VEF Blog

Premi Josep Pla 2008

Melcior Comes

Destino

Barcelona, 2008. 239 pàgines

    Feia anys que no havia llegit un llibre tan dolent com La batalla de Walter Stamm. L’acumulació de les inversemblances i dels errors en una novel·la amb pretensions històriques acaba cansant el lector. Walter Stamm, estudiant alemany, és acusat d’alta traïció per haver ‘ donat informació secreta als espies anglesos ’ (pàg 17) Ja sembla poc versemblant que una justícia tan inclement com la del Tercer Reich condemni només a vint anys de treball forçat un home culpable d’alta traïció en temps de guerra. Fins i tot, l’hauria afusellat l’exèrcit d’un país tan democràtic com Austràlia. Enviat en un camp de concentració, el narrador ens descriu la seua vida quotidiana corruntumada de monstres i de nimfòmanes com a les pitjors pel·lícules de Dyanne Thorne. Els botxins de Comes ens tranquil·litzen. Nosaltres, lectors catalans, som manyacs i no tenim res a veure amb ells. En canvi, els personatges de Robert Merle a La mort est mon métier ens retiren. Llur humanitat, tan a prop de la nostra, ens inquieta molt més. La majoria dels comandants dels camps d’extermini eren petits funcionaris de poca volada que, sense el nazisme, haurien acabat directors d’una agència postal. Amb la consistència psicològica d’un espàrrec mal cuit, Stamm ens confia que és poeta i traductor de Balzac a l’alemany. En una citació de tres línies, he trobat una falta d’ortografia i un barbarisme: ‘Euridice’ (pàg 94) en lloc d’Eurydice i ‘riqueur’ per ‘rigueur.’ Aquests detalls no tenen cap importància, però ningú no obligava l’autor a fer cites en una llengua que no domina… Amb una inversemblança total el 1941, any en què triomfen les forces alemanyes, Comes imagina que la Wehrmacht recupera el narrador per enviar-lo a Rússia. Aquesta incorporació sembla del tot impossible fins a la tardor del 1944 quan els aliats i l’exèrcit roig amenaçaven les fronteres del Reich i es va crear el Volkssturm. La descripció de la campanya de Rússia evoca un partit de billar automàtic entre mainatges sàdics. L’estil és pobre, sense suc, eixarreït, ple de clixés. ‘ Els vells volums polsegosos ‘ (pàg.11) ‘ vaig vomitar el darrer buf de vitalitat que se m’aferrava a l’ànima ‘ (pàg 35) Quan l’autor mira de descriure un personatge, no disposa de paraules més precises que ‘tipus’ (pàg 14, 16, 17, 21, 31, 37) Després, he deixat de comptar… Els personatges desgranen aforismes de basar. ‘ Vivim sempre perseguits per la mort, des que naixem fins al dia de la nostra partença. ‘ (pàg.92) , ‘ el sol era tapat per un milenar dels nostres Stukas ‘ (pàg.108) —bufa !— o el deliciós ‘ On és Déu? ¿ On és ara que el necessito? ‘ (pàg. 27)

Al cap de dos anys als camps soviètics, el narrador és alliberat pel camarada Stalin…

‘ Stalin es va sentir generós i va alliberar els presoners que més havien treballat, encara que molts d’altres van quedar-se i van ser jutjats després per crims de guerra. ‘ (pàg 226) Quina bona peça, aquest Stalin! No se n pot salvar res d’aquest llibre grotesc. Ni els personatges, ni l’estil, ni la intriga.. Res…Si aquest llibre no hagués obtingut el Premi Josep Pla, pensaria que es tracta d’una mistificació, d’una broma entre estudiants beguts i faceciosos…

Fa cent anys Voronej no era un poble arraconat sinó una ciutat important de 94 800 habitants famosa pels seus cavalls i bestiar. Tots els ortodoxos de Rússia coneixien el pelegrinatge al convent de sant Mitrofan.

El primer diari local —Voronejskie gubernski vedomosti— va sortir el 1838, vuit anys abans de L’Indépendant de Perpinyà. La seua primera sala de cinema —el Biograf— va obrir el 1907, dos anys abans de l’Apol·lo-cinema. Només el ferrocarril va arribar a Perpinyà deu anys abans .

