Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Els estirabots d’en Denis
Publicat en El Temps, 27 de gener del 2009
El nebot de Rameau
Denis Diderot
Accent Editorial
Traducció d’Oriol Ponsatí-Murlà
Girona, 2007. 153 pàgines
Haig de revelar-vos un secret. Els escriptors francesos del segle XVIII eren molt bons…Sempre he sentit reticències davant de Denis Diderot, un dels pares de la gran carnisseria fraternal i republicana del 1789 i per tant del jacobinisme que ha fet tant de mal a la nostra cultura. Acabi de rellegir El nebot de Rameau.
Començada el 1762, relinquida als calaixos de Diderot durant uns vint anys, aquesta obra pòstuma va conèixer una història turmentada que podria constituir una llarga novel·la. La primera edició fou la traducció alemanya de Goethe abans que l’erudit Monval descobrís el manuscrit de Diderot. El llibre, inclassificable, és un calaix de sastre on l’autor exposa, amb el desordre de la conversa, les seues teories sobre l’educació, la música italiana, els fonaments de la moral. Jean Dutourd a Les horreurs de l’amour, una gran novel·la francesa del segle XX que s’hauria de traduir urgentment a una de les llengües de la pell de brau, ha escrit una variació molt brillant sobre el mateix tema. La relectura del Nebot de Rameau, tota una ‘ féeerie ’ verbal, m’ha fet rodar el cap com un vals o el vi de Saumur. No es distingeix cap argument en aquest relat, ni començament ni fi. Com en la vida mateixa. Escoltem un diàleg brillantíssim, els rampells retòrics del narrador. ‘ Mes pensées ce sont mes catins. ‘ (Els meus pensaments són les meves putes, tradueix Ponsatí-Murlà. Jo hauria preferit ‘cortesanes’) Els coetanis de l’organista Jean-François Rameau, nebot del compositor Jean-Philippe Rameau, el retraten com un fracassat simpàtic. Un tarambana com tots n’hem conegut, amb el cap ple de projectes, de simfonies mai compostes i de poemaris avortats. De fet, més que el nebot de Rameau real, Denis Diderot en aquest relat— ens presenta el bessó intel·lectual, el doble dialèctic que s’ha creat ad usum proprium. Amb la gràcia del millor Quevedo, un Quevedo mai sarcàstic, Diderot transmet al lector una lliçó d’alegria i d’intel·ligència. Vittorio Gassman hauria interpretat un extraordinari nebot de Rameau. Me l’imagini ‘ cantussejant amb la veu un allegro de Locatelli, el seu braç dret imita el moviment de l’arquet. ‘ Malauradament, Diderot, igual que Voltaire, no sap crear caràcters. Mai no oblidarem els personatges de Balzac, Tolstoi, Clarín. En canvi, el nebot de Rameau no és Jean-François Rameau. És ell, Denis Diderot, o més aviat la part d’ell mateix que la seua raó reprimeix . Voldria ésser el nebot de Rameau però, sap que ‘ Hi ha menys inconvenients a ser boig amb els bojos, que ser savi tot sol. ‘ (Suplement al viatge de Bougainville)
La llengua de Diderot pot enlluernar el lector francòfon amb la seua senzillesa aristocràtica, la seua perfecció verbal i gramatical. Ara, potser que si aquest gegant de les lletres franceses venerat pels universitaris, no hagués escrit El nebot de Rameau, tothom l’hauria oblidat com Le Franc de Pompignan, Lebrun i altres Sedaine. Fins i tot, El nebot de Rameau, amb les pàgines brillants sempre citades i antologades, pot aparèixer desmaiat com un mes de novembre sense vi novell.