VEF Blog

Premi Josep Pla 2008

Melcior Comes

Destino

Barcelona, 2008. 239 pàgines

    Feia anys que no havia llegit un llibre tan dolent com La batalla de Walter Stamm. L’acumulació de les inversemblances i dels errors en una novel·la amb pretensions històriques acaba cansant el lector. Walter Stamm, estudiant alemany, és acusat d’alta traïció per haver ‘ donat informació secreta als espies anglesos ’ (pàg 17) Ja sembla poc versemblant que una justícia tan inclement com la del Tercer Reich condemni només a vint anys de treball forçat un home culpable d’alta traïció en temps de guerra. Fins i tot, l’hauria afusellat l’exèrcit d’un país tan democràtic com Austràlia. Enviat en un camp de concentració, el narrador ens descriu la seua vida quotidiana corruntumada de monstres i de nimfòmanes com a les pitjors pel·lícules de Dyanne Thorne. Els botxins de Comes ens tranquil·litzen. Nosaltres, lectors catalans, som manyacs i no tenim res a veure amb ells. En canvi, els personatges de Robert Merle a La mort est mon métier ens retiren. Llur humanitat, tan a prop de la nostra, ens inquieta molt més. La majoria dels comandants dels camps d’extermini eren petits funcionaris de poca volada que, sense el nazisme, haurien acabat directors d’una agència postal. Amb la consistència psicològica d’un espàrrec mal cuit, Stamm ens confia que és poeta i traductor de Balzac a l’alemany. En una citació de tres línies, he trobat una falta d’ortografia i un barbarisme: ‘Euridice’ (pàg 94) en lloc d’Eurydice i ‘riqueur’ per ‘rigueur.’ Aquests detalls no tenen cap importància, però ningú no obligava l’autor a fer cites en una llengua que no domina… Amb una inversemblança total el 1941, any en què triomfen les forces alemanyes, Comes imagina que la Wehrmacht recupera el narrador per enviar-lo a Rússia. Aquesta incorporació sembla del tot impossible fins a la tardor del 1944 quan els aliats i l’exèrcit roig amenaçaven les fronteres del Reich i es va crear el Volkssturm. La descripció de la campanya de Rússia evoca un partit de billar automàtic entre mainatges sàdics. L’estil és pobre, sense suc, eixarreït, ple de clixés. ‘ Els vells volums polsegosos ‘ (pàg.11) ‘ vaig vomitar el darrer buf de vitalitat que se m’aferrava a l’ànima ‘ (pàg 35) Quan l’autor mira de descriure un personatge, no disposa de paraules més precises que ‘tipus’ (pàg 14, 16, 17, 21, 31, 37) Després, he deixat de comptar… Els personatges desgranen aforismes de basar. ‘ Vivim sempre perseguits per la mort, des que naixem fins al dia de la nostra partença. ‘ (pàg.92) , ‘ el sol era tapat per un milenar dels nostres Stukas ‘ (pàg.108) —bufa !— o el deliciós ‘ On és Déu? ¿ On és ara que el necessito? ‘ (pàg. 27)

Al cap de dos anys als camps soviètics, el narrador és alliberat pel camarada Stalin…

‘ Stalin es va sentir generós i va alliberar els presoners que més havien treballat, encara que molts d’altres van quedar-se i van ser jutjats després per crims de guerra. ‘ (pàg 226) Quina bona peça, aquest Stalin! No se n pot salvar res d’aquest llibre grotesc. Ni els personatges, ni l’estil, ni la intriga.. Res…Si aquest llibre no hagués obtingut el Premi Josep Pla, pensaria que es tracta d’una mistificació, d’una broma entre estudiants beguts i faceciosos…