Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
La república del bon humor
Publicat en El Temps el 14 d'octubre del 2008
Les màgiques nits de Prada
Manuel Joan i Arinyó
Edició valenciana
Edelvives Baula, València octubre 2007
Edició barcelonina
Baula, Barcelona, 2008. 165 pàgines
Mai no se subratllarà prou la importància de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada en la nostra cultura. L’historiador de la literatura del futur segur que s’espletirà llegint Les màgiques nits de Prada de Manuel Joan i Arinyó, novel·la publicada en versió valenciana i en versió barcelonina com si ambdues versions fossin escrites en dues llengües diferents. Els professors d’institut del Principat no volen que llurs alumnes puguin llegir textos que s’allunyen mínimament del català parlat entre el Tibidabo i l’estàtua de Colom… Denunciï de passada aquesta aberració que consolida les tesis secessionistes que han fet tant de mal a la nostra parla.
Les màgiques nits de Prada és un relat juvenil on dos joves narradors —l’Ot i la Iris— expliquen llur estada a la UCE a l’agost del 2005, que l’autor anomena amb murrieria ‘ Universitat Llegendària d’Estiu ‘ (pàg 9 de l’edició valenciana). Els habituals de la UCE reconeixeran els ritus estranys com l’inoblidable Ronda de Nit ‘ Prou brogit: és la Ronda de Nit. Tothom comenci a fer silenci! ‘ (pàg 89) Retrobaran uns personatges familiars, una galeria de monstres simpàtics com ara el duo d’en Miquel i d’en Quico‘ El llibreter és el vinçanenc Miquel Arlequí, propietari de la Llibreria Catalana de Perpinyà. Amb ell, sol estar-hi Quico Garró, valencià d’un setanta anys que és una institució a l’ULE. Igualment famosos són els seus camalets, que no hi ha dia que no porte. ‘ (pàg.25 i 26) Amb un estil amè, un vocabulari ric i un humor constant, Manuel Joan i Arinyó enduu els joves lectors cap a clarianes d’una poesia al·lucinada.
‘ Aquesta nit toca cementiri, on ens explicarem històries macabres i viurem experiències ben boniques i edificants mentre sentim els cruiximents de les juntes de les calaveres i hi veiem els focs follets que fan els ossos dels morts. ‘(pàg 32) No som pas lluny de Vicent Andrés i Estellés ‘ Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric / va tocant les anelles, va preguntant per tu. / Es desperta Ausiàs March en el vas del carner. ‘
Sense prendre’s mai seriosament, Manuel Joan i Arinyó denuncia els estralls de la droga amb la mateixa virulència que el Serge Gainsbourg de les darreres cançons. L’autor no pot pas estar-se de bromejar ’ La primera cosa que m’ha sorprés és que hi haguera tanta gent desperta en aquelles hores del matí, però si bé es mira els gralls infrahumans de la bèstia els hauria sentit fins i tot Beethoven els últims anys de la seua vida. ‘ (pàg 123) Amb un enyor discret, l’autor prepara els joves lectors a la gran aventura de l’amor. ‘ A banda de conéixer i d’enamorar-me de la dona més meravellosa del món, ara també tinc un secret per a oferir-te. ‘ (pàg 165)
Amb aquest divertiment lleuger com una copa d’aigua de València en una nit d’agost a Prada, Manuel Joan i Arinyó enriqueix la nostra literatura juvenil.