VEF Blog

Víctor Labrado

Dibuixos de Francesc Santana

Presentació de Joan Francesc Mira

Edicions Bromera

Alzira, 2007. 142 pàgines

Els adults mai no han entès res a la literatura. Prefereixen Madame Bovary a Les aventures de Tintín i ja no creuen en els contes de fades. Com en Peter Pan, Víctor Labrado mai no ha volgut ser gran i publica un recull de Llegendes valencianes, criatures mítiques de la tradició oral. Deixeble de Joan Fuster, Labrado conrea la tradició sense enfangar-se mai en la nostàlgia. Al seu llibre anterior, la novel·la Quan anàvem a l’estraperlo, Víctor Labrado —narrador sòlid— contava la vida de la gent humil en un valencià plausible i entenedor a tots els Països Catalans. A les Llegendes valencianes, l’autor no es presenta com un rondallaire sinó com un recreador de contes a la manera de Charles Perrault. Amb una llengua senzilla, un model de prosa clàssica, l’autor desgrana unes velles llegendes de la seua terra. Cada capítol ofereix una ressenya detallada, la versió que l’autor ha triat i uns dibuixos deliciosos. Sense avorrir mai el lector, Labrado analitza els contes que es disposa a revitalitzar. Citem, per exemple, la seua explicació de l’enigmàtic ‘nyítol’. " Els nyítols són, entre les presències secretes, de les més mal conegudes i poc estudiades. També el seu nom és dubtós: si alguns autors prefereixen la forma nítol, com a ésser de la nit, també n’hi ha que troben perfectament justificada la variant nyítol, pel nyic-nyic que fan a les orelles. " (pàg.23) Víctor Labrado arriba sovint a l’ideal estilístic de Stendhal que recercava " la sécheresse du code civil, " l’elegant senzillesa d’un article de diccionari. Aquest llibre no és només un llegendari sinó un viatge meravellós pel País Valencià. Labrado es delecta amb la poesia dels topònims valencians. " A la vall de Biar, al sud-oest de la Mariola, l’haqueta de foc anava pels carrers de Beneixama, feia la volta al poble i desapareixia tot seguit. " (pàg.130) Unes frases com aquesta em recorden el millor Charles Péguy.

Cada conte recrea un món diferent, un món inquietant, el món perdut de la València morisca. En el revolt d’un paràgraf, Víctor Labrado descriu un grafòman, una d’aquestes patums que pul·lulen al nostre país.

" Entre aquestes dues dates va practicar les més variades expansions de l’esperit, com ara la poesia, l’oratòria, la teologia, el dret canònic, la història, i en totes ho va fer molt bé. Potser en poesia, no tant. " (pàg.110)

Amb aquest petit ‘potser" s’esbaldrega tota la pretensió del personatge. L’autor ens revela, amb la seua erudició lleugera, unes llegendes tan riques que podrien constituir l’argument d’una novel·la. " El garrofer, la paraula del dimoni " , variació entorn del mite de Faust, cabria en un llibre gruixut. A més del text tan interessant, l’obra és també un objecte bonic. Els dibuixos de Francesc Santana il·lustren i interpreten els contes. Uns dibuixos inoblidables. Pensi en la portada amb la bruixa pèl-roja amb els ulls blaus inquietants d’una Deborah Kerr al·lucinada. A les pàgines 89 i 93 , s’expressa tota la maldat de Satanàs i la seua desesperança d’àngel vençut. Llegint aquests contes, locals i internacionals a l’encop, tintats amb un humor melangiós, acabem enyorant el temps en què les fades cantaven llurs petites cançons.