VEF Blog

A quin gènere pertany el darrer  llibre de Joan Daniel Bezsonoff?

Crònica familiar? Reflexió personal?

Reconstrucció novel·lística? Ficció

pura i dura? Res en concret i una

mica de tot plegat és aquest llibre,

que em sembla un dels exercicis narratius més

competents i divertits que he llegit darrerament. El còctel d’aquest home és considerable.

Administrativament Bezsonoff és un ciutadà francès, per bé que creativament és un escriptor

català que, per la banda de la genètica,

fa gala dels seus orígens russos.

A cavall d’aquesta estimulant barreja,

Els taxistes del tsar es va descabdellant

amb considerables dosis d’humor que no s’estan de mostrar les simpaties i les fòbies de l’autor.

Ens equivocaríem molt, però, si consideràvem

aquest llibre una obra menor. Ben al contrari: tot i la seva aparent manca de pretensions, és un text que commou. Volent explicar els camins seguits

per l’avi Mitrofan i pel seu germà Leonid

des de la primera gran guerra,

Bezsonoff ens parla de la seva família

–pare militar,

mare de la Catalunya

Nord–

amb una pirueta que aplega la història de tot el segle

passat, les peripècies de l’exili de l’avi i les particulars

relacions de l’autor amb les cultures russa i catalana.

Pels camins de la memòria, a la recerca de la

pròpia identitat tripartida, l’autor reconstrueix els trajectes dels dos germans, fugits de resultes

del mateix conflicte bèl·lic i instal·lats a França de maneres ben diferents: mentre Mitrofan és exemple

d’integració i d’oblit dels seus orígens, Leonid és la resistència contra l’erosió dels records i la pèrdua dels

referents. Enmig d’aquest panorama ric en

peripècies personals i retrats d’oncles, cosins i germans, a cavall entre la França jacobina i la pulsió del país català de la mare, a través d’una prosa distesa però extremament precisa, Bezsonoff ens fa partícips

del seu progressiu procés de russificació, que culmina en un viatge a la terra de l’avi que ocupa la part final del llibre, una lliçó de destresa narrativa.