorriria i ningú no l'entendria. La vaig tornar a veure fa pocs anys. La vaig saludar. Vaig parlar-li sense disgust i sense amargor. Sé que ha tingut una nina. Si no m'entusiasma aquesta idea, em fa pler que visqui feliç. Amb la Nadine, potser em passarà el mateix. No n'estic segur. Sempre enyoraré la minyona d'antany. En Centini em somriu, escèptic i indulgent. Passem per la Rue Thiers, l'ex Rue d'Artois. Arribem davant la capella dels jesuïtes i la reixa del liceu Gabriel Faure, aquell inspector dels Monuments Històrics que escrivia guies tan interessants als anys 1930. Pugem cap a la plaça del castell. Si mai França desaparegués en un cataclisme i que en degués quedar un sol testimoniatge per a l'eternitat, no em desplauria que fos Tornon. Podria, efectivament, fer una maqueta acceptable. A Tornon no hi ha obres extraordinàries. No hi ha cap monument que pugui atreure autocars d'alemanys o de japonesos, els retirats francesos a la recerca d'una postal barata. Aquí, Mallarmé va escriure els seus millors poemes però detestava la vila. Tornon resumeix totes les èpoques. Un punyat de monedes romanes, un mil·liari trobat en una vinya, el castell és clar, alguns mamarratxos del XVII, unes quantes vil·les de notaris i l'estació del XIX. La caixa d'estalvis pretensiosa del 1920.

Fem una copa al Nautic, un cafè del Quai Farconnet. Ens atén una morena bonica, tota vestida de negre. En Centini i jo, li posem Colomba perquè es mou enmig dels borratxots amb la distinció de les dones corses. Tornem a la votura. Agafi l'antiga Avenue de Beaucaire. Seguim la riba dreta del Roine, la riba desconeguda malgrat els castells. Travessant les poblacions, on els homes fan l'aperitiu, retrobi la França de la meua infància. Les gasolineres blanques, les velles publicitats de Byrrh, els llums grocs dels cotxes vells, les plaques blaves amb lletres blanques dels carrers de l'Algèria francesa. Fa molts anys que la Marta m'ha oblidat. La Nadine viu amb un altre home. Tant se val...

Passat Lo Pònt Sant-Esperit, un entusiasme desesperat m'escalfa com un veirot de vi ranci a l'hivern. Aquest mes, escriuré una lletra amistosa a la Nadine. Em respondrà. Mai no m'ha oblidat. Encara m'estima, a la seua manera. Un amor estrany, gairebé raquític.

I què? Quan vull, puc tornar cap al país intacte, cap a les illes llunyanes d'altres temps en l'olor de les llànties.

La vida és bonica i arribem a Provença.