VEF Blog

Daniel Pennac

Editorial 62

Barcelona, 2008. ? pàgines

    Un dels drames de la literatura francesa contemporània és la inflació de professors entre els escriptors. Per mi, la docència i la literatura no s’avenen. En el seu darrer llibre, Daniel Pennac és a voltes excel·lent quan es deixa endur pel seu tarannà de narrador i pesat com una retenció a les rotondes quan s’expressa el professor. No pot estar-se de donar lliçons. Aquest llibre m’ha semblat entranyable i irritant, avorrit i entretingut. Constituït de capítols breus, units més pel caprici de l’autor que per una temàtica real, Mal d’escola és un calaix de sastre que travessa alternativament els territoris de l’assaig, del tractat de pedagogia, de l’autobiografia entendrida. El llibre és presenta com una teràpia. ‘ Car si l’on guérit parfois de la cancrerie, on ne cicatrise jamais tout à fait des blessures qu’elle nous infligea. Cette enfance n’était pas drôle, et s’en souvenir ne l’est pas davantage. ‘ (pàg.95, cap 20) Abans d’arribar a la meitat, el relat es trenca i Pennac s’interessa a la seva carrera de professor. L’antic mal alumne es meravella d’haver arribat a ser professor, amb l’entusiasme del president Laval que, entrevistant-se amb el papa s’havia exclamat ‘ Ah ! Si maman me voyait. ‘ Com tants col·legues seus, Pennac es creu que la docència és l’ofici més bell del món. En cap moment, no denuncia l’absurditat dels temaris, la demagògia ambient, la impostura permanent. Per Pennac, no hi ha mals alumnes sinó orenetes perdudes en el cel de la vida. Tout le monde il est beau, tout le monde il est gentil… Es pensa que algun professor atent els podrà ‘recuperar.’ Com a bon republicà francès, Pennac no vol admetre que no tothom té les mateixes aptituds intel·lectuals i físiques. A mi, per exemple, les ciències sempre m’han avorrit malgrat uns professors excel·lents. Mai no m’han interessat la composició de les roques, la reproducció de les granotes ni les asímptotes. És així…

Aquesta obra és una declaració d’amor del narrador a l’autor, un exercici d’autosatisfacció. ‘ Si je devais caractériser mes cours, je dirais que mes présumés cancres et moi y luttions contre la pensée magique, celle qui, comme dans les contes de fées, nous fait prisonniers d’un présent perpétuel. (…) C’est peut-être cela, enseigner : en finir avec la pensée magique, faire en sorte que chaque cours sonne l’heure du réveil. ‘ (pàg 174, cap. 17)

Pur producte de l’escola francesa anticlerical, Pennac no pot estar-se d’incloure la religió entre les causes del fracàs escolar.

‘ mauvaise éducation des enfants par la famille défaillante, les dégâts culturels liés au chômage et à l’exclusion, la perte des valeurs civiques qui s’ensuit, la violence dans certains établissements, les disparités linguistiques, le retour du religieux. ‘ (pàg 272, cap 5) No falta res, oi ? Sovint, el pedagog fa callar l’escriptor amb el seu argot professional ‘ Non contents de leur faire subir ce qui s’apparente à un apartheid scolaire, il faut, en prime, que nous les appréhendions comme maladie nationale ‘ (pàg 247, cap 11) Pobre traductor obligat de fer comestible aquesta sopassa!

Com la poesia de Francis Jammes, Pennac ostenta una senzillesa veïna de la coqueteria i una candidesa múrria. ‘ Et que je te sauve tous les dysorthographiques de la créa tion, et que je remplis tout un chacun de littérature inoubliable, et que je te rends méthodiques les esprits les plus confus ! Jamais d’échecs, alors ? ‘ (pàg 183, cap. 19) El narrador és a vegades conscient quan declara ‘ Une petite poussée d’autosatisfaction ? ‘ (pàg 221, cap 2)

De què serveix editar aquests exercicis d’estil inútils i avorrits, claferts de tòpics, que s’allargassen ? D’aquí a cinquanta anys, aquest llibre, molt representatiu de l’ensenyament francès ple de teories generoses i nebuloses, potser interessarà l’historiador de les mentalitats. Els enamorats de la literatura s’estimaran més llegir, sobre el mateix tema, L’enfant de Jules Vallès i els records d’infantesa de Marcel Pagnol.