VEF Blog

El petit dico d’aquí

Gerard Jacquet

Edicions Trabucaire

Canet del Rosselló, abril 2008. 190 pàgines

   Un matí d’estiu, vaig sentir a la ràdio ‘Sans blagues’ una cançó de Boris Vian que no coneixia. Em van entusiasmar la veu i la interpretació de la cantant. A la fi de la cançó, el locutor va indicar el nom de la interpreta: Renée Lebas. Aquella era una interpretació tan sensible, tan emocionant, tan justa que vaig percaçar tots els discos d’aquella artista dels anys 50 mig oblidada. Amb dos minuts, ja sabia que es tractava d’una gran dama de la cançó francesa. Amb la literatura passa el mateix. N’hi ha prou amb la lectura d’una pàgina qualsevol per esbrinar si l’autor és genial o nul·líssim. L’evidència del talent amb Gerard Jacquet apareix aclaparadora. Fa onze anys, Jacquet va escriure un conte inoblidable, una joia, en Perpinyahard, recull de narracions policíaques ambientada en un Perpinyà negre i sòrdid. Amb una mica de sort, més coneguts al sud de l’Albera, Jacquet podria ser un gegant de les nostres lletres. El paio té massa talent. A més d’escriure poesia, monòlegs humorístics i filosòfics, Jacquet és cantautor i ha treballat amb Pascal Comelade. Fa poc, ha tret un nou llibre El petit dico d’aquí. En tres mesos, ja n’ha venut més de cinc mil, xifra increïble per un llibre català a Catalunya Nord. Jacquet ens proposa una descripció sentimental i poètica de la llengua catalana en la seua modalitat rossellonesa i de la seua influència en la variant francesa que parlem. El vocabulari descrit, els exemples vénen en català; les explicacions en francès. Amb aquest llibre, Jacquet vol divertir el lector i provar-li que la seua llengua és una llengua de debò, amb una ortografia, una tradició, una dignitat literària. El somni d’en Jacquet és donar ganes als catalans del nord i als afegits (així s’anomenen els francesos instal·lats a casa nostra) de llegir llibres nostrats. Jacquet, guia meravellós, els permetrà potser d’entendre que Barcelona és més a prop de Perpinyà que París i els seus afores.

En aquest llibre sentireu totes les veus i totes les olors de les nostres comarques migpartides entre dues tradicions, dues fidelitats. Podreu conèixer en Bufa.

‘ —Qui t’ho ha dit ? /—En Bufa. / En català del Rosselló, quan et demanen que denunciïs l’autor d’un acte o d’una paraula i que no et ve de gust, pots designar en Bufa.

En Bufa no existeix, no se sap qui és. Però és responsable de moltes coses. Aquest benvolgut desconegut és molt pràctic. ‘ En Bufa és l’aliat dels pares quan la mainada fa preguntes molestes…Tal com ho diu en Jacquet ‘ ens agrada, aquí al Rosselló, agafar paraules franceses i adobar-les un poc, personalitzar-les, imprimir-hi la nostra pota, el nostre estil d’indis un xic estranys. ‘ (p.177)

En aquest llibre, clafert d’humor melangiós i d’una nostàlgia discreta dels mots mig oblidats, la gent catalana del Rosselló s’ha reconegut en aquesta recerca del temps perdut. ‘ Pourtant que ce jour ancien, traversant la translucidité des époques suivantes, remonte à la surface et s'étende en nous qu'il couvre tout entier, alors pendant un moment, les noms reprennent leur ancienne signification. ‘