VEF Blog

París somniat

En el cafè de la joventut perduda

Patrick Modiano

Traducció de Joan Casas

Editorial Proa

Barcelona, 2008. 138 pàgines

   Com tantes novel·les passades per les Forques Caudines del Nouveau Roman, les obres de Modiano poden avorrir el lector. En el cafè de la joventut perduda té un teixit narratiu tan fràgil com la felicitat entrevista pels seus personatges. Se succeeixen quatre veus narratives. La d’un estudiant de l’escola de les Mines, un detectiu contractat per un marit abandonat, la fascinant Louki i sobretot en Roland, un aprenent d’escriptor que la va estimar. A través de la recerca de la Louki, Patrick Modiano ens serveix de guia al país de la seva joventut, un Paris perdu si em permeteu aquest joc de paraules. El seu París s’acoloreix a voltes com un poble provençal. ‘ Vaig pensar que érem lluny de París, en un portinyol de la Mediterrània. ‘ (p. 120 ) L’evocació es precisa més tard ‘ Aquestes cases de color ocre o beix podrien ser a la Costa Blava ‘ ( p. 135) El nom dels seus carrers com la Rue de Saïgon arrossega el lector cap a un imperi perdut. ‘ Però no cal anar tan lluny. Jo recordava les meves passejades nocturnes. Per a mi, Montmartre, era el Tibet. Només em calia la pujada del carrer de Caulaincourt. ‘ (p.89)

El seu París perdut, oníric m’ha recordat l’ambient crepuscular de les millors pel·lícules de Jean-Pierre Melville com ‘Un flic’ i sobretot ‘Bob, le flambeur.’

Un París estrany, amb carrers deserts i silenciosos, i familiar amb la seua melangia plugenca —‘ Un vespre, la Louki va entrar al Condé, amb els cabells xops per culpa d’un ruixat o més aviat d’aquelles pluges interminables de novembre o del començament de la primavera. ‘ (p. 25)— i el seu argot. ‘ Il crache le morceau ‘ (la deixa anar, p.50), ‘ le sommier ‘ (antecedents penals p.53) 

Sense violència, sense estridència, Modiano navega entre els cafès de la seua joventut, illes de la memòria. Els cafès inventats o reals com ‘ le café de la jeunesse perdue ‘ com ‘ Le Bouquet i La Pergola ‘ (pàg 9 ), ‘ La Malène, i al bar del Montana. ‘ (pàg 23) ‘Somiava, deia, amb un registre immens on es trobarien consignats els noms dels clients de tots els cafès de París al llarg de cent anys, amb esment de la seva arribada i de la seva marxa. ‘ (pàg 16) Per Modiano, tots aquests noms de carrers que poden semblar feixucs al lector, conegui o no París, constitueixen alhora una enciclopèdia sentimental, la tonada d’una cançó melangiosa. Els itineraris urbans permeten d’entreveure l’ànima dels personatges.

‘ En primer lloc, determinar amb la màxima exactitud possible els itineraris que segueixen les persones, per comprendre-les millor. Em repetia en veu baixa : " Hotel del carrer Cels. Garatge La Fontaine. Cafè Condé. Louki. " I després, aquell tros de Neuilly entre el bosc de Boulogne i el Sena (p. 36)

El traductor, que proposa una versió catalana bonica i elegant, potser hauria pogut traduir uns quants topònims que formen part de la poesia de Modiano com ‘ Le Château des Brouillards.’ (el castell de les boires) (p. 89)

‘ Vaig memoritzar l’adreça de l’hotel : carrer del Grand Prieuré ( és a dir del Gran Priorat), número 2. Hotel Hivernia. ‘ (p. 120) Per mi, Patrick Modiano no és un novel·lista sinó un explorador de la memòria, un poeta urbà.

‘ Els llocs ja no tenien cap importància, es confonien els uns amb els altres. El nostre únic objectiu de viatge era anar AL COR DE L’ESTIU, allà on el temps s’atura i on les agulles del rellotge marquen per sempre la mateixa hora : el migdia. ‘ (p. 117) (he restablert les majúscules de l’original que els editors catalans han tret com si en sabessin més que l’autor…)

A L’Émile, Rousseau desaconsellava la lectura dels llibres fins als trenta anys. Donaria el mateix consell als lectors de Modiano. Es desprèn del llibre una melangia incurable, una desesperança quotidiana. No ens encarem amb els deliris còsmics del doctor Céline sinó amb una tristor llefiscosa. La malenconia de les cançons de Jacques Brel. ‘ Je voulais prendre un train que je n’ai jamais pris. ‘ Els parisencs de Modiano somien amb una Provença ideal, un Tibet prodigiós on no arribaran mai. No poden matar-se, perquè han comprès que la vida sempre ens té amagades, en la cantonada d’un carrer de París, una meravella impalpable i fugissera com les frases de Modiano.