VEF Blog

    Els professors francesos mai no han entès res a la literatura. En l'obra de Gustave Flaubert, prefereixen Madame Bovary a L'éducation sentimentale. Els agrada més Au bon beurre que no pas Les horreurs de l'amour (quin títol més encertat!) de Jean Dutourd. Donarien mitja vida per Il deserto dei Tartari de Dino Buzzati ignorant sindicalment Un amore publicat el 1963. Aquesta novel·la del 1963 (un gran any, per cert...) ens explica la història melangiosa d'Antonio Dorigo, arquitecte (precisió important perquè els italians igual que els alemanys tenen la mania dels títols honorífics.) a Milà. El Milano de Buzzati ens presenta alhora la metròpoli de la Llombardia i una Babel eterna amb els seus inferns, les seues angoixes, els seus carrerons sòrdids, els seus secrets i les seues placetes on el sol fa creure que la vida és bonica i té un sentit. Antonio Dorigo ha esperat massa temps sense saber-ho, i, a la ratlla dels cinquanta anys, s'ha quedat amb l'afectivitat, la sensibilitat, la immaduresa d'un minyó. Encara s'imagina que els sentiments poden fer miracles..." era vecchio di anni questo sí ma in fatto di animo ero giovane per lo meno come probabilmente anzi piú di lei." (era vell d'anys això sí però pel que fa a l'ànima era jove almenys i probablement molt més que ella.) Buzzati ens mostra com un home madur s'enamora d'una dona jove, amb una descripció d'un sentiment que retira a una dissecció quasi anatòmica de la passió amorosa, que " molts diran patològica, però que en realitat tots els homes que no tenen els ulls i el cor foderati da una cotenna di lardo (folrats d'una cotna de llard) han provat almenys virtualment." (Eugenio Montale). Història molt original, com ho veieu, però que té el gust dels gelats Carpiggiani, l'olor dels mercats de flors de la península i les colors blanques i negres dels films de la Cinecittà de la gran època. " Bastava un niente (un no res) perché lui fosse salvo. (fos salvat) Acceptes el convit d'una minyona a un cafè, al cine o a un passejada vora mar i la teua vida surt del seu egoisme incolor. Te'n vas a la descoberta d'una persona humana sense saber què trobaràs a l'altra riba de l'oceà. L'Eldorado o l'infern reptilià dels poetes medievals. El poverino Antonio patirà força abans d'entendre per fi la Laide. La seua passió el privarà de comprendre aquella dona, d'estimar-la pel que és i no pas a través dels seus fantasmes, de la seua gelosia, de les seues projeccions. A la llarga, l'Antonio coneixerà una veritable revolució personal, un terratrèmol en la seua visió del món. Acabarà per admetre aquesta evidència. La dona no és necessariàment un ens maquiavèlic vingut al món per fer patir els pobres homes. Per fi veurà la dona com un humà de sexe femení i l'home com un humà de sexe masculí. Dos éssers diferents i complementaris. Gràcies a la Laide, l'Antonio irà descobrint el gran secret. És l'amor que dóna un sentit al món visible. " Tota la vida era viscuda sense sospitar-ne la causa. (...) Només ara, finalment, s'adonava del secret. Un segreto molto semplice: l'amore. " Totes les belleses del món, les meravelles del geni humà i el cicle de la natura " contengono un presentimento d'amore." L'amor pot ser una presó immensa, terrible i meravellosa. Una tragèdia grega o una novel·la magnifíca i contrastada. Només l'amor pot substituir Déu en el cor dels homes. Amb l'art i la filosofia, l'amor és la sola aventura, l'única finestreta cap a l'eternitat.