Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Una infantesa africana
El Periódico de Catalunya, 17 de desembre del 2009
Una infantesa africana
Com tants novel·listes, Jean-Marie-Gustave Le Clézio és un poeta de la memòria. Els llocs, les ferums, els colors agafen més protagonisme que els personatges. La figura del pare, metge militar de l’Imperi britànic, sembla un pretext per evocar una Àfrica perduda que només pot retrobar en les clarianes de la seva pròpia memòria, una Àfrica única que ni els grans escriptors han sabut retranscriure. " Si llegeixo novel·les ‘colonials’ escrites pels anglesos d’aquella època o de les que van precedir la nostra arribada a Nigèria — Joyce Cary, per exemple, l’autor de Mister Johnson—, no reconec res. Si llegeixo William Boyd, que també va passar una part de la seva infantesa a l’Oest africà britànic, no reconec res tampoc. "L’Àfrica de Le Clézio és lliure, màgica, beneïda. El continent dels cossos (" el meu cos, el cos de la meva mare, el cos del meu germà, el cos dels nens dels voltants amb qui jugava, el cos de les dones africanes pels camins ") irradia tant la seva memòria que ens presenta Niça quasi com una ciutat lapona. " Recordo molt bé el fred de l’hivern, a Niça, o a Rocabilhera, encara sento l’aire glacial que bufava pels carrerons, un fred de gel i de neu "
Permeteu aquesta notació personal. He viscut vint-i-cinc anys a Niça i és l’únic lloc on mai no he passat fred. Le Clézio desgrana evocacions íntimes i les fa interessants gràcies al seu llenguatge. Alternen les paraules del francès de l’Oceà Índic com ‘varangue’ (veranda) africanes, angleses i fins i tot medievals com ara ‘chantefable’ (cantafaula) Tot s’hi val. Com tots els grans bruixots del llenguatge, Le Clézio perd molt en les traduccions. El seu francès tropicals té accents barcelonins però la seua petita música no desapareix…
Com l’occità Montaigne que feia servir el gascó quan trobava el francès massa fluix, Le Clézio juga amb una pasta cosmopolita.Les seves frases s’escolen com un riu immemorial, The River de Jean Renoir. Unes quantes imatges inoblidables s’instil·len en la ment del lector. " Llavors els dies d’Ogojà havien esdevingut el meu tresor, el passat lluminós que no podia perdre. Recordava l’esclat de la terra roja (…) la pujada de la tempesta al vespre, les nits sorolloses, cridaneres, la nostra gata que feia l’amor amb els tigrillos en els teulats de llauna "Si les obres literàries tinguessin un ADN com els criminals, aquest llibre de Le Clézio constituïria una mostra modèlica del seu univers. La fascinació per l’Àfrica, l’amor de la llengua francesa, la voluntat proustiana de salvar un món perdut. Parla dels seus pares perquè perduri llur record, llur petita petja en la història humana quan ell haurà desaparegut. M’emociona Le Clézio amb aquesta ambició a la Prometeu, aquest deler de citar l’illa Maurici al revolt d’una frase. ‘ Quan ell parlava en francès, era amb la cantarella de Maurici ‘
Les fotos que acompanyen el llibre ens ajuden a llegir el món de Le Clézio amb els seus ulls. Si el novel·lista mauricià pogués, ens hauria ofert un altre suport com un DVD, un disc o una partitura. Es val de tots els mitjans per aproximar-se al seu passat, al nostre passat …