Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
El japonès, la tristor i l’amor
Publicat en El Temps, 30 de desembre del 2008
El japonès, la tristor i l’amor
Aiguafang
Joan-Lluís Lluís
La Magrana
Barcelona, 2008, 141 pàgines
Avui, la meua posició és singular. Haig de ressenyar una novel·la escrita per un amic, gairebé un germà, que ha tingut la delicadesa de dedicar-me el seu llibre. ‘ A Joan Daniel Bezsonoff, germà de batalles tan sovint guanyades ‘
Per tant, la meua crítica pot semblar de bell antuvi sospistosa. Si celebri el talent d’en Lluís amb totes les trompetes de les pel·lícules bíbliques de Cecil B. DeMille, el lector pensarà que aquesta és una crítica complaent. En canvi, si estripi el llibre, trobarà que sóc un amic ben poc agraït.
Aiguafang m’apareix com una novel·la perfecta. Vull dir que és tècnicament i artística polida. La història, els personatges, el decorat, el seu gust per la ciència-ficció es troben als antípodes de la meua estètica, però en Lluís és un escriptor seriós, solvent, que poleix els seus llibres com si la seua vida en depengués i no un d’aquests ‘cantamanyanes’ que fan tant de mal a la nostra cultura. De tant en tant, enmig d’aquest fangar, creixen flors.
L’estil límpid, clapejat de dialectalismes com casot, mainatge, cotiu, parapluja, ca, repotegar. Fins ara, en Lluís s’havia mostrat reticent amb pudors de seminarista a la porta d’un bordell…Conversava amb el seu gos i no pas el seu ca…No li ho perdonaré mai…En una atmosfera crepuscular que m’ha recordat moltes escenes nocturnes de Goodis i del Lotus blau, el novel·lista de Terrats descriu una Barcelona apocalíptica, on la gent parla una llengua estranya, digna de l’idioma dels Barrufets de Peyo.
‘ És un mainatge petit (per què petit, i no pitit posats a fer ?) com jo, i com quell japonès. ‘ He somiat que me venies a judar…’ (pàg 136, 137) o ‘ xò és la ciutat, naltres vivim per llà dalt, veus ? ‘ (pàg. 106)
Aquestes coqueteries sintàctiques, aquests experiments lingüístics no m’han convençut pas. Com sempre en l’obra d’en Lluís amb l’única excepció de Cirera, la història és trista, sòrdida, bruta i tràgica, il·luminada aquest cop per una esperança d’amor.
Crec que he trobat una clau de la seua novel·lística. Com en les pel·lícules de Bertrand Blier, en Lluís té menester d'un món paral·lel per crear...Jo me refugiï en el passat i ell en un futur al marge de la realitat actual que no ens interessa prou per ancorar-hi un relat...És per això que li agraden tant els 'ucronistes ' com Robert Harris o Philip K. Dick. Michel Tournier recupera els vells mites. Els creadors, després d'Hiroshima i la derrota de la consciència, fan el que poden i en Lluís viatja pel seu propi país, un país decadent, nòrdic i tètric on plou fang i aixafen gats . La seua Barcelona és freda, ‘el terra és una pasta fosa i pudent. ‘ (pàg. 45) Pietat ! Violes, jo vull violes…
Per què en Lluís no torna a escriure una bona novel·la contemporània com El crim de l’escriptor cansat — per mi el seu millor llibre— en compte de recórrer aquest univers malsà i brutal? El dia que en Lluís oblidi els ossos desesperats, les pluges de fang, les violacions orientals i es decideixi a descriure la bellesa d’un rosa i d’un matí d’estiu, el món de les lletres catalanes tremolarà i jo potser canviaré de feina.