Tinc entès que es parla un rus excel·lent a Voronej, fins al punt que els estrangers vénen a estudiar-lo a la seua universitat.

Les casetes de fusta blanques i les velles esglésies totes blaves, que la guerra civil i les tropes nazis van estalviar, s’escalonen en un turó. La part moderna s’estén a l’altra riba, plana. Les avingudes recorden les artèries d’una ciutat catalana a la fi del franquisme. Imagineu Figueres o Vilanova i la Geltrú amb, aquí i allà, places gegantines, més grans que la plaça d’Espanya de Barcelona, amb edificis pretensiosos on domina el groc dels Hasburg, el mateix groc que al palau de Schönbrunn. Voronej és una ciutat de províncies. La plaça central es diu Lenin i encara no han desempernat la seua estàtua. La circulació d’automòbils no passa de modesta. Alguns tramvies, d’un roig difunt, salven l’honor. A l’època d’en Mitrofan i d’en Leonid, cent anys enrere, qui posseïa un cotxe a Voronej tret del governador, del batlle i del potentat local? Enmig de les places, els pagesos venen ventresca i hortalisses als ciutadans al davant dels seus camions. Tothom somriu, les galtes acolorides per l’alcohol. Les minyones són boniques, famoses a tot Rússia per la bellesa de les seues cames. Les més espavilades han quedat davant un dels set teatres i dels dotze cines de la ciutat. El Spartak, el Cosmos, el cine Mir (quina llengua extraordinària que confon la pau i el món en el mateix mot!), Drujba, el cine de l’Amistat.

Les padrines, solemnes, travessen les places, dolçament i dolorosament; com han travessat el segle. Pugen xino xano pels carrers torts i rostosos del barri antic. Avancen lentament. No tenen cap pressa de tornar a veure en Mitrofan…

Il y a cent ans Voronej n’était pas un trou perdu mais une ville importante de 94 800 habitants renommée pour ses chevaux et ses bestiaux. Tous les orthodoxes de Russie connaissaient le pèlerinage au couvent de saint Mitrophan.

Le premier journal local —Voronejskie gubernski vedomosti— parut en 1838, huit ans avant L’Indépendant. Sa première salle de cinéma —le Biographe— ouvrit en 1907 deux ans avant l’Apollo-cinéma de Perpignan. Seul le chemin de fer arriva à Perpignan dix ans avant.

Je crois savoir que l’on parle un russe excellent à Voronej puisque les étrangers viennent l’étudier dans son université. Trop souvent des étudiants sénégalais disparaissent et l’on retrouve leurs cadavres mutilés dans des terrains vagues de la banlieue.

Les maisonnettes en bois blanches et les vieilles églises toutes bleues, que la guerre civile et les troupes nazis ont épargnées, s’échelonnent sur une colline. La partie moderne s’étend sur l’autre rive, plate. Les avenues ressemblent aux artères d’une ville catalane à la fin du franquisme. Imaginez Figueres ou Vilanova i la Geltrú avec çà et là des places gigantesques, plus grandes que la place d’Espagne à Barcelone, avec des immeubles prétentieux où domine le jaune des Hasbourgs, le même jaune qu’au château de Schœnbrunn. La place centrale s’appelle Lénine et on n’a toujours pas déboulonné sa statue…On sait ce que c’est avec ces ploucs de province…La circulation automobile demeure modeste. Quelques tramways d’un rouge défunt sauvent l’honneur. A l’époque de Mitrophan et de Leonid, il y a cent ans, qui possédait une voiture à Voronej hormis le gouverneur, le maire et le potentat local? Au milieu des places, les paysans vendent de la ventrèche et des légumes aux citadins devant leurs camions. Tout le monde sourit, les joues colorées par l’alcool. Les jeunes filles sont jolies, célèbres dans toute la Russie pour la beauté de leurs jambes. Les plus malines ont rendez-vous devant l’un des sept théâtres et des douze cinémas de la ville. Le Spartak, le Cosmos, le cinéma Mir (quelle langue extraordinaire qui confond la paix et le monde!), Drujba, le cinéma de l’Amitié.

Les grands-mères, solennelles, traversent les places, doucement et douloureusement; comme elles ont traversé le siècle. Elles montent tout doucettement à travers les rues étroites et pentues du vieux quartier. Elles avancent lentement. Elles ne sont pas pressées de revoir Mitrophan…